Marsili de Pàdua
Marsili de Pàdua (1275/80-1342/43) fou un filòsof, metge, teòleg i escriptor polític italià,[1] nascut a Pàdua en una família de jutges i notaris. Les fonts més precises sobre el seu naixement l'ubiquen l'any 1275, tot i que no es té una certesa absoluta al respecte. De fet, no hi gaire notícies sobre la seva vida.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | c. 1275 (Gregorià) Pàdua (Itàlia) |
| Mort | c. 1342 (Gregorià) (66/67 anys) Múnic (Sacre Imperi Romanogermànic) |
| Dades personals | |
| Religió | Cristianisme |
| Formació | antiga Universitat de París Universitat de Pàdua |
| Activitat | |
| Camp de treball | Filosofia medieval |
| Ocupació | filòsof, escriptor, polític, professor d'universitat |
| Obra | |
Obres destacables
| |
Va fer comentaris sobre l'obra d'Aristòtil més centrada en la biologia, i va ser també home de Cort en els cercles de Pàdua. Va completar els seus estudis a la universitat de París a la facultat d'Arts, d'on va ser rector el 1313. El temps transcorregut en aquesta ciutat va influir decisivament en l'evolució del seu pensament. A París va conèixer Guillem d'Occam i Joan de Jandun, i amb aquest últim va forjar una gran amistat, i va compartir-hi l'exili.
La seva obra més important fou El defensor de la pau (Defensor pacis),[2] dirigida a l'emperador Lluís IV de Baviera, ja que el defensava contra la política dels Papes.[3] En aquesta obra es reflecteixen els temes clàssics del poder a l'edat mitjana.
Pel que fa a la seva filosofia, se l'emmarca dins del denominat averroisme de Pàdua.[4] Interpreta Déu com a causa del poder i l'autoritat. La funció dels polítics ha de ser la defensa meditada de la pau en un sentit polític. Té una concepció molt funcional dels poders de l'Estat: el legislador és la totalitat dels ciutadans, que poden ser representats per la millor part de la ciutat, l'aristocràcia.
Propugna la separació de poder civil i eclesiàstic per arguments metafísics: allò sobrenatural, propi de l'Església, no es pot comparar a allò temporal, propi de la societat civil.[5] Així, combat tota mena de teocràcia, i critica molt especialment que l'Església pretengui obtenir un poder temporal: les pretensions d'aconseguir-lo podrien convertir el Papa en heretge, car significaria col·locar l'Església fora de l'àmbit de la Sagrada Escriptura. Es pot veure aquesta separació com a preludi de les formes de política moderna.
Referències modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Marsili de Pàdua |
- ↑ «Marsili de Pàdua». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Bayona Aznar, Bernardo «La paz en la teoría política de Marsilio de Padua» (PDF). Contrastes. Revista Internacional de Filosofia, vol.XI, 2006, pàg. 45-63. ISSN: 1136-4076.
- ↑ Castello Dubra, Julio A. «La eclesiología de Marsilio de Padua» (en castellà). Bulletin du centre d’études médiévales d’Auxerre.BUCEMA, Hors-série n° 7, 21-03-2013. DOI: 10.4000/cem.12781. ISSN: 1623-5770.
- ↑ Bertelloni, Francisco «La filosofía explica la revelación Sobre el "averroismo político " en el Defensor Pacis de Marsilio de Padua» (en castellà). Educação e Filosofia, 25, 50, 2011, pàg. 475–500. DOI: 10.14393/REVEDFIL.issn.0102-6801.v25n50a2011-03. ISSN: 1982-596X.
- ↑ Bayona, Bernardo «Marsílio de Pádua frente a los planteamientos dualistas de Juan de Paris y Dante favorables a la autonomia de poder temporal». Principios. Revista de Fisolosfia 12 num 17-18, Desembre 2005, pàg. 57-75.