Rainer Werner Fassbinder
Rainer Werner Fassbinder va ser un director alemany de cinema, teatre i televisió nascut el 31 de maig de 1945 a Baviera, i mort el 10 de juny de 1982, d'una ruptura d'aneurisma a Múnic (Alemanya). És un dels principals representants del Nou Cinema alemany dels anys 1960-70.[1]
Biografia modifica
Fill d'un metge i d'una traductora (Liselotte Eder), va ser fill únic. Els seus pares es van divorciar el 1951, quan el jove Rainer tenia sis anys.
Es va interessar molt jove en el cinema, devorant pel·lícules sobre pel·lícules. Sortirà de l'Escola Steiner sense obtenir un batxillerat. Va viure de diversos oficis i va ser periodista del diari alemany "Süddeutsche Zeitung".
El 1965 va realitzar el seu primer curtmetratge, anomenat This Night, que presumptament s'ha perdut. El 1966, realitza "El Vagabund", un homenatge a la pel·lícula Signe del Lleó de Éric Rohmer; després acaba col·laborant amb el teatre experimental. Després d'una experiència infructuosa, funda el seu grup: l’Antiteater, per a la qual va escriure la majoria de les seves obres teatrals entre 1968 i 1971. Hanna Schygulla, qui més tard l'acompanyarà en els seus grans èxits a la pantalla gran, ja treballava llavors amb ell.
Influenciat pels melodrames de Douglas Sirk (autor que coneixerà el 1979), en menor mesura per Jean-Luc Godard, així com per les pel·lícules policíaques dels grans realitzadors hollywoodiencs com John Huston, Raoul Walsh o Howard Hawks, emprèn el seu primer projecte cinematogràfic amb el seu grup.
Així, el 1969 neixen les pel·lícules "L'amor és més fred que la mort" (Liebe ist kälter als Der Tod) i "El Boc" (Der Katzelmacher). Fassbinder no distingeix les tècniques teatrals de les del setè art, i de fet, entre 1969 i 1971, pareix nombroses obres teatrals tot produint, paral·lelament i en un temps rècord, pel·lícules alternatives. Pel grup de Fassbinder, la vida i el treball eren la mateixa cosa, fet que en part explica la fecunditat de Fassbinder, que en un període de només tretze anys va ser capaç de rodar quaranta pel·lícules com a director.
Escriu i posa en escena obres teatrals (Preparadise Sorry Now, etc.) fins al 1976, quan la seva peça "La Brossa, la Ciutat i la Mort" (Der Müll, die Stadt und der Tod) va ser acusada d'antisemitisme i va ser adaptada al cinema per Daniel Schmid en L'Ombra dels Àngels. Encara que casat amb Ingrid Caven de 1970 a 1972 - li va escriure diverses cançons (com Alles aus Leder, Freitag im Hotel, Nietzsche o Die Straßen stinken)-, és homosexual, i va fer actuar els seus successius amants (Günther Kauffmann, El Hadj Ben Salem i Armin Meier) a nombroses pel·lícules; i va retre homenatge a aquest últim - que s'havia suïcidat - en L'Any de les tretze llunes (In einem Jahr mit 13 Monden). De 1978 a 1982, va viure amb Julienne Lorenz.
A partir de 1972 les seves pel·lícules evolucionen i es fan més professionals. D'ara endavant és aclamat per la crítica a cada edició de la Berlinale. Això no obstant, no és fins al 1982 que guanyar l'Os d'or a la millor pel·lícula amb L'ansietat de Veronika Voss (Die Sehnsucht der Veronika Voss).[2] Als anys setanta, Fassbinder crea personatges femenins que compten entre els més fascinants del cinema des de la Segona Guerra Mundial i que han passat a la posteritat en les seves pel·lícules epònimes: Die Ehe der Maria Braun (El matrimoni de Maria Braun) i Lili Marleen (inspirada en la cançó homònima), ambdues encarnades per Hanna Schygulla i Lola, interpretada per Barbara Sukowa. El 1980, escriu per a la televisió la sèrie Berlín Alexanderplatz d'Alfred Döblin, d'una gran d'envergadura com demostren la seva introducció, dotze episodis i un epíleg, de durada total de més de 894 minuts. Més endavant, la sèrie també s'emetria a les sales de cinema en projeccions maratonianes sense interrupció de més de quinze hores de durada.
