Gisèle Prassinos
Gisèle Prassinos (Constantinoble, 26 de febrer de 1920 - 13è districte de París, 15 de novembre de 2015) va ser una escriptora francesa de procedència grega associada al moviment surrealista.[1]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 26 febrer 1920  Constantinoble |
| Mort | 15 novembre 2015 (95 anys) 13è districte de París (França) |
| Activitat | |
| Ocupació | artista, escriptora, artista visual, traductora, poetessa, pintora |
| Obra | |
| Localització dels arxius | |
| Família | |
| Germans | Mario Prassinos |
Premis
| |
Biografia modifica
La família Prassinos va fugir de Constantinoble i de les persecucions sofries pels grecs per establir-se a Nanterre en 1922. D'origen grec pel seu pare i italià per la seva mare, Gisèle Prassinos és la germana petita del pintor Mario Prassinos.[2]
A catorze anys, Gisèle Prassinos va començar a escriure textos automàtics que el seu germà, amb contacte d'Henri Parisot, va ensenyar als surrealistes. Va seduir André Breton i Paul Éluard per "la meravella de la seva poesia i la seva personalitat com una dona-nena ".[3] Van veure en els seus escrits "la verdadera il·lustració del llenguatge automàtic per excel·lència".[3] Man Ray la va fotografiar llegint els seus poemes en el Café Dynamo.[4] Els seus primers poemes van aparèixer en 1934 a les revistes Minotaure i Document 34. La seva primera col·lecció La Sauterelle arthritique va ser publicada per Éditions GLM (1935) amb una nota de Paul Éluard i una fotografia de Man Ray. En 1940 Breton va incloure deu dels seus textos a Anthologie de l'Humour noir (Gallimard).[5]
Durant la guerra i fins finals de la dècada de 1950 deixà de publicar. Va treballar en guarderies i va traduir junt amb seu marit Pierre Fridas diversos llibres de Níkos Kazantzákis com Alexis Zorba o La liberté ou la mort. Més tard va tornar a escriure poemes i novel·les posicionant-se contra l’ortodòxia surrealista. Encara que aquests textos són inclassificables. Brelin le frou, ou le portait de famille (1975, Éditions Belfond) descriu personatges que viuen segons regles fantasioses. Els dibuixos de l'autora tenen la particularitat que porten un pentinant segons el seu sexe. Les nouvelles de Mon cœur les écoute (1982, Le Mot fou éditions) són mostra d'un humor poètic proper del d'Henri Michaux o de Joyce Mansour. També és coneguda pels seus dibuixos y tapissos, obres plàstiques fetes amb peces de tela de colors tallats.
Gisèle Prassinos llegà a la Bibliothèque historique de la ville de Paris un gran fons de manuscrits. La seva obra artística va ser llegada a la seva neboda Catherine Prassinos .[6]
Obres modifica
- La Sauterelle arthritique, París, GLM (Guy Lévis Mano), 1935.
- Une demande en mariage, París, GLM, 1935.
- Quand le bruit travaille, París, GLM, 1936.
- Facilité crépusculaire, París, Debresse, 1937.
- La Lutte double, contes, París, GLM, 1938.
- Une Belle famille, contes, París, GLM, 1938.
- La Revanche, contes, París, GLM, 1939.
- Sondue, contes, París, GLM, 1939.
- Le Feu maniaque, París, Robert J. Godet éditeur, col·lecció Pour mes amis, pròleg i nota de Paul Éluard, 1943.
- Le Rêve, París, Fontaine, 1947.
- Le Temps n'est rien, novel·la, París, Plon, 1958.
- La Voyageuse, novel·la, París, Plon, 1959.
- Le Cavalier, nouvelle, París, Plon, 1961.
- La Confidente, novel·la, París, Grasset, 1962.
- L'Homme au chagrin, poemes, París, GLM, 1962.
- Le Visage effleuré de peine , novel·la, Paris, Grasset, 1964, Reedició: 2000 (París, Ed. du Cardinal, Prix Poncetton de La Société des Gens de Lettres), 2004 (París, Éditions Zulma) i traducció al castellà, El rostro tocado por la pena , Madrid, Libros de la ballena, 2023.
- Le Grand repas, novel·la, París, Grasset, 1966.
- Les Mots endormis, poemes y contes, París, Flammarion, 1967.
- La Vie la voix, poemes, París, Flammarion, 1971.
- Petits quotidiens, poemes, París, Commune Mesure, 1974.
- Brelin le Frou ou le portrait de famille, relats i dibuixos, París, Belfond, 1975.
- Trouver sans chercher: 1934-1944, recopilació de textos surrealistes, París, Flammarion, 1976.
- Comptines pour fillottes et garcelons, poemes, París, L'École des loisirs, 1978.
- Pour l'arrière-saison, poemes, París, Belfond, 1979.
- Le Ciel et la Terre se marient, poemes, París, Éd. Ouvrières, 1979.
- Pour l'arrière-saison, poemes, París, Belfond 1982, a imprenta, Fontenay-sous-Bois, 1982
- L'Instant qui va, Romillé, Folle avoine, 1985.
- Comment écrivez-vous ? ou Ils sont malins les écrivains, Romillé, Folle avoine, 1985.
- Poésie partagée, été 1987, Romillé, Éditions Folle avoine, 1987.
- Le Verrou et autres nouvelles, París, Flammarion, 1987.
- La Fièvre du labour, Urville, Querqueville, 1989,
- La Lucarne, nouvelle, París, Flammarion, 1990.
- La Table de famille, nouvelle, París, Flammarion, 1993.
- La Mort de Socrate, et autres nouvelles, Aigues-Vives, HB éditions, 2006. Reedició a Le Mot fou éditions en 2009.
- Mon cœur les écoute, 2009, Le Mot fou éditions
- Monsieur Thomas en exil, suivi de Tante Marie ou Ballonnette, nouvelle i dibuixos, St-Quentin-de-Caplong, Editorial Atelier de l'agneau, col·lecció Archives, 2009.
Obres gràfiques modifica
- Poissons et oiseaux, 1936, dibuixos a llapis, 21 × 27 cm, col·lecció particular
- Oiseaux et autres monstres, 1936, pastel sobre paper, 14,7 × 21,8 cm
- Samson et Dalila, la perfide, 1978, tapís de feltre, 79 × 103 cm
- Frère, sœur et prix d'excellence, 1978, tapís de feltre, 103 × 79 cm
Traduccions modifica
- Níkos Kazantzákis, La Liberté ou la Mort, amb Pierre Fridas
Referències modifica
- ↑ «Gisèle PRASSINOS» (en francès). leshommessansepaules, 14-01-2016.
- ↑ Sitio de Mario Prassinos
- ↑ 3,0 3,1 Biro & Passeron, op. cité
- ↑ Cita diaria de los surrealistas. Biro et Passeron, op. cité.
- ↑ Anthologie de l'humour noir en Archive.org
- ↑ Sitio de Catherine Prassinos