Obre el menú principal
Vilassar de Mar, un dels antics llocs tradicionals d'estiueig de les classes benestants de Barcelona
La Bombonera, casa d'estiueig a la Garriga

L'Estiueig (calc del castellà veraneo) o estiuada[1] és l'acció de passar l'estiu a una residència diferent de l'habitual.

Contingut

L'estiueig a CatalunyaModifica

L'estiueig com a fenomen social va ser un costum que es va estendre entre les classes benestants de les zones urbanes de Catalunya, generalment de Barcelona, a partir de finals del segle XIX i principis del segle XX.

Aquest fenomen va incloure la construcció de cases senyorials, anomenades "segones residències" o "torres" a certs indrets de la costa, com Vilassar de Mar i Sitges, i també de certs indrets de l'interior de les terres catalanes com Cardedeu, la Garriga o Cerdanyola i l'Ametlla del Vallès, al Vallès.[2] Aquestes cases, generalment d'estil modernista, sovint eren molt grans.[3]

La presència de la colònia d'estiuejants va contribuir al desenvolupament econòmic de molts pobles rurals i de pescadors, afavorint el comerç local, les vies de comunicació amb les zones urbanes, la millora de serveis com fondes i balnearis, i donant un fort impuls a la construcció i el creixement urbanístic.[4] Tot i que la influència de la colònia estiuejant va ser gran, les relacions socials entre estiuejants i nadius van ser generalment classistes i els estiuejants mantenien les distàncies amb la població local, tant com era possible.

Amb el pas del temps, a mesura que les carreteres es varen millorar i els vehicles de tracció animal varen ser substituïts per vehicles de motor, les cases d'estiueig es varen allunyar de les zones urbanes. Algunes d'aquestes cases eren antigues cases de pescadors o de pagesos reformades.

A partir de l'últim terç del segle XX la pràctica es va estendre a una secció més ampla de la societat catalana i les antigues grans cases d'estiueig varen donar pas a xalets i apartaments de menors dimensions. Molts dels llocs d'estiueig tradicional, especialment a la costa, es varen tornar centres del turisme massificat, provinent de l'Europa central i del nord. Les distàncies classistes entre estiuejants i la població local varen minvar.

A poc a poc, vers el final del segle XX l'estiueig tradicional de tres o quatre mesos, amb minyones i tota la família, va donar pas a les vacances, cada vegada més curtes, fins que amb el canvi de les generacions la pràctica de l'estiueig es va desvirtuar i, com tal, va acabar desapareixent.

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

Enllaços externsModifica