Georges Pompidou
Georges Pompidou -en occità Jòrdi Pompidor- (Montboudif, Cantal, 1911 – París, 1974) fou un polític francès que fou President de la República francesa del 1969 al 1974.[1][2]
.jpg)
.png)
Biografia modifica
Fill de mestres, va estudiar en el prestigiós Liceu Louis-le-Grand de París.[3] Tenia vocació literària i per això ingressà a l'École normale supérieure (1931), jutament amb Léopold Sédar Senghor i Aimé Césaire.[4][5] Malgrat tot, poc després es dedicaria a la docència, cosa que li permetria escriure uns anys més tard una Anthologie de la poésie française.[6]
Tanmateix, després de l'Alliberament s'interessà més per la carrera administrativa i política. Gràcies als contactes que va fer a la «Normal'sup» accedí als cercles de poder del Govern provisional; és designat director del comissariat de Turisme (1946-1949)[2] i gairebé alhora accedeix al Conseil d'État.[7] Així pren alguna vocació pels temes econòmics. A causa de la seva amistat amb Gaston Palewski, entre 1954 i 1958 treballà per a la família Rothschild, coneguts banquers francesos.
En la seva vida privada, el 1935 es casà amb Claude Cahour (Claude Pompidou) amb qui va adoptar un fill, Alain Pompidou.[8] Els Pompidou van ser grans col·leccionistes d'art modern.[9]
Carrera política modifica
Després del retorn del general Charles de Gaulle al poder, el 1958, Pompidou fou cridat a dirigir el gabinet presidencial. El 20 de febrer de 1959, el President el designarà com a membre del Conseil constitutionnel, càrrec que ocuparà fins al 1962.[10]
Primer ministre modifica
Des del 16 d'abril de 1962, Pompidou ocupà el càrrec de Primer Ministre, tot patint diversos canvis de govern fins al 10 de juliol de 1968.[11] El seu mandat hauria estat potser més llarg sinó hagués estat pels fets de Maig del 68: per a reforçar l'acció del govern, proposà al President de dissoldre l'Assemblea Nacional.[12]Aquesta decisió, que molts consideraren suïcida, esdevingué una hàbil maniobra política que aconseguí decapitar l'esquerra (Pierre Mendès-France, un dels líders d'esquerra, no hi fou reescollit); però de Gaulle, que no va acabar d'entendre la seva jugada, ja que considerava que l'havia deixat en evidència, l'obligà a renunciar, i el substituí per Maurice Couve de Murville. El 1966 va crear l'Alt Comité per a la Defensa i Expansió de la Llengua Francesa, predecessor de l'actual Delegació General per a l'idioma francès i les llengües de França.[13]
President de la República modifica
Després de la renúncia del general de Gaulle, Georges Pompidou fou elegit President de la República francesa, amb un 58,22% dels vots. Assumí el càrrec el 15 de juny de 1969.[14][15] Pompidou estava fascinat amb la possibilitat d'un desenvolupament industrial de França, i començà una sèrie de treballs de modernització, en diverses àrees: el TGV, la modernització de les telecomunicacions, la construcció d'autopistes, etc.[16] París conserva encara les marques d'aquest període: la noció d'un estil «pompidolià» [17]identifica la temptació de construir torres d'altura en ple centre d'una ciutat que fins aleshores s'havia caracteritzat per una arquitectura uniforme (estil «hausmannià»); la Tour Montparnasse és probablement el millor (o pitjor) símbol d'aquesta època.[18] Preocupat per la difusió de l'art, inicià els treballs per a la construcció d'un important centre cultural que avui porta el seu nom.[19]
En el pla internacional, optà per reforçar Europa, per aprofundir-la i enfortir-la davant el pacte atlàntic. El Regne Unit (juntament amb Irlanda i Dinamarca) es van poder integrar a la Comunitat Econòmica Europea.[20][21]Sense interrompre relacions diplomàtiques amb la Unió Soviètica ni amb l'Europa socialista, aspirava a l'enfortiment polític de les institucions europees.[22][23]
Malalt de càncer, va morir el 2 d'abril de 1974 en el seu estudi de l'Île Saint-Louis, sense acabar el seu mandat.
Honors modifica
Referències modifica
- ↑ «Georges Pompidou». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 7 maig 2023].
- ↑ 2,0 2,1 «Georges Pompidou» (en francès). elysee.fr, 15-11-2018. [Consulta: 7 maig 2023].
- ↑ Marchi, Michele «Georges Pompidou tra società del benessere e crisi dell'Occidente» (en anglès). Georges Pompidou tra società del benessere e crisi dell'Occidente, settembre 2018, pàg. 113–142. DOI: 10.23744/2397.
