Estoïcisme

escola filosòfica
(S'ha redirigit des de: Estoic)

L'estoïcisme és un sistema filosòfic fundat per Zenó de Cítion (336 aC-264 aC). El nom de l'escola estoica prové del lloc on Zenó impartia els seus ensenyaments: un pòrtic (stoà) d'Atenes.[1]

Zenó de Cítion. Foto Paolo Monti, 1969.

En un sentit ampli, es poden considerar estoiques totes les doctrines ètiques que defensen la indiferència envers els plaers i dolors externs, i l'austeritat en els propis desitjos. Ara bé, en un sentit estricte es coneix com a estoïcisme tant el corrent filosòfic grecoromà, iniciat per Zenó, com la teoria ètica mantinguda per aquests filòsofs.

L'ètica estoica es basa en una particular concepció del món: el cosmos està governat per una llei o raó universal que determina el destí de tot el que s'hi esdevé, i que és la mateixa per a la natura que per a l'ésser humà. Per tant, l'ésser humà està limitat per un destí inexorable que no pot controlar i davant el qual només pot resignar-se. Tenint en compte això, considera que la conducta correcta tan sols és possible en el si d'una vida tranquil·la, aconseguida gràcies a la impertorbabilitat de l'ànima, és a dir, mitjançant la insensibilitat envers el plaer i envers el dolor. Aquesta impertorbabilitat només serà assolible en el coneixement i l'assumpció de la raó universal (o destí) que regeix la natura, i per tant, en una vida completament d'acord amb aquesta raó universal.

Etapes modifica

Tradicionalment es distingeixen tres etapes en el pensament estoic,[2] però es conserven pocs textos de les dues primeres

Pensament modifica

Els estoics també divideixen la filosofia en tres disciplines: lògica, física i ètica.

Lògica modifica

L'ús lògic del llenguatge i, en especial, l'estudi de les proposicions gramaticals va centrar l'interès dels estoics, que van distingir entre el signe o significant i la cosa significada o significat. Aquest darrer, que és immaterial, estableix una relació entre la realitat de les coses i la realitat de les paraules.

Física modifica

En ser la Naturalesa i la raó la mateixa cosa, hi ha una unitat de l'univers immers en el foc divi (logos) que tot ho regeix. Com en Heràclit, foc i matèria constitueixen els dos principis (l'actiu i el passiu) de l'univers, que es necessiten mútuament i determinen l'afinitat entre les coses. Aquesta espècie de "logos" es solia concebre com un concepte amb una certa voluntat pròpia integrada per dos conceptes diferents:[3]

  • La matèria passiva o inanimada que resta impassible davant tot allò que el "logos" mou.
  • Una ànima activa pròpia del "logos" que és la que dona força, vida i sentit a tot allò que existeix.

Ètica modifica

La principal preocupació dels estoics és aconseguir la felicitat (eudaimonia), que es fonamenta en el viure en harmonia amb el món adaptant les necessitats individuals a la naturalesa a través del vincle universal que constitueix el Logos, principi racional del qual participen tots els éssers.

Les realitats morals es divideixen en bones, dolentes i adiàfora, aquelles que cauen fora de la llei moral. Ser feliç és ser virtuós, mitjançant l'adaptació a les circumstàncies que proporciona l'autarquia o autosuficiència.

Referències modifica

  1. «Estoïcisme». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. A. A. Long and D. N. Sedley, The Hellenistic Philosophers Cambridge: Cambridge University Press, 1987.
  3. Vallmajó Riera, Llorenç. Història de la Filosofia. Barcelona: edebé, 2009. ISBN 978-84-236-9535-5. 

Vegeu també modifica

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Estoïcisme
  • Dossier sobre estoïcisme romà, amb textos de Ramon Alcoberro.