Viquipèdia

Florence Guignard

Florence Guignard, nascuda l'any 1934 a Ginebra, és una psicòloga clínica i una psicoanalista suïssa i francesa.

Infotaula de personaFlorence Guignard

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1934 Modifica el valor a Wikidata (89/90 anys)
Ginebra (Suïssa) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Ginebra Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballPsicologia clínica i psicoanàlisi Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópsicoanalista, psicòloga Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Lloc webflorenceguignard.com Modifica el valor a Wikidata

Biografia modifica

El seu pare, Charles Guignard, era un metge originari del cantó del Valais, que es va instal·lar a Ginebra, i la seva mare, Marcelle Rau, era ginebrina, violonista a l'Orquestra de la Suïssa romanx i professora al conservatori de música de Ginebra. Va acabar el batxillerat; especialitzada en la branca clàssica (llatí) l'any 1953, havent fet estudis de piano, al començament al conservatori de Ginebra i a continuació amb Denise Bidal, i la seva formació en cant la va fer amb Magda Fonay. A continuació estudia psicologia a la universitat de Genève. Florence Guignard treballa amb Jean Piaget, André Rey, Julian de Ajuriaguerra, Gaston Garrone i participa en investigacions en el marc del Fons Nacional Suís de la investigació científica; destaca un estudi que va fer sobre els infants disfàsics que dona lloc a dues publicacions col·lectives.[1][2] També dirigeix un estudi sobre els problemes de la simbolització en els infants que tenen una;discapacitat mental, el qual dona lloc a diverses publicacions científiques.[3]

Es forma en psicoanàlisi a la Societat Suïssa de Psicoanalisi, amb Raymond de Saussure, Olivier Flournoy, René Spitz` i René Henny a Ginebra. Participa en les formacions mensuals de René Diatkine i Serge Lebovici.

Es casa amb el psicoanalista francès Jean Bégoin, amb qui té dos fills. El 1970, s'instal·la a París, on exerceix com a psicoanalista infantil, d'adolescents i d'adults, treballant en consulta privada i en institució, mentre continua la seva formació analítica a França, amb Michel Fain, Pierre Luquet, Joyce McDougall, Donald Meltzer i, a Anglaterra, amb Herbert Rosenfeld, Hanna Segal, Joseph i Anne-Marie Sandler.[4] Juntament amb Jean Bégoin, el 1974 acullen al seu pis el que serà el futur grup GERPEN (Grup d'estudis i d'investigacions psicoanalítiques pel desenvolupament de l'infant i el nounat), al qual pertanyen James Gammill i Geneviève Haag, Martha Harris i de Donald Meltzer, Esther Bick, Frances Tustin.[5][6][7] Tradueix conjuntament amb Jean Bégoin, dues obres de Donald Meltzer, El Procés psicoanalític (1971) i Les estructures sexuals de la vida psíquica (1977). El 1982, esdevé membre titular de la Societat Psicoanalítica de París, de la qual és elegida vicepresidenta en dues ocasions.[8] És membre del Comite psicoanalític per infants i adolescents (Committee es Child and Adolescent Psychoanalysis - COCAP) de l'Associació psicoanalítica internacional des de la seva fundació i n'és presidenta del 2008 al 2014.

Florence Guignard és membre directe de l'Associació psicoanalitica internacional (IPA) i viu a Chandolin.

Investigacions modifica

Laurance Guignard està interessada en la psiconalalisi de l'infant i en les investigacions teorico-clíniques de Melanie Klein,[9] sobretot la noció d'identificació projectiva, definida per Klein i tot seguit desenvolupada per Wilfred Bion,[10] i de la psicoanàlisi kleiniana i post-kleiniana de l'escola anglesa de la psicoanàlísi, on destaca Donald Winnicott, i el pensament de Bion.[11][12] D'aquesta manera, ella i Thierry Bokanowski coediten els actes del col·loqui sobre « L'actualitat del pensament de Bion » (2005).[13] Ella es basa en les nocions definides per Bion, sobretot la « capacitat de pensar», la « capacitat de la fantasia maternal », la teoria de les pulsions bioniens, nocions que des d'un principi ells específica abans de desenvolupar un pensament original a partir de les mateixes.[14][15] Participa en la difusió a França de les investigacions del psicoanalista italià Antonino Ferro.[16] És particularment sensible a l'actualització de la métapsicologia freudiana.[17]

