Estadi de Sarrià

L'Estadi de Sarrià, oficialment Estadi de la carretera de Sarrià, o simplement de Sarrià, fou el camp de futbol del Reial Club Deportiu Espanyol entre el 1923 i el 1997.

Infotaula d'edifici Estadi de Sarrià
Nom en la llengua original	(ca) Estadi de la carretera de Sarrià
Dades
Tipus	Instal·lació esportiva
Construcció	1922
Data de dissolució o abolició	1997
Clausura	1997
Cronologia
1922	construcció, Arquitecte: Matías Colmenares Errea
18 febrer 1923	obertura
1937	Copa de l'Espanya Lliure
1982	Mundial de Futbol 1982
1992	Jocs Olímpics d'Estiu de 1992
1997	clausura
Característiques
Estat d'ús	enderrocat o destruït
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Sarrià - Sant Gervasi (Barcelonès)
Localització	Passatge de Forasté 2-3
41° 23′ 35″ N, 2° 08′ 00″ E
Activitat
Propietat de	RCD Espanyol
Gestor/operador	RCD Espanyol
Capacitat màxima	43.667
Ocupant	RCD Espanyol

Història

Inicis

L'anomenat Camp de la Manigua amb el Xalet Can Poc Oli al gol sud

El 18 de febrer de 1923, en plena febre futbolística a Catalunya, l'Espanyol inaugurà el seu gran estadi, que rebé el nom de la carretera on es va construir, que unia les antigues ciutats de Barcelona i Sarrià, en un solar que rebia el nom de La Manigua de Can Ràbia donada la situació i l'arbrat de tota mena que envoltava el terreny. El cost va ser de 170.000 pessetes d'aquell temps. La primera pedra es col·locà el 31-12-1922 sota la supervisió de l'arquitecte Matías Colmenares. La previsió inicial de 40.000 espectadors, però a causa de la fallida de l'empresa constructora quan es va inaugurar només tenia capacitat per a 10.000 espectadors. El partit inaugural fou contra la Unió Esportiva Sants amb victòria blanc-blava per 4 a 1, el primer gol obra de Vicenç Tonijuan. Fou una bona època pel club. El 1929 el club guanya la seva primera copa d'Espanya. El 10 de febrer, a l'estadi de Sarrià, Josep 'Pitus' Prat marca el primer gol del primer campionat de Lliga espanyola. A l'equip del moment destacava per damunt de tothom "El Diví", Ricard Zamora. Però, a més dels diversos Campionats de Catalunya, no serà fins al 1940 que el club guanya la seva segona copa d'Espanya.

Successives ampliacions

Durant els anys 40 i 50, l'Espanyol recompra l'estadi, que pertanyia fins aleshores a la família De la Riva. Fou el president Paco Sáenz, amb la mediació de la Federació que obtingué la propietat de Sarrià l'any 1948 pel preu de cinc milions de pessetes.

El 1951 s'enderrocava el xalet i s'inaugurava el gol sud. Francesc Perelló va fer construir la nova tribuna i la graderia superposada l'any 1956, i el 1960 s'instal·là l'enllumenat artificial. Durant els anys seixanta jugaren a Sarrià destacats jugadors que feren vibrar el club, com Cayetano Re, Marcial, Rodilla, José María i Munt; però cal destacar sobretot a Ladislau Kubala (1963-1964) i Alfredo Di Stefano (1964-1967) que varen acabar la seva carrera a l'estadi de Sarrià.

Després de baixar dos cops a Segona durant els seixanta, el club recupera un bon nivell a inicis dels setanta, amb figures com Daniel Solsona i el xilè Carlos Caszely.

Manuel Meler, el president del moment, completà la graderia sud, aixecà la nova tribuna superior, instal·là la lateral i recompongué la inferior i el gol nord, tot això en dotze anys.

Els anys 80 i 90

Mundial 82

Els moments més recordats de la història de l'estadi de Sarrià, és certament quan acollí la Copa del Món de futbol 1982. En efecte, l'estadi de l'Espanyol rep tres partits del grup 3 de la Segona fase. La sort va fer que s'hi trobessin tres de les millors seleccions del moment i favorites al títol: Argentina (de Diego Maradona, Mario Alberto Kempes, Daniel Passarella…), Brasil (de Zico, Sócrates, Cerezo, Falcão, Eder…) i Itàlia (de Dino Zoff, Claudio Gentile, Marco Tardelli, Paolo Rossi…). El partit clau fou el tercer on Itàlia derrotà Brasil per 3 a 2, en un gran encontre que ha quedat gravat com dels millors mai disputats. Itàlia passà a la ronda de semifinals i s'encaminà directe cap al títol.

29 juny 198217:15 CEST

Itàlia	2–1	Argentina
Tardelli  57' Cabrini  67'	Informe	Passarella  83'

Estadi de Sarrià, Barcelona

43,000 espectadors

Nicolae Rainea (Romania)

Bruno Galler (Suïssa)

Belaïd Lacarne (Algèria)

---

2 juliol 198217:15 CEST

Argentina	1–3	Brasil
Díaz  89'	Informe	Zico  11' Serginho  66' Júnior  75'

Estadi de Sarrià, Barcelona

44,000 espectadors

Mario Rubio Vázquez (Mèxic)

Gilberto Aristizábal (Colòmbia)

Gastón Castro (Xile)

---

5 juliol 198217:15 CEST

Itàlia	3–2	Brasil
Rossi  5', 25', 74'	Informe	Sócrates  12' Falcão  68'

Estadi de Sarrià, Barcelona

44,000 espectadors

Abraham Klein (Israel)

Thomson Chan (Hong Kong)

Bogdan Dochev (Bulgària)

Altres esdeveniments

Als anys vuitanta destacaren sobre la gespa dos jugadors mítics al club, John Lauridsen i Thomas N'Kono. L'equip fou finalista de la Copa de la UEFA el 1988.

L'any 1992 fou seu de part del campionat de futbol dels Jocs Olímpics.

Venda i enderroc

Imatge de l'enderroc de l'estadi.

Els problemes econòmics del club obliguen l'entitat a vendre l'estadi a promotors immobiliaris. L'últim partit a Sarrià és jugat contra el València CF el 21 de juny de 1997, i l'Espanyol guanya per 3 a 2 i l'últim gol el marca José Cobos. El 20 de setembre de 1997 es van fer servir 78 kilos d'explosius per enderrocar l'edifici. L'objectiu era construir-hi uns pisos d'alt standing per sanejar la situació econòmica del Club. L'operació va ser liderada per Romà Sanahuja, del Grup Sanahuja, que van aportar el 55% del finançament, i co-participada per Argentaria (20%), l'RCDE Espanyol (16%) i la constructora de Florentino Pérez OCP (9%). El club va acabar ingressant uns 60 milions d'euros per l'operació.

El club passa a jugar els seus partits a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, a Montjuïc, fins a l'any 2009, que es trasllada a l'Estadi Cornellà-El Prat.

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Estadi de Sarrià