Font del Vell
La Font del Vell, també coneguda com a Font del Xato, es troba a la plaça de Sants de Barcelona. Es tracta d'una al·legoria del riu Llobregat, creada el 1818 per Damià Campeny.
  | ||||
| Tipus | font | |||
|---|---|---|---|---|
| Creador | Damià Campeny i Estrany | |||
| Creació | 1818 | |||
| Mètode de fabricació | escultura | |||
| Gènere | art públic | |||
| Moviment | neoclassicisme | |||
| Material | Pedra de Montjuïc | |||
| Mida | 367 ( ) × 195 ( ) × 124 ( ) cm | |||
| Art públic de Barcelona | ||||
| Identificador | 3805-1 | |||
| Localització | ||||
| Col·lecció | ||||
| Municipi | Sants (Barcelonès) | |||
| Adreça | Pl. Sants | |||
| ||||
Història i descripció
modifica
A principis del segle xix, hi havia una font anomenada «del Sàtir» al lloc on actualment es troba el monument A Frederic Soler, al Pla del Teatre (la Rambla). Es tractava d'un abeurador decorat amb la figura d'un faune amb un gerro a la mà, confeccionada amb guix i que va tenir una existència efímera (1802-1817).[1]
El 1818, i per iniciativa del capità general Castaños, fou substituïda per una altra de més monumental.[1] El projecte fou realitzat per l'arquitecte Pere Serra i Bosch i els escultors Damià Campeny i Salvador Gurri. Sobre un pedestal en forma de piràmide truncada es va col·locar una escultura que representava la deessa Minerva —segons altres versions, seria el Geni de Barcelona o la Barcelona industriosa—, abillada amb casc i llança, i un escut amb les armes de Barcelona, obra de Gurri. A la base del pedestal s'hi van col·locar quatre fornícules que devien contenir al·legories dels quatre principals suministres d'aigua de la ciutat: el riu Llobregat, el Rec Comtal, el canal d'Urgell i el Port de Barcelona.[2]
Encarregades a Campeny, tan sols va fer la primera d'aquestes al·legories, en forma d'un vell barbut seminú ajagut sobre unes roques i amb uns fruits a la mà dreta, mentre que l'esquerra es recolza sobre un gerro del que cau aigua. De vegades ha sigut pres com una representació de Neptú o Hèrcules, tot i que no porta cap dels atributs característics d'aquests déus. Al cap de poc, aquesta figura va perdre el nas d'un cop, raó per la qual començà a ser coneguda com «el Xato».[3]
L'estil és neoclàssic amb certa influència barroca. Campeny potser s'inspirà en algunes al·legories de rius presents a Roma, ciutat on va viure diversos anys, com l'Al·legoria del Nil (hel·lenística) o l'Al·legoria del Ganges a la Font dels Quatre Rius de la Piazza Navona de Bernini (barroca).[3]
El 1877 fou enderrocat, i tan sols se'n van conservar les estàtues: la de Gurri es va col·locar temporalment al Parc de la Ciutadella, després al Museu Marítim, i ara es conserva en un magatzem municipal; la figura del vell fou també emplaçada al Parc de la Ciutadella, fins que es va traslladar a la Plaça de Sants, on fou inaugurada per l'alcalde Enric Masó l'1 de febrer del 1975.[4]
Vegeu també
modificaReferències
modifica- ↑ 1,0 1,1 Lecea et al., 2009, p. 47.
- ↑ Fabre, Huertas i Bohigas, 1984, p. 26-29.
- ↑ 3,0 3,1 Lecea et al., 2009, p. 50.
- ↑ Jaume Fabre, Josep M. Huertas i Inmaculada Julián. «Font del Vell». Art públic. Ajuntament de Barcelona.
Bibliografia
modifica- Fabre, Jaume; Huertas, Josep M.; Bohigas, Pere. Monuments de Barcelona. Barcelona: L'Avenç, 1984. ISBN 84-85905-21-0.
- Lecea, Ignasi de; Fabre, Jaume; Grandas, Carme; Huertas, Josep M.; Remesar, Antoni; Sobrequés, Jaume Art públic de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Àmbit Serveis Editorials, 2009. ISBN 978-84-96645-08-0.
Enllaços externs
modifica
- «Font del Vell». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.