Melanie Klein

Melanie Klein Trust (Viena, 30 de març de 1882Londres, 22 de setembre de 1960) va ser una psicoanalista britànica d'origen austríac creadora d'una teoria del funcionament psíquic. Feu importants contribucions sobre el desenvolupament infantil des de la teoria psicoanalítica i fundà l'escola anglesa de psicoanàlisi.

Infotaula de personaMelanie Klein
Melanie Klein 1952.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement30 març 1882 Modifica el valor a Wikidata
Viena (Àustria) Modifica el valor a Wikidata
Mort22 setembre 1960 Modifica el valor a Wikidata (78 anys)
Londres Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCàncer colorectal Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatAustríaca i britànica
FormacióUniversitat de Viena Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballPsicoanàlisi Modifica el valor a Wikidata
OcupacióPsicoanalista
Membre de
Influències
Família
FillsMelitta Schmideberg

Lloc webhttp://melanie-klein-trust.org.uk/
valor desconegut Find a Grave: 13046464 Modifica els identificadors a Wikidata

BiografiaModifica

Melanie Reizes (que adoptà posteriorment el cognom Klein) va nàixer el 30 de març del 1882 a Viena. El seu pare, Moriz Reizes, pertanyia a una senzilla família jueva molt religiosa i resident a Leòpolis, que en aquella època formava part de l'Imperi Austrohongarès i que actualment forma part d'Ucraïna. En aquell moment (i fins al 1939, quan s'inicià la segona guerra mundial) era comú o molt freqüent l'ús dels següents idiomes: ucraïnès, polonès, ídix, rus i alemany i també el romanès. Moriz Reizes estava destinat a ser rabí i a casar-se amb una jove elegida pels seus pares, a la qual no coneixia fins al dia del casament. Era un home culte i poliglota, que parlava deu idiomes. Però seguí amb la carrera de medicina, amb la qual cosa trencà amb la tradició ortodoxa que l'imposava la seua família. Començà l'exercici de la seua professió i, als 37 anys, es divorcià de la seua primera esposa. Tres anys després va conèixer a Viena a Libussa Deutsch, que era molt més jove que ell. Ella pertanyia a una família culta, en la qual tant el pare com l'avi eren rabins. Libussa i Moriz es casaren el 1875 i s'establiren a Deutsch-Krentz. El 1876 va nàixer la seua primera filla, Emilie, el 1877, Emanuel i l'any següent, Sidonie.

Uns anys després, la família es traslladà a Viena, on va nàixer Melanie l'any 1882. Moriz es dedicà a l'odontologia i la seua esposa obrí un negoci de venda de plantes, al qual li dedicà gran part del seu temps fins al 1907. El 1886 morí una de les filles del matrimoni, Sidonie, d'escròfula (una variant de la tuberculosi), quan Melanie només tenia quatre anys d'edat. Sidonie ja l'havia iniciat en la lectura i en les matemàtiques.

EstudisModifica

El seu germà Emanuel donà suport a Melanie quan als catorze anys d'edat decidí estudiar medicina, concretament en la branca de la psiquiatria, i la preparà per al seu ingrés en l'Akademisches Gymnasium de Viena.

Als 17 anys Melanie Reizes es comprometé amb Arthur Stevan Klein, un químic industrial de 21 anys, amic d'Emanuel. En aquesta època abandonà la idea d'estudiar medicina i assistí a cursos d'història i d'art en la Universitat de Viena.

A principis del nou segle XX morí son pare, Moriz Reizes, i al final de l'any 1900 es casà amb el metge Leo Pick.

Emilie, una de les seues germanes, morí a Londres l'any 1940. El desembre del 1902, Emanuel, el seu altre germà, que feia anys que estava malalt de febre reumàtica, també morí a Gènova. La relació amb la seua germana menuda era molt estreta i complexa.

FamíliaModifica

Melanie es casà el 31 de març del 1903, amb 21 anys acabats de complir. El matrimoni s'establí a Rosenberg (Hongria) i l'any següent va nàixer la seua filla, Melitta. El 1906 va nàixer Hans i un any després es traslladaren a Kappitz, un xicotet poble, per requisits de la feina d'Arthur. Melanie va aparèixer greument afectada per un fort i perllongat estat depressiu, gràcies al qual el seu marit Arthur aconseguí un trasllat a Budapest el 1910.
A finals del 1914 morí Libussa, la mare de Melanie, la qual posseïa una forta influència sobre la seua filla. Aquest fet agreujà la depressió que patia Melanie i la incità a començar la seua anàlisi amb el doctor Sándor Ferenczi, que e 1913 havia fundat la Societat Psicoanalítica de Londres. A més, s'interessà pels escrits de Sigmund Freud sobre els somnis i la seua interpretació. Un temps després, tant Ferenczi com el marit de Melanie, Arthur Klein, s'incorporaren a l'exèrcit austro-hongarès i el 1916 Arthur tornà com a invàlid de guerra, ferit d'una cama. El matrimoni enfrontà greus dificultats.

