Femme fatale

Una femme fatale (l'expressió francesa pot traduir-se al català com a dona fatal) és un arquetip, normalment una malvada que usa el poder maligne de la sexualitat per a atrapar el desventurat heroi. Sol representar-se com a sexualment insadollable. Tot i que sol ser malvada, també hi ha femmes fatales que en algunes històries fan d'antiheroïnes i fins i tot d'heroïnes. En l'actualitat l'arquetip sol ser vist com un personatge que constantment creua la línia entre la bondat i la maldat, actuant sense escrúpols sigui quina sigui la seva lleialtat.

Mata Hari, ballarina exòtica i espia convicta el nom de la qual va arribar a ser sinònim de femme fatale durant la Primera Guerra Mundial.

Història

Les femmes fatales han existit, en una o altra forma, en la mitologia i el folklore en pràcticament totes les cultures. Entre els primers exemples s'hi troba la deessa sumèria Ishtar i la bíblica Dalila. La femme fatale es va fer omnipresent en la cultura occidental a la fi del segle xix i principis del segle xx i hi apareix, entre d'altres, en les obres d'Oscar Wilde, Edvard Munch i Gustav Klimt. S'ha considerat aquesta popularització com una reacció als moviments feministes i al canvi del rol de la dona associat. Amb la introducció del cinema negre en els anys 1940, la femme fatale va començar a florir en la cultura pop. N'hi ha exemples als thrillers d'espionatge i a alguns còmics d'aventures, com ara The Spirit de Will Eisner, o Terry i els pirates de Milton Caniff.

Al món anglosaxó, la femme fatale és amb freqüència d'origen estranger. Hom la sol retratar sovint com una mena de vampir sexual, els foscos apetits del qual es creia que eren capaços d'arrabassar la virilitat i la independència dels seus amants, convertint-los en una màscara buida de si mateixos. Només fugint dels seus braços, l'heroi podia tenir salvació. En aquest sentit, en l'antic argot nord-americà se solia anomenar vamps a les femmes fatales, un terme associat a les modes dels anys 1920. El terme vamp era una apòcope de vampire, ‘vampir', perquè aquests personatges extreien la vida de les seves víctimes no necessàriament bevent la seva sang sinó mitjançant l'explotació sexual i econòmica. Un retrat clàssic de femme fatale va ser el personatge de Justine en El quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell.

En l'òpera i el teatre musical, la femme fatale sol ser interpretada per una mezzosoprano dramàtica i sovint representa el contrast o bé és l'enemiga de la ingènua o la donzella en perill, habitualment una soprano.

Alguns argumenten que aquest personatge té la seua contrapartida masculina. Alguns exemples podrien ser el Heathcliff de Cims borrascosos o molts dels herois dels llibres de Lord Byron.

Les ninjas femenines, anomenades Kunoichi, representades en innombrables ocasions, són famoses i llegendàries per ser entrenades amb mètodes propis de les femmes fatales, usant la seua sexualitat amb la mateixa fluïdesa que les seues mortíferes habilitats per a assassinar.

Bibliografia

• Dijkstra, Bram. Ídolos de perversidad: la imagen de la mujer en la cultura de fin de siglo, ISBN 84-7444-648-1
• Dijkstra, Bram. Evil Sisters: The Threat of Female Sexuality in Twentieth-Century Culture, ISBN 0-8050-5549-5
• Belluscio, Marta. Las fatales ¡Bang! ¡Bang! Una mirada de mujer al mundo femenino del género negro. Valencia: Editorial La Máscara, 1996. ISBN 84-7974-151-1.
• Bornay, Erika. Las hijas de Lilith. Madrid: Ediciones Cátedra, 1990. ISBN 84-376-0868-6.