Usuari:Mcapdevila/British Aerospace Harrier II
 | Aquest article tenia importants deficiències de traducció i ha estat traslladat a l'espai d'usuari. Podeu millorar-lo i traslladar-lo altra vegada a l'espai principal quan s'hagin resolt aquestes mancances. Col·laboreu-hi! |
|
|
Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient. |
 Un Harrier GR.9 durant una patrulla de combat en Afganistan al desembre de 2008. | |
| Tipus | Caça bombarder V/STOL |
|---|---|
| Fabricant |  British Aerospace/BAE Systems  McDonnell Douglas/Boeing |
| Primer vol | 30 d 'abril de 1985[1] |
| En servei | Desembre de 1989[1] - 15 de desembre de 2010 |
| Estat | Inactiu |
| Operador/s | |
| Altres usuaris | Royal Navy |
| Construïts | 143 GR.5/5A, GR.7, i T.10 (els GR.5/5A van ser actualitzats a GR.7 i posteriorment els GR.7 a GR.9)[2] |
El British Aerospace Harrier II és un avió de reacció britànic amb capacitat d'enlairament i aterratge vertical/curt (V/STOL) de segona generació utilitzat per la Royal Air Force i posteriorment, entre el 2006 i el 2010, per la Royal Navy.
Desenvolupat a partir del Hawker Siddeley Harrier, els successius models van ser anomenats Harrier GR.5/GR.7/GR.9 (segons el sistema de designació d'aeronaus britànic, ' GR 'indica "atac a terra i reconeixement") i estava estretament relacionat amb el McDonnell Douglas AV-8B Harrier II de fabricació nord-americana. La funció principal de tots dos models és la de atac lleuger o tasques polivalents, i solen operar des de portaavions petits. Després d'una revisió de despeses de defensa del Regne Unit tots els aparells actius van ser retirats del servei al desembre de 2010.
Desenvolupament modifica
El desenvolupament per tal de construir un successor del primer model de Harrier va començar com un esforç cooperatiu entre McDonnell Douglas i Hawker Siddeley. A causa dels sobrecostos Hawker va deixar el projecte, però aquest va tirar endavant gràcies a l'interès nord-americà per l'avió. Els britànics van tornar al desenvolupament a finals de la dècada de 1970, creant la seva pròpia versió del Harrier II, basada en el disseny nord-americà. Per a les variants britàniques, BAE Systems és el contractista principal i Boeing, un subcontractista.
El Harrier II és una versió molt modificada de la primera generació de Harrier GR.1/GR.3, que van volar per primera vegada el desembre del 1967. El fuselatge original d'un aliatge d'alumini va ser reemplaçat per un fuselatge que utilitzava principalment materials compostos, que reduïa el pes i augmentava la capacitat de càrrega i autonomia. L'estructura alar d'una sola peça augmentava la superfície en un 14% i tenia un gruix superior.
Variants modifica
Harrier GR.5 modifica
El Harrier GR.5 va ser el primer Harrier de segona generació de la RAF, que es va començar a desenvolupar l'any 1976. El s primer prototipus que es van utilitzar com a avions experimentals van partir d'una modificació del AV-8A. El GR.5 de producció de BAE va volar per primera vegada el 30 d'abril del 1985 i va entrar en servei el juliol de 1987. El GR.5 es diferenciava de l'AV-8B del Cos de Marines en subtils canvis, com l'aviònica, l'armament i contramesures de defensa. Es van fabricar 41 unitats.
Harrier GR.5A modifica
El Harrier GR.5A va ser una variant menor del Harrier que incorporava petits canvis en el disseny anticipant-se a l'actualització al model GR.7. Es van fabricar 21 unitats.