El 1921 es concretà el divorci de Melanie i Arthur.

Dedicació a la psicoanàlisiModifica

El 1918, assistí al 5è Congrés Psicoanalític Internacional, que comptava amb la presidència de Ferenczi, i en el qual Freud va llegir Lines of Advances in Psychoanalytic Therapy. Aquest congrés realitzat en temps de guerra causà una forta impressió en Klein i, segons ella mateixa recorda: "Aquella impressió va enfortir el meu desig de dedicar-me a la psicoanàlisi.

Ferenczi l'assignà com a assistent d'Anton von Freund en la tasca d'organitzar l'ensenyament de la psicoanàlisi dins la Societat d'Investigació Infantil.

El juliol del 1919 Klein exposà el seu primer treball de recerca: Der Familieroman in statu nascendi, gràcies al qual fou acceptada com a membre de la Societat Psicoanalítica Hongaresa, que estava en un període d'intensa activitat sota la presidència de Ferenczi.

En poc de temps, la posició dels professionals jueus residents a Budapest es veié realment afectada per la situació política de postguerra. Arthur Klein no pogué continuar la seua feina i es traslladà a Suècia, de manera que posteriorment obtingué la ciutadania sueca.

Melanie Klein es traslladà amb els seus fills a Eslovàquia i s'instal·là allà durant un any, a casa dels seus sogres.

Melanie assistí el 1920 al 6è Congrés Psicoanalític Internacional, a La Haia. Allà conegué a Hermine von Hug-Hellmuth, una psicoanalista vienesa pionera en la psicoanàlisi infantil, que va llegir el seu treball sobre la tècnica de l'anàlisi infantil.

El 1922 Klein es convertí en membre associat de l'Associació Psicoanalítica de Berlín i un any després passà a ser membre de ple dret.

Aportacions teòriquesModifica

Aquest període és summament productiu, i exposà per primera vegada davant un congrés el seu treball La tècnica de l'anàlisi de nens petits, en el 8è Congrés de Psicoanàlisi Internacional a Salzburg. És també durant el 1924 que presentà davant la Societat de Viena el treball Principis psicològics de l'anàlisi infantil i, a finals d'aquest any, Una neurosi obsessiva en una nena de 6 anys (Erna) en la Primera Conferència de Psicoanalistes Alemanys, a Würzburg.

Coneix Alix Strachey, una psicoanalista britànica, la qual s'interessà en les seues teories i col·laborà a traduir a l'anglès alguns dels seus escrits. És a través del seu espòs, James Strachey, que els treballs de Klein arriben a la Societat Britànica, en la qual la possibilitat de l'anàlisi d'infants era debatuda amb molt d'interès.

Al juliol del 1925, Klein donà sis conferències a Londres durant tres mesos, convidada per E. Jones. Abraham ja estava malalt i havia suspès les seves anàlisis per un període indeterminat. Fou ben rebuda i, entre altres, conegué a Susan Isaacs.

Després de la mort d'Abraham l'oposició a les teories kleinianas a la Societat de Berlín s'intensificarien notòriament. Un altre factor que s'agregà a la desaparició del seu mentor és un episodi que repercuteix desfavorablement en l'acceptació de la indagació profunda de l'inconscient del nen: Hermine Hug-*Hellmuth, directora del Centre d'Orientació Infantil de Viena, és assassinada per un familiar de 18 anys, al qual ella havia aplicat la seva tècnica quan era petit. Aquest cas tingué àmplia repercussió pública.

Finalment Klein decidí deixar Berlín i al setembre del 1926 arribà a Anglaterra, convidada per Ernest Jones durant un any, a fi d'analitzar els seus fills i la seva esposa. Erich arribà a Londres al poc temps, Hans estigué sota la custòdia del seu pare mentre feia els estudis a Berlín. Melitta s'havia casat amb el dr Walter Schmideberg i estudiava a la Universitat de Berlín. E. Jones, president de la Societat Britànica i gran impulsor de la psicoanàlisi, s'interessaria en l'aplicació de l'anàlisi als nens des del 1920.