- ↑ Sirinelli, Jean-François «Deux étudiants "Coloniaux" à Paris à l'Aube des années trente». Vingtième Siècle. Revue d'histoire, 18, 1988, pàg. 77–87. DOI: 10.2307/3769824. ISSN: 0294-1759.
- ↑ Binet, Stéphanie «La rencontre des chantres de la négritude» (en francès). Le Monde.fr, 21-08-2013 [Consulta: 7 maig 2023].
- ↑ Jurt, Joseph. Assaigs dhistòria comparada dels intel·lectuals. Edicions Universitat Barcelona, 2021, p. 74. ISBN 978-84-9168-665-1.
- ↑ Thody, Philip. The Fifth French Republic: Presidents, Politics and Personalities: A Study of French Political Culture (en anglès). Routledge, 2002-01-31, p. 42. ISBN 978-1-134-66154-1.
- ↑ Richard, Gilles. Georges Pompidou: the Gaullist Heritage, and the Heritage of ’68 (en anglès). Londres: Palgrave Macmillan UK, 2013, p. 98–113. DOI 10.1057/9781137302847_6. ISBN 978-1-137-30284-7.
- ↑ Pompidou, Alain; Armand, César. Pour l'amour de l'art. Une autre histoire des Pompidou (en francès). Place des éditeurs, 2017-11-09. ISBN 978-2-259-26417-4.
- ↑ Avril, Pierre «Georges Pompidou au Conseil constitutionnel». Les Nouveaux Cahiers du Conseil constitutionnel, 2014, pàg. 107-118.
- ↑ Cañellas Mas, Antonio «Charles de Gaulle: principios ideológicos para una acción política». Liburna, 3, 2010, pàg. 105. ISSN: 1889-1128.
- ↑ Brizzi, Riccardo. «De Gaulle, Pompidou and May 1968». A: Charles De Gaulle and the Media (en anglès). Cham: Springer International Publishing, 2018, p. 249–279. DOI 10.1007/978-3-319-65642-7_10. ISBN 978-3-319-65642-7.
- ↑ Adamson, Robin. The Defence of French: A Language in Crisis? (en anglès). Multilingual Matters, 2007, p. 14. ISBN 978-1-85359-949-1.
- ↑ Vanke, Jeffrey «Review of The Pompidou Years, 1969–1974». Journal of Cold War Studies, 4, 1, 2002, pàg. 113–115. ISSN: 1520-3972.
- ↑ Manzanares, Henri «La elección del Presidente de la República Francesa». Revista de estudios políticos, 167, 1969, pàg. 155–162. ISSN: 0048-7694.
- ↑ Tristram, Frédéric; Béguec, Gilles Le. Penser l'avenir au temps de Georges Pompidou (en francès). P.I.E. Peter Lang, 2018.
- ↑ Andrews, William G.; Hoffmann, Stanley. The Impact of the Fifth Republic on France (en anglès). State University of New York Press, p. 257. ISBN 978-0-7914-9496-7.
- ↑ Balchin, Paul N. Paris: The Shaping of the French Capital A Political Perspective (en anglès). Taylor & Francis, 2023-02-14, p. 153. ISBN 978-1-000-83486-4.
- ↑ Danies Echeverria, Benny Edelberto «Edificio del Centro Pompidou, París: Un derroche de tecnología o una pieza maestra de arquitectura». MÓDULO ARQUITECTURA CUC, 24, 2020, pàg. 49–66. ISSN: 2389-7732.
- ↑ Rey, Marie-Pierre «Georges Pompidou et l'Europe». Vingtième Siècle. Revue d'histoire, 43, 1, 1994, pàg. 125. DOI: 10.3406/xxs.1994.3079.
- ↑ García Bonilla, Jesús. El Reino Unido y Europa, una particular relación (1945-2020) (en castellà). Editorial Reus, 2021-07-01, p. 37. ISBN 978-84-290-2368-8.
- ↑ Berumen, Sergio A.; Ibarra, Karen Arriaza. Estructura económica de la Unión Europea (en castellà). ESIC Editorial, 2006, p. 75. ISBN 978-84-7356-462-5.
- ↑ Muns, Joaquín; Albuixech, Joaquim Muns. Lecturas de integración económica (3a edic.). La Unión Europea (en castellà). Edicions Universitat Barcelona, 2005-10-27, p. 74. ISBN 978-84-475-2973-5.
| Precedit per: Charles de Gaulle |
President de la República francesa 1969 - 1974 |
Succeït per: Valéry Giscard d'Estaing |
| Precedit per: Michel Debré |
Primer Ministre de França 1962 - 1968 |
Succeït per: Maurice Couve de Murville |
| Precedit per: Charles de Gaulle |
Copríncep d'Andorra 1969 - 1974 |
Succeït per: Valéry Giscard d'Estaing |
Vegeu també modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Georges Pompidou |