Fassbinder treballava sense descans amb un ritme desenfrenat. Va morir a Múnic el 10 de juny de 1982 d'una ruptura d'aneurisma (alguns afirmen que la seva defunció és conseqüència d'una barreja de cocaïna i de benzodiazepines i que potser es va suïcidar) amb només trenta-set anys, mentre treballava en el muntatge de Querelle, la seva darrera pel·lícula, adaptada d'una novel·la de Jean Genet (1946), i preparant una pel·lícula sobre Rosa Luxemburg, finalment realitzada el 1987 per la directora alemanya Margarethe von Trotta.
Fassbinder és enterrat al cementiri muniquès de Bogenhausen.
Filmografia[3] modifica
- 1969: Liebe ist kälter als der Tod (L'amor és més fred que la mort)
- 1969: Katzelmacher
- 1970: Der amerikanische Soldat (El soldat estatunidenc)
- 1970: Warnung vor einer heiligen Nutte(Atenció a aquella prostituta tan estimada)
- 1970: Götter der Pest (El déu de la pesta)
- 1970: Per què al senyor R. li va arribar una bogeria homicida
- 1971: Whity
- 1971: Der Händler der vier Jahreszeiten (El mercader de les quatre estacions)
- 1972: Die bitteren Tränen der Petra von Kant (Les amargues llàgrimes de Petra von Kant)
- 1973: Martha (telefilm)
- 1973: Angst essen Seele auf (Tots ens diem Alí)
- 1974: Fontane Effi Briest
- 1974: Faustrecht der Freiheit (La llei del més fort)
- 1975: Mutter Küsters Fahrt zum Himmel (Viatge a la felicitat de Mamà Küsters)
- 1976: Ich will nur, dass ihr mich liebt (Només vull que m'estimis), telefilm.
- 1976: Satansbraten (El rostit de Satanàs)
- 1976: Chinesisches Roulette (Ruleta xinesa)
- 1977: Bolwieser (L'esposa del ferroviari), telefilm.
- 1977: Desesperació (Despair)
- 1979: Die Ehe der Maria Braun (El matrimoni de Maria Braun)
- 1979: In einem Jahr mit 13 Monden (En un any amb tretze llunes)
- 1979: Die Dritte Generation (La tercera generació)
- 1980: Berlin Alexanderplatz, telefilm.
- 1980: Lili Marleen
- 1981: Lola
- 1982: Die Sehnsucht der Veronika Voss (L'ansietat de Veronika Voss)
- 1982: Querelle, pel·lícula pòstuma
Teatre (com a autor i director) modifica
- 1968: Katzelmacher
- 1968: Der amerikanische Soldat
- 1969: Pre-Paradise Sorry Now
- 1969: Anarchie in Bayern (Anarquia a Baviera)
- 1971: Blut am Hals der Hatze (Sang al coll del gat)
- 1971: Die bitteren Tränen der Petra von Kant (Les amargues llàgrimes de Petra von Kant)
- 1971: Bremer Freiheit (Café Bremen)
- 1975: Der Müll, die Stadt und der Tod (La brossa, la ciutat i la mort)
Premis modifica
- Os d'Or a la Berlinale de 1982 per Die Sehnsucht der Veronika Voss
Referències modifica
- ↑ «biografia de Rainer Werner Fassbinder». The New York Times.
- ↑ «Rainer Werner Fassbinder, premis». The New York Times.
- ↑ «filmografia de Rainer Werner Fassbinder». The New York Times.
Enllaços externs modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rainer Werner Fassbinder |