Florence Guignars publica el llibre La vitalitat de l'infant (Au viu del infantile, 1996) i Epistola a l'objecte (Épître a l'objet, en 1997). El 2015, publica el primer volum de Quin psicoanalisis pel segle XXI? (Quelle psychanalyse pour le siècle XXIe?), on ella torna a qüestionar els conceptes principals de Freud i de Klein.[18][19] És l'autora d'articles i de capítols de llibres sobre la identificació projectiva, la genesi dels problemes del pensament, el femení i la maternitat, l'anàlisi de nens i l'evolució dels conceptes i de la tècnica analítica.[20][21][22][23][24]

Activitats editorials i institucionals modifica

El 1984, juntament amb Annie Anzieu, cofunda l'Associació per la Psicoanàlisi Infantil, el 1994 funda la Societat Europea per la Psicoanalisi Infantil i de l'Adolescent (SEPEA).[25] Codirigeix l'edició de tres llibres de la col·lecció del SEPEA: Actualitat del pensament de Bion (2007), La relació mare-filla, Entre compartiment i fractura (2007) i Psicoanàlisi del nen i de l'adolescent. Estat dels llocs i perspectives (2014).

El 2003, esdevé la primera redactora en cap de l'any internacional de la psicoanalisis, arran d'això tradueix articles de la Revista Internacional de la Psicoanàlisi(IJP), funció que ocupa fins al 2010.[26][27]

Publicacions modifica

  • L'evolució de la tècnica en anàlisis de nens, a James Gammill i coll., Melanie Klein aujourd'hui, pàg. 55-66, Lió, Césura, 1985.
  • Límits i llocs de la psicosi i de la interpretació. Essaig sobre la identificació projectiva, Topique, no 36, 1985 « Vies d'entrada a la psicosi », pàg. 173-184.
  • A l'alba de la maternitat i del femení. Essaig sobre dos conceptes evidents i inconcevibles, Revista francesa de psicoanalisis, vol.51 (6) 1987, pàg. 1491-1503.
  • La vitalitat de l'infant. reflexions sobre la situació analítica, Lausanne, Delachaux i Niestlé, 1996
  • Epístola a l'objecte, París, Puf, 1997.[28]
  • La parella mentalisation↔démentalisation, un concepte métapsicologic de tercer tipus, Revista francesa psicosomatica, 2001 no 20, 2001, pàg. 115-135.
  • Els nens d'avui : canvis de societats i modificacions de la psicopatologia, a Roger Perron (dir.), Psicoanalistes, qui sou ?, pàg. 257-261, Dunod, 2006
  • (codir.) Actualitat del pensament de Bion, amb Thierry Bokanowski, París, In Press, 2007
  • (codir.) La relació mare-filla. Entre compartiment i fractura, amb Thierry Bokanowski, París, In Press, 2007
  • (codir.) Psicoanalisis del nen i de l'adolescent. Estat dels llocs i perspectives, amb Sesto-Marcello Passone, París, In press, 2014
  • Bion, un pensador en cerca de pensaments, El Gall-Héron, 2014/1, no 216, pàg. 17-28
  • Quina psicoanalisis pel segle XXI?, t. 1 Conceptes psicoanalítics en moviment, París, Ithaque, 2015