Al març del 1927 Anna Freud parlà de la tècnica de l'anàlisi infantil davant la Societat de Berlín, en clara oposició a Klein. La contribució escrita enviada per aquesta, que encara pertanyia a aquesta Societat, no es feu circular. Anna publicà Einführung in die Technik der Kinderanalyse (Introducció a la tècnica d'anàlisi de nens).

Al maig del mateix any Jones organitzà un simposi sobre anàlisi infantil entre els membres de la Societat Britànica. La tensió existent Londres-Viena seria notòria en la correspondència entre Freud i Jones.

Del 4 al 18 de maig del 1927 tingué lloc el simposi, en el qual s'exposaren els principals temes de la polèmica entre el grup britànic i el vienès. Aquest esdeveniment pot considerar-se fundacional respecte a l'extensió del camp de la psicoanàlisi als nens.

El 2 d'octubre d'aquest any Klein és triada membre plenari de la Societat Britànica. El període 1928-39 és el més productiu en la vida de M. Klein.

El 1930 Melitta, ja graduada, es radicà a Londres i la seva participació a la Societat es feu intensa. Convivia amb la seua mare fins que Jones aconseguí que Schmiedeberg entrés a Anglaterra dos anys més tard.

El 1932 es publicà "La Psicoanàlisi de nens'", l'obra més important publicada per un membre de la Societat Britànica fins al moment, en aquesta obra formula dos conceptes importants dins la seva teoria: la posició esquizo-paranoide i la posició depressiva.

Des de la perspectiva psicoanalítica de Melanie Klein, el desenvolupament personal es concep com a enriquiment de la personalitat que es refereix a la superació d'etapes primerenques de la infantesa (que poden tornar a sorgir en la vida adulta), la superació dels conflictes que aquestes etapes comporten, com l'ansietat, la culpa, l'enveja i l'assoliment de la gratitud, aconseguir l'equilibri amb el món psíquic intern i el món extern, i desenvolupar la capacitat de gaudir de les coses i portar relacions gratificants d'amor amb els altres.

D'aquests estadis primerencs, dos són els que major importància tenen en la vida segons Klein. El primer és la posició esquizo-paranoide que es desenvolupa durant els primers 3 a 4 mesos de vida. Segons Klein els éssers humans posseïm dos instints bàsics, el de vida o amor i el de mort o odi, a causa de la lluita que es produeix entre aquests dos instints i el sentiment d'ansietat persecutòria que es produeix en el nen, producte de la por que aquest impuls agressiu li causi mal, el nen duu a terme processos d'escissió, en què l'odi i l'ansietat es projecten cap al primer objecte de relació que posseeix, que és el pit de la mare, que passaria a ser el pit dolent, i els sentiments d'amor es projecten en el pit gratificador bo (Klein, M. 1988). Després d'aquesta projecció, el pit bo i el dolent són introduïts en la psique del nen, per la qual cosa el jo està molt poc integrat, perquè posseeix continguts separats. Aquesta projecció i posterior introjecció col·laboren al fet que l'ansietat persecutòria vagi disminuint, perquè el nen se sent més segur amb un pit bo que l'empari, però alhora té un pit dolent, que el persegueix i persisteix la por a l'anihilació del jo. D'aquesta intereacció entre els 4 - 6 mesos es van integrant els impulsos, i la mare ja no és vista en forma escindida, sinó que s'incorpora com un objecte total, passant-se a la posició que Klein denomina depressiva, en la qual a causa d'aquesta integració de l'objecte i el jo s'experimenta culpa, perquè el nen sent que l'objecte estimat ha estat danyat pels seus propis impulsos agressius; i per la qual cosa prova de reparar l'objecte danyat. "El sentiment que el mal produït a l'objecte estimat té per causa els impulsos agressius del subjecte, és per a mi l'essència de la culpa. L'impuls a anul·lar o reparar aquest mal prové de sentir que el subjecte mateix l'ha causat, és a dir, de la culpa. Per consegüent, la tendència reparatòria pot ser considerada a conseqüència del sentiment de culpa". (Klein, 1988. 45pp).