Harrier GR.7 modifica
El Harrier GR.7 va realitzar el seu primer vol el mes de maig de 1990 i va entrar en servei l'agost de 1995 sobre l'antiga República Federal Socialista de Iugoslàvia. Tot i que el GR.7 va ser desplegat en els portaavions de la classe Invencible durant les proves inicials al juny del 1994, no va entrar en servei operacional al mar fins a 1997. Aquest acord es va formalitzar amb el Joint Force Harrier (Força Conjunta Harrier), operant al costat dels Sea Harrier de l'Armada Britànica.
Els GR.7 formaven la punta de llança de la contribució de la RAF a l'Operació Força Aliada, la missió de l'OTAN a Kosovo. Durant aquesta campanya, la RAF va descobrir deficiències en el seu arsenal i per quest motiu, va realitzar comandes de míssils AGM-65 Maverick i bombes Enhanced Paveway que incorporen guiatge per GPS per anul·lar els efectes del fum i el mal temps. Ja amb l'armament actualitzat, el GR.7 va intervenir a l'Operació Telic, durant la invasió de l'Iraq del 2003.
Harrier GR.7A modifica
El Harrier GR.7A va ser el pas previ al Harrier GR.9. El GR.7A era un GR.7 amb motors millorats Rolls-Royce Pegasus 107. Quan es van actualitzar a l'estàndard GR.9, les variants van mantindre la lletra "A", convertint-se en GR.9A. Quaranta GR.7 van rebre aquesta actualització. El motor Pegasus 107 proporcionava 13 kN més d'embranzida que el model 105 (amb una embranzida de 98 kN).
Harrier GR.9 modifica
El Harrier GR.9 era un GR.7 amb l'aviònica i l'armament actualitzats. Aquesta actualització, coneguda com a IWP (Integrated Weapons Programme, programa d'armament integrat) permetia transportar armes més modernes, un nou sistema de navegació inercial i de posicionament. El nou armament consistia míssils Brimstone, Maverick, i bombes guiades per làser GBU-27 Paveway III i Paveway IV.
Harrier T.10 modifica
El Harrier T.10 era la variant original per entrenament del Harrier II. La RAF va considerar actualitzar l'entrenador de la primera generació de Harrier, el T4, a l'estàndard del Harrier II però el nivell de modificació que necessitava i l'antiguitat de les estructures van fer que es decidissin per demanar avions nous. La RAF va utilitzar el TAV-8B, l'avió d'entrenament de l'AV-8B, com a base per al seu disseny. A diferència del model nord-americà, el T.10 tenia capacitat completa per al combat. Es van fabricar 13 avions.
Harrier T.12 modifica
A una part dels biplaces T.10, se'ls va instal·lar elements de l'aviònica del model GR.9, passant a denominar-se T.12.
Operadors modifica
- Royal Air Force (1989-2011)
- 1r Esquadró
- 3r Esquadró (fins a 2006)
- 4t Esquadró
- 20è Esquadró (fins a 2010)
- Unitat d'Avaluació Operacional d'Atac de la RAF
- Royal Navy, Fleet Air Arm (2006-2010)
- 800 Esquadró Aeri Naval (2006-2007, 2010)
- Ala d'Atac Naval (2007-2010)
Història operativa modifica
Amb la RAF, els Harrier s'utilitzaven per a tasques de suport aeri proper i reconeixement. A diferència de l'actualització de l' AV8B+, la RAF no va escollir integrar un radar en el seu avió, encara que mantenia el sistema de navegació inercial.
El principal míssil aire-aire del Harrier és el AIM-9 Sidewinder de cerca per infrarojos, però no pot utilitzar els míssils d'abast mitjà AIM-120 AMRAAM. Amb la retirada del Sea Harrier, es va suggerir que es podia transferir el seu radar, Blue Vixen, a la flota de GR.9 però, el Ministeri de Defensa va rebutjar la proposta per resultar massa car i perillós. El ministre de les Forces Armades, Adam Ingram va estimar que els costos superarien els 600 milions de lliures esterlines.[3]
La Royal Air Force i la Fleet Air Arm del Regne Unit van utilitzar les variants i versions que van començar a finals de la dècada del 1980, incloent-hi el GR7/7A, GR9/9A, T10 i T12.
