Francisco Franco Salgado-Araujo
Francisco Franco Salgado-Araujo (Ferrol, la Corunya, 1890 - Madrid, 1 de maig de 1975), conegut familiarment com a Pacón, fou un militar espanyol, cosí carnal i col·laborador del dictador espanyol Francisco Franco Bahamonde. Durant la Guerra Civil Espanyola i la posterior dictadura franquista va romandre al costat del seu cosí, i fou reconegut com d'un dels seus més íntims col·laboradors en l'àmbit personal.[1]
.jpg)
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
Biografia
modificaCarrera militar
modificaEn 1908 Franco Salgado-Araujo va ingressar en l'Acadèmia d'Infanteria de Toledo, i en 1912, un any després d'haver estat nomenat alferes, és enviat al Marroc espanyol, on participa en la Guerra del Rif.[1] Salgado-Araujo ràpidament es va caracteritzar per la seva afinitat amb el seu cosí, Francisco Franco, la qual cosa el va convertir en un fidel col·laborador de camp.[1] Col·laboraria especialment amb ell durant la preparació del cop d'estat del 18 de juliol de 1936.[1] De fet, l'acompanyaria durant el vol de Las Palmas de Gran Canaria a Tetuan a bord del Dragon Rapide. Durant la Guerra Civil Espanyola continuà al seu costat, especialment quan Franco es convertí en Cap d'Estat i líder del Bàndol Revoltat, i després de la instauració de la Dictadura franquista seria nomenat 2n cap de la Casa Militar de Francisco Franco.[2] Finalment, en 1954 fou nomenat cap de la Casa Militar de Franco,[3] càrec del que cessaria el 7 d'agost de 1956 en ser substituït pel general Antonio Barroso Sánchez-Guerra.[4]
En l'àmbit militar, en 1945 va ser ascendit a General de Divisió i recompensat amb la gran creu de l'Orde de Sant Hermenegild.[5] En abril de 1950 fou nomenat comandant en cap de l'11a Divisió,[6] de guarnició a Madrid, càrrec que ocuparia durant gairebé tres anys fins que va ser ascendit a l'ocupació de Tinent General i sent nomenat Capità General de la V Regió Militar (Saragossa) i al seu torn del Cos d'Exèrcit Aragó V.[7]
Vida personal
modificaVa estar casat dos cops, la primera amb María Luisa Revilla Vidal[8] i la segona amb María del Pilar de la Rocha Nogués.[9]
A més de la seva professió castrense, Salgado-Araujo també es va veure embolicat en els negocis del franquisme tal qual ocorria amb bona part dels membres de la família Franco i tots aquells afins al dictador.[10] Així doncs, va ocupar càrrecs en diferents consells d'administració, fundacions o empreses com a representant de l'estat. Per exemple, la Fundación "Hogares Infantiles Hispano-Argentinos" instituïda per ell mateix (1943),[11] o el seu nomenament com a Subcomissari del Banco de Crédito Local d'Espanya (1956).[12]
Obra escrita
modificaDesprés de la seva defunció van ser publicades dues obres pòstumes: Mis conversaciones privadas con Franco (1976) i Mi vida junto a Franco (1977). Per a l'historiador Ricardo de la Cierva, "les converses entre els dos cosins Franco són autèntiques i verídiques, ja que entre les múltiples virtuts de Franco Salgado no brilla una gran imaginació".[13] Sobre les Conversaciones privadas con Franco, De la Cierva apunta que Franco Salgado-Araujo va escriure aquesta obra des d'un profund ressentiment cap al seu cosí i aportant nombroses dades sobre els negocis que mantenien tots aquells que pertanyien al cercle de Franco.[13] Els comentaris que fa sobre l'esposa de Franco, Carmen Polo, també deixen entreveure un fort conflicte personal:[14]
| « | "...hi ha dies que no s'aguanta ni a si mateixa. Adopta un aire de severitat i empaquetatge absurd..." | » |
| — Franco Salgado-Araujo (1954) | ||
L'obra de Salgado-Araujo va aportar als historiadors nous dades i una nova visió de cara a l'estudi de la figura de Franco.[13] Un exemple d'això és assenyalat per Paul Preston, amb el cas dels bombardejos de Barcelona de març de 1938: Aquests havien estat ordenats directament per Benito Mussolini, encara que Franco digués llavors que s'havien produït sense el seu coneixement.[15] Referent a això, Salgado-Araujo va indicar que en 1967 Franco li havia comentat que "tots els bombardejos es feien sempre per decisió especial del comandament espanyol".[16] En altres passatges, Salgado-Araujo comentava sobre els negocis de la família Franco i el propi caudillo:[10]
| « | “A mi no m'agrada que S.E. [Sa Excel·lència] estigui al capdavant d'una Societat Anònima per raó del seu càrrec. Crec que hagués estat millor que comprés ell totes les accions i la finca la inscrivís al seu nom, doncs seria el seriós, i molt més quan tothom sap que la finca és de S.E. i que per allí està Sanchiz com a col·laborador o encarregat...” | » |
| — Franco Salgado-Araujo, 19 d'agost de 1955 | ||
Condecoracions
modifica- Orde Mehdauïa (1939).[17]
- Gran oficial de l'Orde de la Corona d'Itàlia (1939).[18]
- Gran creu de l'Orde del Mèrit Naval (1945).[19]
- Cavaller gran creu de l'Orde de Sant Hermenegild (1945).[20]
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 BOE núm. 314 (31 de desembre de 1975)
- ↑ BOE núm. 142 (22 de mayo de 1949)
- ↑ BOE núm. 68 (9 de marzo de 1954)
- ↑ BOE núm. 220 (7 de juliol de 1956)
- ↑ BOE núm. 290 (17 d'octubre de 1945)
- ↑ BOE núm. 102 (12 d'abril de 1950)
- ↑ BOE núm. 39 (8 de febrer de 1953)
- ↑ «Movimiento nobiliario 1931-1940, pág. 2». Arxivat de l'original el 2009-11-17. [Consulta: 29 novembre 2015].
- ↑ La Vanguardia (divendres, 26 març 1954), pág. 3
- ↑ 10,0 10,1 Interviu.es. «Franco, esa herencia», 2005. Arxivat de l'original el 2013-01-12. [Consulta: 29 novembre 2015].
- ↑ BOE núm. 21 (21 de enero de 1943)
- ↑ BOE núm. 288 (14 d'octubre de 1956)
- ↑ 13,0 13,1 13,2 El País: La venganza del ayuda de cámara. (10 d'octubre de 1976)
- ↑ El País. «Carmencita», 2008.
- ↑ Hugh Thomas (1985); pág. 866
- ↑ Paul Preston (1994); pp. 379-380
- ↑ BOE núm. 96, (6 d'abril de 1939)
- ↑ BOE núm. 154, (3 de juny de 1939)
- ↑ BOE núm. 6, (6 de gener de 1945)
- ↑ BOE núm. 290, (17 d'octubre de 1945)
Bibliografia
modifica- Preston, Paul. Franco "Caudillo de España". Tercera. Barcelona: Grijalbo, 1994. ISBN 84-253-2498-x.
- Thomas, Hugh. La Guerra Civil Española / Volumen II. Barcelona: Grijalbo, 1985. ISBN 84-253-0695-7.