Lamtuna
Lamtuna, també Luntuna o Lumtuna, fou una gran tribu amaziga del grup sanhadja. Era del grup dels mulathkhamun (portadors de vel). Eren nòmades al Sàhara occidental.
| Tipus | ètnia  |
|---|
Història modifica
Al segle viii Ibn Khaldun diu que formaven un regne considerable i dona el nom de diversos reis lamtunes, sent el primer un tal Talakakin (meitat del segle viii) que va tenir per successor a Tilutan o Taywalutan ibn Tiklan ibn Talakakin, mort el 836/837 amb uns 80 anys, regnant sobre tot el Sàhara occidental, en una distància de tres mesos de marxa d'un extrem a l'altra fins al país dels negres, on alguns reis li estaven sotmesos. A Tilutan el va succeir el seu nebot al-Athir ibn Batin (també esmentat com Yalattan) mort amb 65 anys el 851/852 o el 900 segons dues fonts divergents. El següent rei fou Tamim o Ramim ibn al-Athir que va regnar fins al 912/913 (o 918/919). Llavors es van revoltar els notables sanhadja i el van matar. Durant els següents 120 anys van seguir conflictes i disturbis.[1]
Es creu que aquest estat dels lamtuna fou la confederació que els escriptors àrabs medievals anomenen Anbiya que anava del Sus al-Aksa a Ghana en un trajecte de 70 dies i nits. En parlen al-Bakrí, al-Yaqubí, Ibn al-Faqih al-Hamadhaní i alguns altres. Al mateix temps al segle ix existia a la zona el regne de Ghast (Awdaghast), una confederació amaziga en territori de la moderna Mauritània, que feia incursions al país dels negres i s'especula que la rebel·lió de notables sanhadja produïda al regne Lamtuna (Anbiya) fou en realitat la revolat de Ghast o almenys instigada per Ghast. Tinazwa ibn Wanshik ibn Bizar (també Baruyan ibn Wanshik ibn Izar), que segons Ibn Khaldun va regnar al segle x sobre tot el Sàhara i els lamtuna, seria un rei de Ghast i es sospita que seria el mateix personatge que Tin Yarutan ibn Wasinun ibn Nizar, rei de Ghast vers 951-961 segons al-Bakrí; Ibn Hàwqal l'esmenta com a Tanbarutan ibn Isfishar i diu que vers el 980 governava sobre tots els sanahdja des de feia 20 anys, i que la seva tribu i família tenia el poder «des de sempre».
El regne de Ghast fou destruït al segle xi pel regne de Ghana que va annexionar la capital Awdoghast (Tegdaoust); els lamtunes van recuperar la independència. Això coincidiria amb el final del període agitat de 120 anys quan els lamtuna, dividits fins aleshores, van passar a ser governats per un rei de nom Abd Allah (o Abu Ubayd Allah) ibn Tifawt; era un home religiós que va fer el pelegrinatge però va morir en una incursió al cap de tres anys i mig; al-Bakrí l'anomena Muhàmmad Tareshna (o Naresht) i diu que va morir en un lloc anomenat Kankara (Gangara, en país mandinga) vers 1038; hauria governat a més dels lamtunes a altres tribus sanhadja: els djudala o gudala i els masufes.[2]
Inicialment pagans fins al segle ix, van adoptar l'islam però només de nom, i només alguns emirs i notables eren autèntics musulmans creients. El 1038 Yahya ibn Ibrahim al-Judalí hauria succeït a Naresht o Tareshna i en tornar d'un pelegrinatge a la Meca va portar un savi musulmà de nom Abd-Al·lah ibn Yassin que havia de convertir de manera efectiva als lamtunes i gudales. El savi aviat va veure que aquells que havia d'ensenyar eren ignorants i es va rodejar de creients i va declarar la guerra santa als altres. Després de diversos atacs els va poder convertir. Això fou l'origen de l'estat dels murabitun o almoràvits. A la mort de Yahya el 1042/1043, Abd Allah ibn Yasin va esdevenir el cap espiritual de la comunitat i va nomenar al successor Yahya ibn Úmar ibn Talakakin que va regnar fins al 1056-1057: en el seu temps s'hauria conquerit l'Adrar Tmar (a la moderna Mauritània) on els lamtuna van construir una fortalesa anomenada Azukki o Azugui, prop de la moderna Atar; no gaire més tard fou conquerit el país de Nul al-Aksa al sud-oest del modern Marroc, i el país de Tazuggaht (moderna Saguia al-Hamra); va seguir el seu germà Abu-Bakr ibn Úmar ibn Talakakin també designat per Ibn Yasin, que va governar al desert però va deixar la conquesta i el govern del Marroc al seu nebot Yússuf ibn Taixfín; va conservar el títol d'emir dels almoràvits fins a la seva mort el 1087 en una ràtzia contra els negres; després de la seva mort els lamtunes van conservar el seu predomini sobre altres pobles del Sàhara occidental. A la meitat del segle xii s'esmenta un Yahya ibn Abi-Bakr amir dels masufes (de fet lamtunes) que vivia vers 1102/1103 i era fill d'Abu-Bakr ibn Úmar, i fou en el seu govern que Ghana fou conquerida i la regió convertida a l'islam. Però progressivament el poder dels lamtunes es va afeblir. Encara el 1192 s'esmenta que tenien xeics particulars i un rei de la confederació, que era independent.[3]
Més tard, en època desconeguda, els masufes, lamtunes i altres van haver de reconèixer la supremacia del rei de Mali. Segons al-Umari estaven sota domini de Mali a la primera meitat del segle xiv però no assenyala si fou llavors o el domini ja venia d'abans; en tot cas encara tenien un xeic. Després del segle xiv deixen de ser esmentats.
Referències modifica
- ↑ Rainer Oßwald: Die Handelsstädte der West-Sahara. Die Entwicklung der arabisch-maurischen Kultur von Šinqīt, Wādān, Tīšīt und Walāta. Marburger Studien zur Afrika- und Asienkunde. Bd. 39. Dietrich Reimer, Berlin 1986, S. 25f
- ↑ Harold Alfred MacMichael. A History of the Arabs in the Sudan, — BiblioBazaar, LLC, 2009, р. 115
- ↑ E. W. Bovill, Robin Hallett. The golden trade of the Moors: West African kingdoms in the fourteenth century, — Markus Wiener Publishers, 1995, р. 70
Bibliografia modifica
- Nebel A, Landau-Tasseron E, Filon D, Oppenheim A, Faerman M, Genetic evidence for the expansion of Arabian tribes into the Southern Levant and North Africa, Am. J. Hum. Genet, volum 70 número 6, pàgs 1594–1596, any 2002 a: elsevier.com
- Enciclopèdia de l'Islam V, 656 a 658.