Estanislau Vayreda i Vila
Estanislau Vayreda i Vila (Olot, 11 de novembre de 1848 - Olot, 20 de setembre de 1901) va ser un naturalista, farmacèutic, botànic i ornitòleg català.[1][2][3]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (es) Estanislao Vayreda y Vila  11 novembre 1848 Olot (Garrotxa) |
| Mort | 20 setembre 1901 (52 anys) Olot (Garrotxa) |
| Activitat | |
| Ocupació | naturalista, botànic, farmacèutic, ornitòleg |
| Membre de | |
| Obra | |
| Abrev. botànica | Vayr. |
| Família | |
| Fills | Pere Vayreda i Olivas |
| Germans | Joaquim Vayreda i Vila i Marià Vayreda i Vila |
 | |
Germà dels pintors Joaquim i Marià Vayreda i Vila, estudià a Barcelona i es llicencià en farmàcia. Fou deixeble i col·laborador d'Antoni Cebrià Costa i Cuxart. I també de Fructuós Plans i Pujol, amb qui compartí ideologia. També tingué com mestre i col·laborà en expedicions botàniques amb Frederic Trèmols i Borrell, malgrat estar allunyat ideològicament.[1][2] Intervingué en la tercera guerra Carlina, com a farmacèutic militar de les tropes del pretendent. La independència econòmica de què gaudí i les seves preferències intel·lectuals el portaren a dedicar-se als estudis botànics i florístics, preferentment dels Pirineus Orientals, la Garrotxa i l'Empordà. El seu notable herbari es conserva a l'Institut Botànic de Barcelona. S'ocupà de classificar algunes espècies i formes noves de la flora catalana, i en té dedicades d'altres, com Hieracium Vayredanum, Polygala Vayredae, Rosa Vayredae, Saxifraga Vayredana i Seseli Vayredanum.[1] El 1876 es casà amb Josepa Olives i de Noguer, amb qui va tenir tres fills. El 1881 morí la seva esposa i entrà en una etapa de depressió. El 1884 va contraure una malaltia que el debilità força i el portà a minorar el ritme de treball. Així i tot, el 1896 aprofità el seu nomenament com a jutge d'un tribunal d'oposicions a la Universitat de Madrid per herboritzar zones de Ciudad Real i l'Aragó. Conservador i catòlic, va mantenir una posició ideològica allunyada de l'evolucionisme i les idees darwinistes.[3][2]
Durant la seva trajectòria professional herboritzà regularment a diverses comarques catalanes i va confeccionar un herbari d'uns 40.000 exemplars que es conserva a l'Institut Botànic de Barcelona. Un cert nombre de mostres de Vayreda es troben també al Real Col·legi Alfons XII de Sant Llorenç de l'Escorial. Va proveir un jardí botànic a Lledó, on va arribar a conrear més de 350 espècies. Va escriure diverses aportacions a la flora de país i va ser un dels primers autors de la Renaixença a publicar alguns treballs científics en català.[4][5]
Fou membre de diverses organitzacions científiques, com la Reial Societat Espanyola d'Història Natural (RSEHN), la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (ACAB), la Sociedad Linneana Matritense, la Société Helvétique pour l'Échange des Plantes, Associació d'Excursions Catalana, Societat Botànica Barcelonesa o la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals.[3][4]
Publicà diversos treballs:[1][5]
- Plantas notables por su utilidad o rareza que crecen en Cataluña (1879)
- Excursió botànica al Baix Empordà (1881), Nuevos apuntes para la flora catalana (1882)
- Catàleg de la flora de la vall de Núria (1882)
- Ensayo de jardín botánico de aclimatación en Lladó... (1882)
- Plantas de Cataluña (1901)
- Catàleg de la flòrula de la Mare de Déu del Mont (pòstum, 1922)
- Fauna ornitológica de la provincia de Gerona (1883).
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Garcia i Moll, Modest «Estanislau Vayreda i Vila». Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) - L'enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana [Consulta: 22 abril 2020].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Vayreda i Trullol, Montserrat «Estanislau Vayreda i Vila». Revista de Girona, Núm. 96, 1981, pàg. 227-232. ISSN: 2339-8868 [Consulta: 22 abril 2020].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Vallès Xirau, Joan; Hormigón Blánquez, Mariano (coord.). «La figura de Estanislau Vayreda i Vila (1848-1901) y su posición frente al darwinismo». A: Actas II Congreso de la Sociedad Española de Historia de las Ciencias: Jaca, 27 de septiembre - 1 de octubre, 1982. Vol. 1: La ciencia y la técnica en España entre 1850 y 1936: comunicaciones. Saragossa: Sociedad Española de Historia de las Ciencias y de las Técnicas, SEHCYT, 1984, p. 539-547. ISBN 84-398-1449-6 [Consulta: 22 abril 2020].
- ↑ 4,0 4,1 Carrascosa Santiago, Alfonso V. «Católicos y científicos: Estanislao Vayreda, por Alfonso V. Carrascosa, científico del CSIC». Revista Ecclesia [Consulta: 22 abril 2020].
- ↑ 5,0 5,1 «Vayreda i Vila, Estanislau». Galería de Científicos Catalanes. Institut d'Estudis Catalans [Consulta: 22 abril 2020].[Enllaç no actiu]