Font del Vell

font a Barcelona

La Font del Vell, també coneguda com a Font del Xato, es troba a la plaça de Sants de Barcelona, al districte de Sants-Montjuïc. Es tracta d'una al·legoria del riu Llobregat, creada el 1818 per Damià Campeny.

Infotaula d'obra artísticaFont del Vell
Font Vell.jpg
Tipusfont modifica
CreadorDamià Campeny
Creació1818
MovimentNeoclassicisme
MaterialPedra
Dimensions367 (Alçada) × 195 (Amplada) × 124  (Llargada) cm
Ubicació
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
Provínciaprovíncia de Barcelona
ComarcaBarcelonès
MunicipiBarcelona modifica
 41° 22′ 33″ N, 2° 08′ 08″ E / 41.37586°N,2.13546°E / 41.37586; 2.13546

Història i descripcióModifica

 
Font original al Pla del Teatre, amb la figura de Minerva i el Vell a una fornícula.

Aquesta font es trobava inicialment ubicada al Pla del Teatre, a la Rambla, al lloc on actualment es troba el Monument a Serafí Pitarra. En aquest indret havia existit anteriorment altra font anomenada del Sàtir, que va tenir una existència efímera (1802-1817). Inicialment era un abeurador decorat amb la figura d'un faune amb un gerro a la mà, confeccionada en guix. Malgrat tot, degut al seu mal estat de conservació, aquesta obra fou enderrocada el 1817 i, per iniciativa del capità general Castaños, es va procedir a la construcció d'una altra de més monumental.[1]

El 1818 la font del Sàtir fou substituïda per un projecte més elaborat, realitzat per l'arquitecte Pere Serra i Bosch i els escultors Damià Campeny i Salvador Gurri. Sobre un pedestal en forma de piràmide truncada es va col·locar una escultura que representava a la deessa romana Minerva —segons altres versions, seria el Geni de Barcelona o la Barcelona industriosa—, abillada amb casc i llança, i un escut amb les armes de Barcelona, obra de Gurri. A la base del pedestal s'hi van col·locar quatre fornícules que devien contenir al·legories dels quatre principals suministres d'aigua de la ciutat: el riu Llobregat, el Rec Comtal, el canal d'Urgell i el port.[2]

 
Minerva, de Salvador Gurri, actualment al magatzem municipal de Via Favència de Barcelona.

Encarregades a Campeny, tan sols va fer la primera d'aquestes al·legories, en forma d'un vell barbut semi-nú ajagut sobre unes roques i amb uns fruits a la mà dreta, mentre que l'esquerra es recolza sobre un gerro del que cau aigua. De vegades ha sigut pres com una representació de Neptú o Hèrcules, tot i que no porta cap dels atributs característics d'aquests déus. Al cap de poc, aquesta figura va perdre el nas d'un cop, raó per la qual començà a ser coneguda com el Xato.[3]

L'estil de l'obra és neoclàssic amb certa influència barroca. Campeny potser s'inspirà en algunes al·legories de rius presents a Roma, ciutat on va viure diversos anys, com l'Al·legoria del Nil (hel·lenística) o l'Al·legoria del Ganges a la Font dels Quatre Rius de la Piazza Navona de Bernini (barroca).[3]

El 1877 aquest monument fou enderrocat, i tan sols se'n van conservar les estàtues: la de Gurri es va col·locar temporalment al Parc de la Ciutadella, després al Museu Marítim, i ara es conserva en un magatzem municipal; la figura del vell fou també emplaçada al Parc de la Ciutadella, fins que el 1975 es va instal·lar a la Plaça de Sants, on fou inaugurada per l'alcalde Enric Masó l'1 de febrer d'aquell any.[4]

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. Lecea et al., 2009, p. 47.
  2. Fabre; Huertas; Bohigas, 1984, p. 26-29.
  3. 3,0 3,1 Lecea et al., 2009, p. 50.
  4. Jaume Fabre, Josep M. Huertas i Inmaculada Julián. «Font del Vell». [Consulta: 28 setembre 2014].

BibliografiaModifica

  • Fabre, Jaume; Huertas, Josep M.; Bohigas, Pere. Monuments de Barcelona. Barcelona: L'Avenç, 1984. ISBN 84-85905-21-0. 
  • Lecea, Ignasi de; Fabre, Jaume; Grandas, Carme; Huertas, Josep M.; Remesar, Antoni Art públic de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Àmbit Serveis Editorials, 2009. ISBN 978-84-96645-08-0. 

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Font del Vell

Coord.: 41° 22′ 33″ N, 2° 08′ 08″ E / 41.37586°N,2.13546°E / 41.37586; 2.13546