|
El [[958]] l'exèrcit fatimita dirigit per [[Jàwhar as-Siqil·lí]] va conquerir el Magrib central i va ocupar Fakkan que fou devastada. Yala va morir a la lluita. Després de la victoriosa campanya fatimita l'emir maghrawa Muhàmmad ibn Khazar al-Zanati (que hauria recuperat Tlemcen) va visitar al califa fatimita a Kairuan, on va morir el [[961]]/[[962]] amb més de cent anys.
El va succeir el seu nét Muhàmmad ibn al-Khayr ibn Muhàmmad, governador de Fes en nom del califa omeia Còrdova. Muhàmmad ibn al-Khayr que era a l'Àndalus, va retornar al Magreb occidental (que entremig havia caigut quasi tot en mans fatimites) i al front dels maghrawes i aliat als Banu Ifran i a les altres tribus zenates, va iniciar la guerra contra els fatimites atacant les seves posicions al Magreb central. Els fatimites el 962 havien progressat cap al Magreb occidental i els omeies només conservaven Ceuta i Tànger, però mercès a l'acció de Muhàmmad els fatimites van haver de retrocedir cap a l'est. Muhàmmad es va apoderar del Magreb central incloent Tlemcen i va crear un gran estat Maghrawa sota protectorat omeia; aquest estat va durant uns 15 anys, tenint un primer entrebanc quan el governador fatimita d'Ifríqiya, [[Ziri ibn Manad]], del gran grup amazic [[sanhadja]], hostil als zenetes en general i especialment als maghrawes, va rebre orde d'aturar l'expansió d'aquests i apoderar-se dels seus territoris. Va reunir un exèrcit ([[971]]) i la primera batalla es va lliurar el [[15 de febrer]] del [[971]] probablement molt prop de Tlemcen, i els maghrawes i aliats zenates van ser derrotats de manera decisiva. Muhàmmad es va suïcidar i altres disset emirs maghrawes i zenates van quedar morts sobre el camp de batalla. Però els maghrawes es van reagrupar sota al-Khayr ibn Muhàmmad ibn al-Khayr, el fill de l'emir que s'havia suïcidat, i van poder formar aliança amb Djafar ibn Ali ibn Hamdun antic governador fatimita del [[Zab]], revoltat; els maghrawes i altres tribus zenetes i Djafar reconeixien tots la sobirania omeia cordovesa; tres mesos més tard foren atacats prop de [[Tahert]], i van infligir una derrota important a l'exèrcit fatimita (zírida). Entre el 971 i el [[980]] (la data exacta no se sap, però probablement vers 975) al-Khayr va poder reconquerir als fatimites la ciutat de Tlemcen. Djafar que havia esdevingut comandant en cap de les forces col·ligades, fou nomenat governador omeia del Magreb (vers 975/976), però al cap d'un temps van haver d'evacuar el Magreb central davant l'ofensiva fatimita del 979 dirigida per [[Bulugguín ibn Ziri]], governador fatimita de l'Ifríqiya.{{efn|El califa fatimita el va nomenar successor del seu pare Ziri ibn Manad quan aquest va morir en lluita contra el governador rebel del Zab, Djafar ibn Ali ibn Hamdun (Jàfar ibn Alí ibn Hamdun al-Andalusí) al començament de l'estiu del [[971]], i el [[2 d'octubre]] del [[972]] el va investir com a governador de tot el Magreb a l'oest de [[Tripolitana]] sota sobirania fatimita}} Els maghrawa i els seus aliats van creuar el [[Muluya]] i van entrar al Magreb occidental (Maghrib al-Aksa) que va caure en mans de Bullugin; al-Khayr ibn Muhàmmad ibn al-Khayr fou derrotat i fet presoner a Sigilmasa (979) i fou executat poc després, però les tribus derrotades van poder arribar a la zona costanera de [[Ceuta]] i [[Tànger]] que restaven en mans dels omeies; els fatimites/zírides es van apoderar de Fes i Sigilmasa. Quan les forces de Buluggin van abandonar el Magreb occidental, i havent mort el cap maghrawa al-Khayr ibn Muhàmmad ibn al-Khayr, l'hegemonia dels zanates va retornar als Banu Ifran (986/987).
El cap d'aquests, Yala ibn Muhàmmad al-Ifraní, va morir com s'ha dit en la lluita contra els fatimites manats pel general [[Jàwhar as-Siqil·lí]] el 958/959 i el seu fill Yaddu va fugir inicialment al Sàhara; després va retornar al Magreb central (962-971) i fou un dels caps zenates que van lluitar contra els fatimites (971-979) aliats als maghrawa i a Djafar ibn Ali ibn Hamdun (nomenat governador omeia del Magrib des de 975/976) i va arribar a ser considerat el cap zanata més influent; en l'ofensiva fatimita/zírida del 979 Yaddu ibn Yala va haver de fugir altre cop sense poder retornar fins que Buluggin va abandonar el Magreb occidental i llavors Yaddu s'hi va establir i el 986/987 va rebre el nomenament com a governador del califa cordovès amb seu a Fes, que fins aleshores era domini dels maghrawa.
Els abdalwadites van fer aliances amb tothom (marínides, hàfsides, hilàlides, catalans, espanyols de Bugia-Bona-Mers el-Kebir-Orà, o als paixès{{què}} d'Alger. Als espanyols es va haver de pagar tribut algunes vegades; l'emir Abu-Abd-Al·lah V (o Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad VII ath-Thabití) (1504-1517) el va pagar 12.000 ducats per any, 12 cavalls i sis falcons.
La dinastia dels Abdalwadites va governar del [[1236]] al [[1550]] (319 anys), i cap al final va patir una ocupació espanyola (1543-1544) i la sobirania superior otomana (1544-1550) fins a l'annexió definitiva a l'Imperi Otomà el [[1555]] quan el darrer emir Al-Hàssan ibn Abi-Muhàmmad (Abu Zayyan IV) fou deposat.
== Govern colonial ==
|
