Obre el menú principal
Retrat de Madame Récamier de Jacques-Louis David (Museu del Louvre)
Consola d'estil directori
Mobiliari d'estil directori

L'estil directori fou una tendència decorativa i de disseny del neoclassicisme predominant a França entre els estils Lluís XVI i Imperi, la denominació del qual prové del Directori francès (1795-1799, el període en què França va ésser governada per un executiu de cinc directors) i que va comprendre aproximadament la dècada 1793-1804.[1]

CaracterístiquesModifica

Com a terme estilístic, la paraula directori s'empra sobretot per a referir-se a les arts aplicades, com ara mobles, teixits, vestits, objectes d'orfebreria, etc., més que no pas a les belles arts. Cap interior d'aquest període no ha arribat als nostres dies, però a l'Institut d'Art de Chicago se'n conserva un model, basat en dissenys de l'època.[1]

La decoració era més senzilla que la de l'estil Lluís XVI, ja que es va produir un abandonament gradual de la sumptuositat cortesana d'aquell període[2] i contenia els emblemes revolucionaris i els símbols cívics, com ara el barret frigi o capell de la Llibertat, el pic de la Llibertat, els feixos que simbolitzaven la força a través de la unió, mans encaixades com a emblema de la Fraternitat, el roure com a símbol de les virtuts socials i d'altres. Els motius ornamentals de l'antiguitat també es posaren de moda i la moda grega en la manera de vestir-se i en el mobiliari es troben documentats en un famós retrat que David féu de Madame Récamier (París, Museu del Louvre, 1800). A conseqüència de la Campanya napoleònica d'Egipte i Síria de 17981801, el gust ornamental egipci es va imposar en aquest període. El baró Dominique Vivant Denon en va ésser l'exponent més important.[1]

El moble que il·lustra millor aquest estil és la cadira, amb respatller de curvatura excedent, el model del qual es deu fonamentalment a Georges Jacob (l'ebenista més important d'aquest període).[2]

Els darrers anys del període del Directori, és a dir, entre el 1799 i aproximadament el 1804, reben, de vegades, el nom d'estil Consulat.[1]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Triadó, J-R.; Chilvers, Ian; Osborne, Harold; Farr, Dennis, 1996. Diccionari d'Art d'Oxford. Des del segle V aC fins a l'actualitat. Barcelona: Edicions 62. ISBN 8429742271. Pàgs. 231-232.
  2. 2,0 2,1 Gran enciclopèdia catalana (català)

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica