Félix Guattari

Félix Guattari (30 d'abril de 1930 – 29 d'agost de 1992) va ser un intel·lectual francès implicat en els camps de la psicoteràpia, la filosofia i la semiòtica. És conegut per ser el fundador de l'esquizoanàlisi i l'ecosofia, així com per les seves col·laboracions intel·lectuals amb Gilles Deleuze, notablement en l'obra Capitalisme i Esquizofrènia, formada pels volums Anti-Èdip (1972) i Mil Altiplans (1980).

Pierre-Félix Guattari

(2020)
Nom original	(fr) Félix Guattari
Biografia
Naixement	30 abril 1930 Villeneuve-les-Sablons (França)
Mort	29 agost 1992 (62 anys) La Borde clinic (França) (en)
Causa de mort	infart de miocardi
Sepultura	Grave of Guattari (en) , cementiri de Père-Lachaise, Division 42, chemin des Anglais, line 1
Activitat
Camp de treball	Filosofia
Ocupació	psiquiatre, psicòleg, psicoanalista, filòsof, marxista
Període	Filosofia del segle XX
Ocupador	Universitat de París
Partit	Els Verds
Interessat en	Psicoanàlisi, Postmodernisme, Ecologisme, Marxisme
Influències	Sigmund Freud · Jacques Lacan · Friedrich Nietzsche · Karl Marx · Gregory Bateson · Jean-Paul Sartre · Louis Hjelmslev · Gilles Deleuze
Influències en	Éric Alliez · Gilles Deleuze · Michael Hardt · Antonio Negri · Brian Massumi · Guy Hocquenghem
Company professional	Gilles Deleuze: Deleuze and Guattari (en)
Obra
Localització dels arxius	Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine [ 73GTR/] Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine [ 889GTR]
Família
Fills	Emmanuelle Guattari
Cronologia
4 setembre 1992	funeral (cementiri de Père-Lachaise)
Signatura

Tomba de Guattari al Cementiri del Père-Lachaise a París

Biografia

La Borde

Guattari va néixer a Villeneuve-les-Sablons, un barri de classe obrera del nord-oest de París. A la dècada del 1950 va iniciar els seus estudis de psicoanàlisi amb Jacques Lacan, qui també el va analitzar. Després dels seus estudis, i fins a la seva mort produïda per un atac de cor el 1992, va treballar a l'hospital psiquiàtric experimental de La Borde, dirigida per un altre alumne de Lacan, el psiquiatre Jean Oury. La Borde era un centre on els estudiants de filosofia, psicologia, etnologia i treball social es reunien.

Una de les novetats en l'orientació de La Borde consistia en la suspensió de la relació analista/analitzat a favor de confrontació oberta en teràpia de grup. En contrast a l'estil d'anàlisi individualista de l'escola de Sigmund Freud, aquesta pràctica estudiava la dinàmica de diversos individus a la vegada interaccionant de forma complexa: aquesta pràctica dugué a Guattari a explorar camps més amplis de la filosofia i adoptar una militància política insertada en un ampli context de terrenys intel·lectuals i culturals.

Dècades del 1960 i el 1970

De 1955 a 1965 Guattari va ser un dels editors i redactors de La Voie Communista ("La Via Comunista"), un diari de tendència trotskista. Va participar en la lluita anticolonialista i amb els autonomistes italians. També fou membre del GTPSI, que reunien un bon nombre de psiquiatres al començament dels anys seixanta i va crear l'Associació de Psicoteràpia Institucional l'any 1965. Fou en aquella època que va fundar, juntament amb altres militants, la FGERI o Federació de Grups per a l'Estudi i Recercal Internacionals, que publicava la revista Recherche, on es tractaven temes de filosofia, matemàtiques, psicoanàlisi, educació, arquitectura, etnologia, etc. El FGERI va començar a prendre part en lluites polítiques en les quals Guattari estava involucrat: el Grup dels Joves Hispànics, les Amistats Franco-Xineses (a l'època de les comunes populars), les activitats d'oposició a les guerres d'Algèria i de Vietnam, la participació en el MNEF amb la UNEF, la política del departament d'ajuda acadèmica a la psicologia (BAPU), l'organització dels Grups de Treball Universitaris, però també a les reorganitzatcions dels grups de pràctiques amb el CEMEA i la formació del Centre d'Ensenyament de Mètodes d'Educació Activa per a infermers psiquiàtrics, així com la formació de les Amicals d'Infermers. També dirigí estudis d'arquitectura i projectes de construcció d'un hospital de dia per a estudiants i treballadors joves.

El 1967 és nomenat com un dels fundadors de l'Organització de Solidaritat i Ajuda a la Revolució Llatinoamericana (OSARLA). El 1968 Guattari coneix a Daniel Cohn-Bendit, Jean-Jacques Lebel i Julian Beck. Comença a involucrar-se amb el maig francès a partir del Moviment del 22 de Març. A finals de 1968 Guattari coneix al filòsof Gilles Deleuze a la Universitat de Vincennes i comença a escriure les bases de l'obra Anti-Èdip, anomenada per Michel Foucault "introducció a la vida no-feixista" en el preàmbul de l'obra. El 1970 crea el CERFI, Centre per a l'Estudi i la Rercerca de la Formació Institucional, que desenvolupava el mètode del diari Recherches. EL 1973 Guattari va haver d'anar a judici, on rebé una multa per "ultratge a la decència pública" per publicar un número centrat en l'homosexualitat. El 1977 fundà el centre CINEL per tenir "nous espais de llibertat", i s'uní durant la dècada del 1980 al moviment ecologista amb la seva "ecosofia".

Dècades del 1980 i del 1990

En la seva darrera obra, Caosmosi (1992), Guattari retornà a la qüestió de la subjectivitat. "Com produir-la, recollir-la, enriquir-la, reinventar-la permanentment per tal de fer-la compatible amb els universos mutants del valor?" Aquesta preocupació apareix en la totalitat de la seva obra, des de Psicoanàlisi i Transversalitat (col·lecció d'articles de 1957 a 1972) fins a Anys d'Hivern (1980-1986) i Cartografies Esquizoanalítiques (1989), o la seva col·laboració amb Deleuze titulada Què és la Filosofia? (1991). A Caosmosi, Guattari proposa una anàlisi de la subjectivitat en terme de quatre dimensions:

1. fluxos materials, energètics i semiòtics
2. fílums maquinals concrets i abstractes
3. universos de valor virtuals
4. territoris existencials finits

Aquest esquema intenta representar l'heterogeneïtat de components involucrats en la producció de subjectivitat tal com Guattari la comprèn, incloent-hi tant components semiòtics com "dimensions semiològicament a-significants, que funciona “en paral·lel o independement de" qualsevol altra funció significativa que puguin tenir.

El 1995, el llibre pòstum Caosofia recopilava assaigs i entrevistes que tracten el treball de Guattari coma director de La Borde i les seves col·laboracions amb Deleuze. Es tracta d'una introducció a les teories d'esquizoanàlisi de Guattari, basada a priori en la psicoanàlisi però més experimental, pragmàtica i arrelada en la realitat i en un funcionament col·lectiu.

El 1996 aparegué un altre volum d'assaigs, entrevistes i conferències de Guattari, que cerca el desenvolupament del seu pensament i la seva activitat durant la dècada del 1980, "els anys d'hivern". Les seves anàlisis d'art, cinema, cultura juvenil, econòmica i formacions de poder desenvolupen conceptes com "micropolítica" o "esquizoanàlisi", centrats en l'alliberament de la subjectivitat i l'obertura de nous horitzons per a la resistència política i creativa als processos d'estandardització i homogeneïtzació del capitalisme global ("capitalisme mundial integrat" a "l'era postmedia".

Obra

• Psychanalyse et transversalité, Maspéro, París, 1974 (reedició: La Découverte, París, 2003)
  • La révolution moléculaire, Éditions Recherches, París, 1977
  • La révolution moléculaire, UGE (10/18), París, 1980
  • L'inconscient machinique. Essais de schizo-analyse, Éditions Recherches, París, 1979, rééd. 2010 (conté un assaig sobre Proust, «Les ritournelles du temps perdu»)
  • Les années d'hiver : 1980-1985, Bernard Barrault, París, 1985 (reedició: Les Prairies ordinaires, París, 2009)
  • Cartographies schizoanalytiques, Galilée, París, 1989 (apèndix sobre Genet, Witkiewicz, Balthus, etc.)
  • Les trois écologies, Galilée, París 1989
  • Chaosmose, Galilée, París, 1992
• Publications pòstumes
  • Ritournelle(s), Éditions de la Pince à Linge, París, 2000
  • Ritournelles, version intégrale sur Livropolis.com, Editions Lume
  • La philosophie est essentielle à l'existence humaine, entretien avec Antoine Spire, L'Aube, La Tour-d'Aigues, 2002
  • Écrits pour L'Anti-Œdipe, textes agencés par Stéphane Nadaud, Lignes/Manifeste, París, 2004
  • 65 rêves de Kafka, prefaci de Stéphane Nadaud, Nouvelles éditions Lignes, París, 2007
  • Lignes de fuite. Pour un autre monde de possibles, rédigé en 1979-1980, prefaci de Liane Mozère, Éditions de l'Aube, coll. «Monde en cours», 2011
  • De Leros à La Borde, precedit per Journal de Leros (1989), presentació de Marie Depussé, post-scriptum de Jean Oury, Éditions Lignes, París, 2012
• Col·laboracions amb Gilles Deleuze
  • L'Anti-Œdipe : capitalisme et schizophrénie, Minuit, París, 1972
  • Rhizome, Minuit, París, 1976 (repris dans Mille Plateaux)
  • Kafka, pour une littérature mineure, Minuit, París, 1975
  • Mille Plateaux : capitalisme et schizophrénie, Minuit, París, 1980
  • Qu'est-ce que la philosophie ? Minuit, París, 1991
• Col·laboracions amb Toni Negri
  • Les nouveaux espaces de liberté, Dominique Bedou, París, 1985 (réédition Lignes, París, 2010, avec la «Postface» à l'édition américaine de 1990 de Toni Negri)
• Amb Jean Oury i François Tosquelles
  • Pratique de l'institutionnel et politique (entretiens), Matrice, París, 1985
• Col·laboracions amb Suely Rolnik
  • Micropolitiques, Les Empêcheurs de penser en rond, París, 2007 (edició original brasilera, 1986)

Obres citades

• Guattari, Félix. 1989. The Three Ecologies. Trad. Ian Pindar i Paul Sutton. Londres i Nova York: Continuum, 2000. Versió en anglès de Les trois écologies. París: Editions Galilée. ISBN 1847063055.
• 1992. Chaosmosis: An Ethico-Aesthetic Paradigm. Trad. Paul Bains i Julian Pefanis. Bloomington i Indianapolis: Indiana UP, 1995. Versió en anglès de Chaosmose. Paris: Editions Galilee. ISBN 0909952256.