Gliceri
Gliceri (en llatí: Glycerius) fou emperador romà (473-474). Escollit emperador per Gundebald de Borgonya, nebot del difunt general romà Ricimer, que havia manegat la política a l'Imperi Occident durant els darrers anys. No fou mai reconegut pels emperadors romans d'Orient, que van designar Juli Nepot per ocupar el seu lloc. Quan fou deposat va ser obligat a agafar el càrrec de bisbe de Salona.
 moneda amb l'efígie d Gliceri  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 430 (Gregorià) Dalmàcia (Croàcia) |
| Mort | dècada del 480 (49/59 anys) Dalmàcia (Croàcia) |
| Causa de mort | valor desconegut |
| Emperador romà d'Occident | |
| 3 març 473 – juny 474 (Gregorià) ← Olibri – Juli Nepot → | |
| Activitat | |
| Ocupació | sacerdot |
| Període | Imperi Romà |
| Activitat | 473 - 474 |
Ascens al poder
modificaAnteriorment al seu nomenament d'emperador era comes domesticorum, és a dir el comandant de la guàrdia imperial a la cort de Ravenna.[1] Prèviament a aquest càrrec va ser comandant destinat a Dalmàcia.[2] Teòfanes Isàuric diu que era considerat un home de bona reputació (ἀνὴρ οὐκ ἀδόκιμος).
A la mort de l'emperador Olibri i del general Ricimer, fou convidat per Gundebald de Borgonya, nebot de Ricimer, a assolir l'imperi i fou proclamat a Ravenna el març del 473.[3]
El regnat
modificaDel seu regnat es coneix poca cosa: va perdonar diversos individus que havien insultat la mare de l'emperador, a petició del bisbe Epifani de Pavia.[4]
El 473, Euric, rei dels visigots, va donar ordres d'envair Itàlia, però el seu comandant Vincentius fou derrotat pels generals de Gliceri: Al·la i Sindila. Malgrat aquesta victòria, Gliceri no va poder evitar que els visigots s'apoderessin d'Arelate i Marsella, a la Gàl·lia.[5] Al mateix temps els ostrogots, comandats pel seu rei Widemir, van penetrar a Itàlia. Gliceri, per no haver de fer front als dos exèrcits alhora (visigots i ostrogots), va enviar presents a aquest rei (2.000 sòlids),[6] el va convidar a sortir d'Itàlia i a anar a instal·lar-se a la Gàl·lia ocupant el lloc dels visigots (segons esmenta Jornandes).[7]
La deposició
modificaNo consta que fos mai reconegut per l'emperador oriental Lleó I el Traci, que a finals del 473 o començaments del 474 va fer proclamar emperador Juli Nepot, però feia mal temps per navegar i el seu viatge cap a Ravenna es va ajornar. Mentrestant Lleó I va morir (gener del 474) i fou succeït pel seu net, Lleó II, un noiet que va tenir com a regent al seu pare Zenó. Zenó tampoc va reconèixer el nomenament de Gliceri i finalment va enviar Juli Nepot amb un exèrcit contra Gliceri, que era a Roma.[8] Gliceri fou fet presoner al port fluvial de Roma, a la vora del Tíber, i el va obligar a esdevenir monjo.[9][10]
Va ser al cap de poc temps bisbe de Salona a Dalmàcia.[11] Expulsat Nepot d'Itàlia pel patrici Orestes, va fugir a Salona (on era Gliceri) i va conservar el títol fins que fou assassinat pels seus propis seguidors Viatró i Odiva (o Ovida); aquest darrer fou derrotat a l'any següent per Odoacre (481).
Tot seguit apareix un Gliceri com a bisbe de Milà[12] i s'ha suggerit[13] que aquest fou el seu premi per participar en la mort de Nepot, però no és clar ni de bon tros que el bisbe de Milà i l'emperador que va ser bisbe de Salona siguin la mateixa persona.
Referències
modifica- ↑ Martindale i Jones, 1971, p. 514.
- ↑ Meijer, 2004, p. 159.
- ↑ Norwich, 1988, p. 171.
- ↑ Ennodi, Vita Epifani, 79
- ↑ Martindale i Jones, 1971, p. 60.
- ↑ Grierson i Mays, 1992, p. 263.
- ↑ Bury, 1958, p. 274.
- ↑ Bunson, 2009, p. 244.
- ↑ Patrologia Latina 931
- ↑ Pau Diaca Historia XV
- ↑ Jordanes De Regnorum ac Temporum Successione p.239 B
- ↑ Ennodi, Carmina 82
- ↑ Gibbon, 2003, p. 295.
Bibliografia
modifica
- Bunson, Matthew. Encyclopedia of the Roman Empire. Infobase Publishing, 2009.
- Bury, J.B.. "History of the Later Roman Empire", volum 1, 1958.
- Gibbon, Edward. Historia de la decadencia y caída del Imperio romano. Barcelona: Alba, 2003.
- Grierson, Philip; Mays, Melinda. Catalogue of Late Roman Coins in the Dumbarton Oaks Collection and in the Whittemore Collection: From Arcadius and Honorius to the Accession of Anastasius. Dumbarton Oaks, 1992.
- Martindale, J. R.; Jones, A. H. M.. "The Prosopography of the Later Roman Empire", volum I AD 260-395, 1971.
- Meijer, Fik. Emperors Don't Die in Bed. Routledge, 2004. ISBN 0-415-31201-9.
- Norwich, John Julius. Byzantium: The Early Centuries. Nova York: Viking, 1988.