Hets

Hets
	;
Fitxa
Direcció	Alf Sjöberg
Protagonistes	Stig Järrel; Alf Kjellin; Mai Zetterling; Gunnar Björnstrand; Stig Olin; Olof Winnerstrand; Gösta Cederlund; Jan Molander; Olav Riégo; Hugo Björne
Producció	Victor Sjöström
Guió	Ingmar Bergman
Música	Hilding Rosenberg
Fotografia	Martin Bodin
Muntatge	Oscar Rosander
Productora	Svensk Filmindustri
Distribuïdor	Netflix
Dades i xifres
País d'origen	Suècia
Estrena	1944
Durada	101 min
Idioma original	suec
Color	en blanc i negre
Descripció
Gènere	cinema per a adolescents i drama
Lloc de la narració	Estocolm

Hets és una pel·lícula sueca d'Alf Sjöberg, estrenada el 1944. És la primera pel·lícula que va interpretar Ingmar Bergman.

Argument

Widgren, alumne d'institut idealista que somia a esdevenir escriptor, té per professor de llatí un ésser sàdic sobrenomenat Caligula per tots els alumnes. Un vespre Widgren es creua amb Bertha, la noia del despatx de tabac, èbria i desesperada. L'acompanya a casa seva i se n'enamora. Aquesta li explica amb paraules de doble sentit que és hostilitzada i és terroritzada per un misteriós home tirànic, que, diu, l'acabarà matant...

Repartiment

Stig Järrel: Caligula
Alf Kjellin: Jan-Erik Widgren
Mai Zetterling: Bertha Olsson
Olof Winnertsrand: El director
Gösta Cedurlund: Pippi
Stig Olin: Sandman
Jan Molander: Petterson
Olav Riégo: Senyor Widgren
Märta Arbin: Senyora Widgren
Hugo Björne: El metge
Anders Nyström: Bror Widgren
Nils Dahlgren: el comissari
Gunnar Björnstrand: el jove professor
Carl-Olof Alm
Curt Edgard
Sten Gester
Palle Granditsky
Birger Malmsten
Arn Ragneborn
Ingmar Bergman

Al voltant de la pel·lícula

La pel·lícula és treta d'una novel·la de Bergman, inspirada en el seu últim any a l'institut. Bergman va treballar llavors per fer-ne la pel·lícula.
La primera versió de la pel·lícula s'acabava a l'escena dels resultats del batxillerat: tots els estudiants són rebuts, a excepció de Wigdrem, que observa de l'exterior, sota un porxo. S'allunya sota la pluja i es veu Caligula, somrient com un vencedor a la finestra, fent-li signes d'adéu. En lloc d'aquest final, jutjada massa fosca, es va demanar a Bergman d'escriure'n un altre, més optimista. Tenint Sjöberg altres obligacions, és Bergman qui va rodar els últims plans.
La pel·lícula evoluciona entre realisme i expressionisme la qual cosa augmenta el costat terroritzant de certes escenes, fent bolcar allò que és quotidià en el malson. El contrast és accentuat, el mal vaga en l'ombra, els decorats es fan aclaparadors.

Premis

1946 Festival Internacional de Cinema de Cannes Palma d'Or per Alf Sjöberg