Els Harrier II són similars als dels Marines, però amb peculiaritats i nom propis. Els denominats GR.5, empren un canó Aden de 25 mm. i dos punts d'ajust ventrals externs per als míssils AIM-9. Se'ls va adaptar un sistema d'atac de Ferranti, contramesures electròniques Marconi Zeus i llançador de cimbells i bengales de Bofors. La RAF va encarregar 41 GR.5, a més de 21 GR.5A.
El GR.7 és la variant britànica equivalent a l'AV-8B Night Attack, de la que es van construir 34 unitats noves i es van actualitzar 58 del model GR.5/GR.5A. L'adopció d'armament de nova generació integrat amb sistemes d'aviònica més moderns i el motor amb el motor Pegasus Mk.105 va fer els GR.9 equivalent als AV-8B. Un total de 70 GR.7 es van actualitzar a l'estàndard GR.9. El canvi de motorització amb el motor Pegasus Mk.107 en 30 unitats, va crear la variant GR.9A.
El Ministeri de Defensa britànic va anunciar oficialment la retirada a partir d'abril de 2011 de tota la flota de Harrier GR.9/T.12, utilitzats conjuntament per la RAF i la Royal Navy en la Joint Strike Wing.
Futur modifica
Amb la retirada del Sea Harrier de la Royal Navy el 2006, els GR.9 van entrar en servei amb la Fleet Air Arm com a reemplaçament. S'esperava que el GR.9 es mantingués en servei almenys fins al 2015, quan els primers F-35 els reemplacessin, però les retallades en defensa han fet que es retirin a finals del 2010.[4]
Especificacions (Harrier GR.7) modifica
Dades de Norden[5]
Característiques generals
- Tripulació: 1 pilot
- Longitud: 14,12 m
- Envergadura: 9,25 m
- Alçada: 3,56 m
- Superfície de l'ala 22,6 m²
- Pes buit: 5.700 kg
- Pes carregat: 9.600 kg
- Pes màxim d'enlairament:
- En enlairament vertical (VTO): 8.595 kg
- En enlairament curt (STO): 14.061 kg
- Motor: 1× turbofan d'embranzida vectorial Rolls-Royce Pegasus Mk. 105 , 96,75 kN
Rendiment
- Velocitat màxima: 1.065 km/h
- Sostre de servei: 15.240 m (50.000 peus)
- Ràtio d'ascens: 74,8 m/s
Armament
- Metralladores: 2 canons automàtics ADEN de calibre 30 mm en contenidors sota el fuselatge (ja no s'utilitzen)
- Coets:
2 dipòsits externs/llançador de coets Matra JL-100, que combinen un dipòsit de 250 L amb 19 coets SNEB de calibre 68 mm
- Míssils: *** Míssils aire-aire:
- 6 × AIM-9 Sidewinder o 6 × AIM-132 ASRAAM
- Míssils aire-terra:
- 4 × AGM-65 Maverick o 6 × Brimstone
- Bombes:
- Bombes guiades per làser de la sèrie Paveway
- Bombes de caiguda lliure (incloent-hi bombes de pràctica de 3 i 14 kg)
Vegeu també modifica
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 (Norden 2006, p. 67)
- ↑ (Norden 2006, p. 186 (Apèndix A))
- ↑ house of commons hansard, written answers (en anglès), 2004.01.05.
- ↑ last harrier leaves hms ark royal (en anglès).
- ↑ (Norden 2006, p. Apèndix C.)
Bibliografia modifica
- boeing/bae harrier (en anglès). specialty press, 1998. ISBN 1-58007-014-0.
- harrier ii, validating v/stol. naval institute press, 2006. ISBN 1-59114-536-8.
- forces de defensa i seguretat. número 397 (en castellà). grup edefa, maig 2011, pàgina 24-33. Plantilla:Issn.