Es realitzà el 12è Congrés Internacional de Psicoanàlisi, a Wiesbaden, l'últim realitzat a Alemanya abans de la guerra i l'únic al qual no assistiria Klein; això evità enfrontaments amb Ferenczi, qui feu costat a l'escola vienesa. Ferenczi morí el 1933 i aquest any marcà el començament d'una època difícil en la vida de Klein. Melitta és triada membre de ple dret de la Societat i començà una anàlisi amb E. Glover. A partir d'aquest moment s'aniria generant una forta oposició entre tots dos a les teories i la persona de Klein que prendria proporcions desmesurades dins de la Societat Britànica, generant-se un llarg període d'intenses disputes i fragmentacions partidàries.

A l'abril del 1934 morí el segon fill de Klein, Hans, en un accident. Això la va afectar molt intensament. En aquest any es nacionalitzà anglesa, sent això possible pel seu passaport suec. El 1935 s'inicien les conferències d'intercanvi entre Londres i Viena. Anna Freud publicà "El Jo i els mecanismes de defensa" (es publicaria dos anys més tard). En aquesta època començà el període de cinc anys en què Donald Winnicott supervisà Klein.

El 1937 es publicà "Amor, Odi i reparació", de Melanie Klein i Joan Riviere. En aquesta època nasqué Michel, el seu primer nét, fill d'Eric i de la seva esposa Judy (Diana naixeria el 1942). Eric canvia el seu cognom per Clyne.

La preguerra intensificà les dificultats dels analistes continentals i incrementà l'èxode, començat el 1933 després de l'incendi del Reichstag i que es dirigeix principalment cap a Anglaterra. La Societat Britànica i E Jones especialment s'ocuparen intensament de la situació dels analistes continentals; que el 1938 constituïen un terç de la Societat.

L'11 de març del 1938 Alemanya envaí Àustria, el 6 de juny Freud arribà a Londres. Klein li feu arribar una carta de benvinguda en la qual expressava el seu desig de veure'l, a la qual Freud respongué amb una nota breu d'agraïment, expressant que esperava veure-la en un futur pròxim. Aquesta trobada no es realitzaria mai. El 3 de setembre del 1939 es declarà la guerra i vint dies després morí Freud. Klein es trobà ja a Cambridge amb Susan Isaacs i l'any següent s'instal·là a Pitlochry, on tingué lloc l'anàlisi de "Richard" el 1941.

En aquest període Jones es retirà al camp i E. Glover passà a ocupar el primer lloc de la Societat Britànica. El setembre del 1941 Klein tornà a Londres. A les polèmiques en relació a punts de la teoria se sumaven discussions en relació a les condicions de formació i al maneig polític de la Societat.

En la reunió anual del 29 de juliol del 1942 s'acordà realitzar una trobada mensual dedicada a la discussió de les diferències científiques i es formà una comissió per a armar el programa: Glover, Brierly i J. Strachey.

Les reunions començaren l'octubre d'aquell any i s'estengueren al llarg de dos anys, se les coneix com les Controvèrsies.

Klein exposà la seva última contribució a les Controvèrsies l'1 de març del 1944: "La vida emocional i el desenvolupament del jo en el bebè amb referència expressa a la posició depressiva" ("The Freud-*Klein controversies 1941-1945", editat en anglès el 1991 per The New Library of Psychoanalysis i en espanyol el 2003 per Editorial Síntesi, a Espanya). En aquest moment Glover ja havia renunciat i poc després Melitta es traslladà als EUA, on es dedicà a tractar delinqüents i toxicòmans. No tornarà a veure's amb la seva mare fins al 16è Congrés Psicoanalític Internacional, a Zuric, el 1949. En aquesta oportunitat no es van parlar; de fet mai es reconciliaren, encara que hi ha diversos indicis del profund dolor que això ocasionà a Klein.

Aquest Congrés seria summament important; en ell és notori el pes dels analistes nord-americans, al punt que Jones és reemplaçat en la presidència de l'Associació Psicoanalítica Internacional (IPA) pel psiquiatre Leo Bartemeier, després de 17 anys d'ocupar la presidència. Klein visqué això com un triomf de l'annafreudisme, encara que en el congrés també estaven els llatinoamericans que havien anat a formar-se a Londres. Es trobà amb Jacques Lacan, les teories del qual no l'interessen però sí el seu suport per a la difusió de les seves idees a França. Acordaren que ell traduiria "La psicoanàlisi de nens" al francès, la qual cosa finalment no es concretà i l'obra de Klein apareix en les edicions PUF el 1959, col·lecció dirigida per Daniel Lagache.

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Melanie Klein