Cartesianisme: diferència entre les revisions

El '''dualisme cartesià''' va ser un moviment intel·lectual suscitat pel pensament de [[René Descartes|René Descartis]] (Cartesius) especialment en els s. segles {{Romanes|XVII}} i {{Romanes|XVIII}}, encara que té diverses prolongacions en aquests segles i en els posteriors. En vida de Descartes ja va ser gran la repercussió de la seva obra en l'ambient intel·lectual i fins i tot cultural i social de França i també d'Holandadels Països Baixos, Bèlgica, Alemanya i Anglaterra, discutint-se i polemitzant-se sobre les seves idees i de la seva forma de concebre els problemes filosòfics. Segons Descartes, l'ésser humà és un compost de substància pensant i substància extensa.

Amb tot, així i tot, ''el Dualisme'' pot ser considerat d'alguna forma una tendència cognoscitiva tan humana com el ''tic'' dels instints ''Apolíneos'' i ''Dionisiacos'' que va diagnosticar '''''Nietzsche.''''' És a dir, ''el cartesianismo'' no és tant un tarannà intelectivo estètic sinó un d'intel·lectual. Si del que Nietzsche va diagnos''tic''ar es pot dir que tenim "tics" estètics racionals: del Cartesianismo, podem dir que estem davant un "tic" ''intel·lectual.'' Alguna cosa molt normal per als animals racionals vist d'aquesta manera, que igual que certes màquines, de vegades, tinguem tant certes actituds, com certes capacitats degradades o "«viciades"» o simplement molt poc desenvolupades, en el sentit que el "Tic" cartesià és proporcional a un tipus de consciència cognoscitiva que pugues o superar-se o cristal·litzar-se en funció que cognitemos a més o a menys; és a dir en funció que li dediquem més o menys temps al desenvolupament de la nostra consciència i enteniment tant personal com del món. Es pot dir que ''el cartesianismo'' és en realitat un símptoma de ''racionalitat deviniente'' que va trobar la seva màxima expressió en l'encarnació de Descartis. I des d'aquest punt de vista, es pot trobar tant una exculpació com una justificació, però sobretot una comprensió i concepció que, depenent de l'activitat cognoscitiva de cada individu, una fase "cartesiana de pensar", "ser" o "viure" es pot presentar més o menys temps en algun moment de l'existència de qualsevol persona o societat, a manera de paradigma. A més, àdhuc avui, vist des del punt de vista de la filosofia del llenguatge i de la Ment, tots aquests elements, segueixen sent els límits de la filosofia i de la pròpia psicologia (horitzó de recerca: ''tipus de perfils psicològics naturals o innats-sistemes filosòfics legitimats per tipus de perfils i condicions psico-somàtic-físiques'')

Són els principals: alguns membres de l'Escola de [[Abadia de Port-Royal|Port Royal]], que solen considerar-se representants del [[Cornelius Jansen|jansenismojansenisme]] per haver adoptat la majoria la doctrina de Jansenio en qüestions teològiques i filosòfiques. Els més notables cartesians, entre ells, són: [[Antoine Arnauld]] (1612-94) i Pierre Nicole (1625-95). La seva obra comuna, ''Lògica de Port-Royal'', està elaborada d'acord amb la metodologia cartesiana, encara que no falten en ella elements aristotèlics, com p. ex. les formes del raonament. Tots dos són teòlegs agustinianos més que lògics, i la seva obra filosòfica està al servei de la teologia. Arnauld va ser l'autor de les quartes objeccions a les Meditacions, la qual cosa no li va impedir ser més tard un «ortodox» cartesià.