Quatre arts (Xina): diferència entre les revisions

'''Qín 琴''' s'utilitza per designar un instrument musical dels escolars, el gǔqín. El nom gǔqín es divideix en 'gǔ' (vell) i 'qín' (un instrument de corda). El gǔqín és una espècie de cítara de set cordes que va ser inventada per la societat xinesa més de 3000 anys enrere.<ref name="cuatro" />

'''Qí''' '''棋''' fa referència al joc de tauler que en l'actualitat es coneix com a “wéiqí” (围棋, que literalment es tradueix com: "joc dels voltants"; i que és conegut al món occidental com “Go”). En aquest  joc, que és entre dos jugadors, es va alternant la ubicació d'unes pedres de color blanc i negre en una superfície de joc consistent en una reixeta de 19x19 línies. El joc, a diferència d'en els escacs, requereix que les pedres es col·loquin en les intercepciones de la reixeta.<ref name="cuatro" />

El joc té unes regles senzilles. S'ha de col·locar alternativament pedres negres i blanques en les interseccions (que es diuen mù (目) ) lliures del tauler. L'ordre sempre comença per les fitxes negres –per això tenen una més que les blanques- i cada jugada solament permet col·locar una pedra. L'objectiu final és controlar una porció del tauler major que la que controla l'oponent. Les fitxes negres no guanyen una partida fins a aconseguir un total de 185 interseccions, mentre que les blanques ho fan capturant 177 interseccions, ja que han començat la partida després de les negres.<ref name="con" />

El go es va originar fa més de 4000 anys i la seva popularitat es va estendre ràpidament fora de les fronteres xineses, arribant a la península coreana –on rep el nom de baduk– i al Japó –anomenant-lo allí igo– fa més de mil anys, on es va popularitzar entre els nobles i la cort.<ref name="con" />

Encara avui dia el joc compta amb una gran popularitat i cada any se celebren tornejos, de diversos nivells, d'aquest joc punt a la Xina, com al Japó i Corea, i a vegades es duen a terme tornejos entre diversos països, la qual cosa duu a terme un intercanvi cultural entre els tres països.<ref name="con" />

'''Shū (书)''', o cal·ligrafia, la qual és molt diferent a l'escriptura estàndard. La cal·ligrafia consistia en accentuacions dels traços per donar un efecte dramàtic a l'estil individual. Es considerava que a través de la cal·ligrafia els escolars podien marcar els seus pensaments i ensenyaments per a la immortalitat, això ha fet que algunes mostres de cal·ligrafia siguin considerades com un dels més valuosos rastres de la cultura xinesa més antiga.<ref name="cuatro" />

Mitjançant el '''Huà (画)''' o dibuix, l'escolar, noble, o individu que ho dominés, demostrava el seu mestratge de les línies artístiques. Per realitzar aquests dibuixos s'utilitzaven tant seda com  fulles de paper d'arròs, mentre que com a tinta s'utilitzava només el color negre i un únic pinzell. Més tard (al llarg de la dinastia Tang) van ser introduint-se els altres colors que ja es emplean en l'actualitat.<ref name="con" />

S'utilitzaven diverses tècniques per millorar la qualitat de to als dibuixos, així, per exemple, els artistes dibuixaven parts del dibuix en la seda, per més tard rentar-la abans de continuar. Amb això s'aconseguia augmentar l'efecte estètic dels paisatges i rituals que es plasmaven en aquestes pintures.<ref name="con" />

Una vegada acabades les Pintures, es penjaven en rotllos de paper, que al seu torn es podien o bé penjar o bé guardar enrotllats. També s'han trobat àlbums amb diverses pintures i unes altres s'han vist penjades en les parets.<ref name="con" />