Referències modifica

  1. ↑ F.Guignard, J. de Ajuriaguerra, A. Jaeggi, F. Kocher, M. Maquard, A. Paunier, E. Schmid-Kitsikis, Étude pluridimensionnelle d'un groupe d'enfants dysphasiques.
  2. ↑ F. Guignard, J. de Ajuriaguerra, A. Jaeggi, F. Kocher, M. Maquard, S. Roth, E. Schmid-Kitsikis, « Évolution et pronostic de la dysphasie chez l'enfant », La Psychiatrie de l'enfant, 8, (2), 1965.
  3. ↑ Guignard F., Garrone G., « Quelques aspects psychopathologiques et socioculturels des déficiences intellectuelles légères », Revue suisse de psychologie pure et appliquée, 1969, 28, 4, Berne ; Guignard F., Dégailler L., Garrone G., Kobr F., Lenoir J., Rodriguez R., « Problèmes méthodologiques posés par l'étude d'un groupe d'enfants atteints de déficience intellectuelle légère », Revue de neuropsychiatrie infantile, 1969 17 (9-10) ; Guignard F., Dégailler L., Garrone G., Kobr F., Lenoir J., Rodriguez R., « La débilité mentale chez l'enfant, approche pluridimensionnelle », La Psychiatrie de l'enfant, 1969, 12 (1) Paris, PUF ; Guignard F., Garrone G., Haeberli A–M., Perrin C., Rodriguez R., « Les troubles de la signification chez les débiles mentaux (I) », La Psychiatrie de l'enfant, 1971, 14, (1), Paris, PUF ; Guignard F., « Les troubles de la signification chez les débiles mentaux (II) », Revue française de psychanalyse Plantilla:N° t. 36, sept-déc. 1972, Puf, Paris ; Guignard F., Garrone G., Rodriguez R., « Étude pluridimensionnelle du syndrome dit : “Débilité mentale légère” », Confrontations psychiatriques, 1973, 10, Paris.
  4. ↑ Biographie de Florence Guignard-Bégoin
  5. ↑ Site du GERPEN, consulté en ligne le 12 octobre 2014.
  6. ↑ Dominique Agostini & José Luis Goyena, « James Gammill, un pionnier du monde interne », Adolescence, 2006/4, p. 927-930 {{Http://www.cairn.info/revue-adolescence1-2006-4-page-927.htm?1=1&DocId=190144&hits=103+102+101+100+}}.
  7. ↑ Meg Harris Williams, Margaret Rustin, Gianna Polacco Williams (2012).
  8. ↑ Biographie, sur le site officiel de F. Guignard .
  9. ↑ F. Guignard-Bégoin, « Psychoses et névroses de l'enfant dans l'œuvre de Melanie Klein », avec Jean Bégoin, Nouveau traité de psychiatrie de l'enfant et de l'adolescent, p. 973-993, Puf, 2004 (Plantilla:2e
  10. ↑ Elle propose d'ailleurs de retraduire le syntagme anglais « Projective Identification » en « projection identificatoire ».
  11. ↑ F. Guignard-Bégoin, « Cadre et contre-transfert en psychanalyse d'enfant », Journal de la psychanalyse de l'enfant, 1986/2.
  12. ↑ Melanie Klein, « Notes sur quelques mécanismes schizoïdes » (1946), in Développements de la psychanalyse, p. 274-300, Paris, Puf, 1968.
  13. ↑ Florence Guignard & Thierry Bokanowski, Actualité de la pensée de Bion, cf. publications.
  14. ↑ Wilfred.
  15. ↑ F. Guignard, « Bion, un penseur en quête de pensées », Le Coq-Héron, cf. publications.
  16. ↑ F. Guignard, Préface au livre d'Antonino Ferro, L'Enfant et le psychanalyste, Erès, Plantilla:2e 2003 .
  17. ↑
    « Un concepte és viu en tant que és utilitzable, i per quedar-se, s'ha de demostrar alhora suficientment polisèmic i suficientment específic. Cal que a més toqui un punt sensible en l'inconscient de l'audiència i dels lectors si es vol trobar una audiència important i prou perllongada »
  18. ↑ Simone Korff Sausse, Critique (PDF) [1].
  19. ↑ Jérémy Tancray, Lettres, Société de psychanalyse freudienne (PDF) [2].
  20. ↑ « Limite et lieux de la psychose et de l'interprétation.
  21. ↑ « À l'aube du maternel et du féminin.
  22. ↑ « L'évolution de la technique en analyse d'enfants », in James Gammill et coll., Melanie Klein aujourd'hui, p. 55-66, Lyon, Césura, 1985.
  23. ↑ « Le couple mentalisation↔démentalisation, un concept métapsychologique de troisième type », Revue française de psychosomatique, 2001 Plantilla:N°, 2001, p. 115-135.
  24. ↑ F. Guignard, « Ballade au Préconscient » chap. 6, p. 79-91, in Au vif de l'infantile, Neuchâtel, Delachaux et Niestlé, 1996.
  25. ↑ Présentation sur le site officiel de la SEPEA [3].
  26. ↑ Louis Brunet, Introduction : « Lost in translation », L'Année psychanalytique internationale, 2010 p. 7-9
  27. ↑ Louis Brunet, « L'Année psychanalytique internationale : le travail d'une équipe » L'Année psychanalytique internationale, 2013, p. 7-8
  28. ↑ Épître à l'objet, Présentation

Bibliografia modifica

  • Simone Korff-Sausse i Mi-Kyung Yi, « Florence Guignard Entrevista del 22 de març de 2012 », pàg. 163-171, Camp psy, 2012/1, no 61, presentació.

Enllaços externs modifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Florence_Guignard&oldid=32442192»