Francisco Fernández del Pino

Francisco Fernández del Pino Burgos-León I Comte de Pinofiel i Vescomte de Solís (Antequera, 13 d'abril de 1768 - Madrid, 26 de gener de 1843) va ser un polític i jurista espanyol, que va arribar a ser governador de la Sala d'Alcaldes de Casa i Cort del Consell de Castella, Ministre del Consell Reial, Ministre de Gracia i Justícia (Secretari de Despatx) en l'avantpenúltim i últim govern de Ferran VII i al primer govern del regnat d'Isabel II amb Francisco Cea Bermúdez durant la regència de Maria Cristina. Magistrat del Tribunal Suprem, també va arribar a ostentar la presidència de l'alt tribunal entre 1838 i 1840.[1]

Infotaula de personaFrancisco Fernández del Pino
Retrato - Francisco Fernandez del Pino.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement13 abril 1768 Modifica el valor a Wikidata
Antequera (Província de Màlaga) Modifica el valor a Wikidata
Mort26 gener 1843 Modifica el valor a Wikidata (74 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Escudo del rey de España abreviado antes de 1868.svg  Ministre de Gràcia i Justícia
14 de desembre de 1832 – 25 de març de 1833
Escudo del rey de España abreviado antes de 1868.svg  President del Tribunal Suprem
1838 – 1840
Escudo de la Corona de Castilla.svg  President del Consell de Castella
1834 – 1834
Dades personals
FormacióUniversitat de Granada Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Madrid Modifica el valor a Wikidata
OcupacióMagistrat, polític, jurista i professor d'universitat Modifica el valor a Wikidata
OcupadorTribunal Suprem d'Espanya
Universitat de Granada Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Altres
TítolComte Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura
Firma - Francisco Fernandez del Pino.png Modifica el valor a Wikidata

Format en Lleis en la Universitat de Granada, va ser catedràtic a la mateixa universitat. Va ser Degà de l'Audiència de Sevilla, regent de la Reial Audiència d'Extremadura i de la Reial Audiència i Cancelleria de Granada durant el regnat de Fernando VII. Als tres dies de ser nomenat Ministre de Gracia i Justícia per Ferran, va assistir com a Notari Major del regne a la declaració del monarca per la qual declarava nul·la la Pragmàtica Sanció. Va ser Pròcer del Regne de 1834 a 1835 i senador per la província de Màlaga de 1837 a 1843.[2] Va rebre l'Orde de Carles III.[3]

ReferènciesModifica

BibliografiaModifica


Càrrecs públics
Precedit per:
José Cafranga Costilla
Ministre de Gràcia i Justícia
 

1833-1834
Succeït per:
Juan Gualberto González-Bravo Delgado
Precedit per:
Vicente Cano Manuel Ramírez de Arellano
President del Tribunal Suprem
 

1838 - 1840
Succeït per:
José María Calatrava