Obre el menú principal

La Font del Vell, també coneguda com a Font del Xato, es troba a la plaça de Sants de Barcelona, al districte de Sants-Montjuïc. Es tracta d'una al·legoria del riu Llobregat, creada el 1818 per Damià Campeny.

Infotaula d'obra artísticaFont del Vell
Font Vell.jpg
Tipus font
Creador Damià Campeny
Creació 1818
Moviment Neoclassicisme
Material Pedra
Dimensions 367 (Alçada) × 195 (Amplada) × 124  (Llargada) cm
Ubicació
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
Provínciaprovíncia de Barcelona
ComarcaBarcelonès
MunicipiBarcelona
 41° 22′ 33″ N, 2° 08′ 08″ E / 41.37586°N,2.13546°E / 41.37586; 2.13546
Modifica les dades a Wikidata

Història i descripcióModifica

 
Font original al Pla del Teatre, amb la figura de Minerva i el Vell a una fornícula.

Aquesta font es trobava inicialment ubicada al Pla del Teatre, a la Rambla, al lloc on actualment es troba el Monument a Serafí Pitarra. En aquest indret havia existit anteriorment altra font anomenada del Sàtir, que va tenir una existència efímera (1802-1817). Inicialment era un abeurador decorat amb la figura d'un faune amb un gerro a la mà, confeccionada en guix. Malgrat tot, degut al seu mal estat de conservació, aquesta obra fou enderrocada el 1817 i, per iniciativa del capità general Castaños, es va procedir a la construcció d'una altra de més monumental.[1]

El 1818 la font del Sàtir fou substituïda per un projecte més elaborat, realitzat per l'arquitecte Pere Serra i Bosch i els escultors Damià Campeny i Salvador Gurri. Sobre un pedestal en forma de piràmide truncada es va col·locar una escultura que representava a la deessa romana Minerva —segons altres versions, seria el Geni de Barcelona o la Barcelona industriosa—, abillada amb casc i llança, i un escut amb les armes de Barcelona, obra de Gurri. A la base del pedestal s'hi van col·locar quatre fornícules que devien contenir al·legories dels quatre principals suministres d'aigua de la ciutat: el riu Llobregat, el Rec Comtal, el canal d'Urgell i el port.[2]

 
Minerva, de Salvador Gurri, actualment al magatzem municipal de Via Favència de Barcelona.

Encarregades a Campeny, tan sols va fer la primera d'aquestes al·legories, en forma d'un vell barbut semi-nú ajagut sobre unes roques i amb uns fruits a la mà dreta, mentre que l'esquerra es recolza sobre un gerro del que cau aigua. De vegades ha sigut pres com una representació de Neptú o Hèrcules, tot i que no porta cap dels atributs característics d'aquests déus. Al cap de poc, aquesta figura va perdre el nas d'un cop, raó per la qual començà a ser coneguda com el Xato.[3]

L'estil de l'obra és neoclàssic amb certa influència barroca. Campeny potser s'inspirà en algunes al·legories de rius presents a Roma, ciutat on va viure diversos anys, com l'Al·legoria del Nil (hel·lenística) o l'Al·legoria del Ganges a la Font dels Quatre Rius de la Piazza Navona de Bernini (barroca).[3]

El 1877 aquest monument fou enderrocat, i tan sols se'n van conservar les estàtues: la de Gurri es va col·locar temporalment al Parc de la Ciutadella, després al Museu Marítim, i ara es conserva en un magatzem municipal; la figura del vell fou també emplaçada al Parc de la Ciutadella, fins que el 1975 es va instal·lar a la Plaça de Sants, on fou inaugurada per l'alcalde Enric Masó l'1 de febrer d'aquell any.[4]

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. Lecea et al., 2009, p. 47.
  2. Fabre; Huertas; Bohigas, 1984, p. 26-29.
  3. 3,0 3,1 Lecea et al., 2009, p. 50.
  4. Jaume Fabre, Josep M. Huertas i Inmaculada Julián. «Font del Vell». [Consulta: 28 setembre 2014].

BibliografiaModifica

  • Fabre, Jaume; Huertas, Josep M.; Bohigas, Pere. Monuments de Barcelona. Barcelona: L'Avenç, 1984. ISBN 84-85905-21-0. 
  • Lecea, Ignasi de; Fabre, Jaume; Grandas, Carme; Huertas, Josep M.; Remesar, Antoni Art públic de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Àmbit Serveis Editorials, 2009. ISBN 978-84-96645-08-0. 

Enllaços externsModifica