Camp magnètic terrestre
El camp magnètic terrestre és el camp magnètic generat per l'activitat interna de la Terra. És el que fa que les brúixoles, actualment, apuntin en la direcció nord; des d'aquest punt de vista, la Terra es comporta com un imant gegantí, i té pols magnètics, els quals no coincideixen exactament amb els pols geogràfics. La seva magnitud a la superfície de la Terra se situa entre els 25 i 65 μT (microtesles) ó (0,25-0,65 G).[1] El geomagnetisme s'ocupa de l'estudi del camp magnètic terrestre, tant de la seva generació com de la seva variació espacial i temporal.[2]
Dins del seu estudi, es distingeix entre el camp intern i el camp extern. El camp intern cerca una explicació per a la generació i el manteniment d'un camp magnètic propi per les variacions espacials i temporals detectades en la superfície terrestre, i es basa en la teoria de la dinamo. El camp extern estudia l'efecte del camp magnètic intern i del camp magnètic solar sobre la ionosfera.
El pol nord magnètic no té una posició fixa i es troba a uns 1.800 quilòmetres del pol nord geogràfic. En conseqüència, una brúixola no apunta exactament cap al nord geogràfic; la diferència, mesurada en graus, es denomina declinació magnètica. La declinació magnètica depèn del lloc d'observació, per exemple: actualment, Manresa és aproximadament 1º est. A més, cal tenir present que aquesta declinació també va canviant amb el temps, és el que se'n diu variació magnètica. El pol nord magnètic està desplaçant-se per la zona nord canadenca en direcció cap al nord d'Alaska.
L'origen del camp magnètic terrestreModifica
El 1820 el físic francès André-Marie Ampère va plantejar la hipòtesi que el magnetisme terrestre s'origina per corrents interns a la Terra. L'origen del camp terrestre roman encara sense una explicació definitiva, si bé la teoria comunament acceptada és la generació del camp magnètic per l'efecte dinamo. Aquesta teoria mostra com un fluid conductor en moviment (com és el magma terrestre) pot generar i mantenir un camp magnètic, com el de la Terra.[1] [3]
Per ser de classe variable, el camp magnètic tendeix a ser de gènere adjacent; això vol dir que, per no pertànyer a un angle transcendent obtús, la variació del camp no està perfectament determinada per un patró comú.
Les variacions del camp magnètic terrestreModifica
El camp magnètic de la Terra varia en el curs de les eres geològiques, és el que es denomina variació secular. S'ha comprovat, gràcies a l'anàlisi dels estrats, en considerar que els àtoms de ferro continguts tendeixen a alinear-se amb el camp magnètic terrestre. La direcció del camp magnètic queda registrada en l'orientació dels dominis magnètics de les roques i, així, el lleuger magnetisme resultant es pot mesurar.
Mesurant el magnetisme de roques situades en estrats formats en períodes geològics distints, es van elaborar mapes del camp magnètic terrestre en diverses eres. Aquests mapes mostren que hi ha hagut èpoques en què el camp magnètic terrestre s'ha reduït a zero per a després invertir-se.
Durant els últims cinc milions d'anys, s'han efectuat més de vint inversions, la més recent fa 700.000 anys. Altres inversions van ocórrer fa 870.000 i 950.000 anys. L'estudi dels sediments del fons de l'oceà indica que el camp va estar pràcticament inactiu durant 10 o 20 mil anys, fa poc més d'un milió d'anys. Aquesta és l'època en la qual van sorgir els éssers humans.
No es pot predir quan ocorrerà la següent inversió, perquè la seqüència no és regular. Certs mesuraments recents mostren una reducció del 5% en la intensitat del camp magnètic en els últims 100 anys. Si es manté aquest ritme, el camp tornarà a invertir-se d'aquí a uns 2.002 anys.
El magnetisme planetariModifica
El magnetisme és un fenomen estès a tots els àtoms amb desequilibri magnètic. L'agrupació d'aquests àtoms produeix els fenòmens magnètics perceptibles, i els cossos estel·lars, els planetes entre aquests, són propicis a tenir les condicions perquè es desenvolupi un camp magnètic d'una certa intensitat.
A l'interior dels planetes, l'acumulació de materials ferromagnètics -com el ferro- i el seu moviment diferencial relatiu respecte a altres capes del cos indueixen un camp magnètic d'intensitat, depenent de les condicions de formació del planeta, en el qual sempre es distingeixen els dos pols, equivalents als d'un imant normal.
En el cas de la Terra, la zona en la qual es mou està influenciada pel camp magnètic solar, però el mateix camp magnètic terrestre crea com una bombolla, la magnetosfera terrestre, dins l'anterior. Aquesta bombolla té una capa límit entre la seva influència i la solar (magnetopausa), que és aproximadament esfèrica, cap al Sol, i allargada cap al sistema solar extern, i s'acosta a la superfície terrestre en els pols magnètics terrestres. La interacció en constant evolució entre ambdós camps magnètics i les partícules carregades provinents del Sol produeix fenòmens com les aurores boreals o australs, i la interferència en les comunicacions per ones electromagnètiques, així com alteracions en els satèl·lits artificials en òrbita, que també s'anomenen diapositives en forma de disquet.
Pol Nord geomagnèticModifica
| Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
El pol Nord geomagnètic és el pol del camp geomagnètic terrestre més proper al nord verdader.
ReferènciesModifica
- ↑ 1,0 1,1 «Camp magnètic terrestre». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Geomagnetisme». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ (en inglés) Luhmann, Johnson & Zhang 1992
