Idealisme

família de teories filosòfiques que afirmen la primacia de les idees o fins i tot de la seva existència

S'anomena 'idealisme' tot sistema filosòfic que redueix l'ésser a la idea,[1] o que redueix la realitat al pensament.[2] La característica fonamental de l'idealisme filosòfic és prendre com a punt de partida el subjecte o consciència, el "jo" generador d'idees.[3] Al llarg de la història de la filosofia es poden distingir diferents aplicacions i definicions. Tanmateix, d'una forma habitual, l'idealista reconeix per complet el món extern o natural i evita afirmar que aquest pot reduir-se al simple fet de pensar. Per als idealistes, per una altra banda, la ment actua i és, de fet, capaç de fer existir coses que d'una altra manera no serien possibles com la llei, la religió, l'art o les matemàtiques i les seves afirmacions són més radicals en afirmar que els objectes percebuts per una persona es veuen afectats fins a cert punt per l'activitat mental: si un estudi sobre el món real pretén ser científic és bàsic tenir en compte aquest fet.

Plató modifica

Plató, un remot precursor de l'idealisme, i probablement, un dels primers filòsofs a plantejar una teoria de les idees,[4] postulava l'existència d'un univers de les idees o formes que es reflecteixen de manera imperfecta com els diferents objectes que es perceben en l'experiència comuna. Sostenia que aquestes formes o idees no són només més intel·ligibles amb claredat, sinó també més reals que els seus reflexos transitoris i en essència il·lusoris. La idea és com l'espectacle ideal d'una cosa, però no és simple i unívoca. Una idea és unitat d'alguna cosa que es presenta com múltiple, per això només és visible intel·ligiblement, és a dir amb la mirada interior.[3]

Berkeley modifica

El clergue i filòsof irlandès del segle xviii George Berkeley, tradicionalment considerat un dels representants de l’empirisme, junt amb Locke i Hume, corrent filosòfic fonamentalment britànic de finals s. XVII i XVIII, pels quals el coneixement es fonamenta en l'experiència, contraposat al racionalisme continental de Descartes, Spinoza, Malebranche i Leibniz, que defensen l’autosuficiència de la raó com font de coneixement.[5] Segons els empiristes, l'esperit o el subjecte cognoscent és un receptacle on ingressen les dades del món exterior, les anomenades idees, transmesos pels sentits. Aquestes idees (de Locke i Berkeley), que Hume anomena sensacions, són la base de tot coneixement. És a l'esperit on s'acumulen les idees, on s'enllacen amb altres percepcions.[3] Per Berkeley la matèria no existeix o, si més no, és inútil com a concepte hipotètic per explicar la realitat. Les lleis de la natura són, segons ell, el producte de la intel·ligència i la voluntat divina. Segons ell, en la teoria del coneixement purament idealista tots els aspectes d'allò que una persona percep són en realitat reductibles a les idees presents en la seva ment. L'observador no fa que existeixin els objectes externs, sinó que la seva idea certa és introduïda en la ment humana de manera directa per Déu, que causa les idees que percebem sense que depenguin de la nostra voluntat, i les ordena sàviament segons les lleis de la naturalesa.[6]

Kant modifica

El filòsof alemany del segle xviii Immanuel Kant formulà "l'idealisme transcendental" que serà clau per al posterior gran corrent de l'anomenat "idealisme alemany" (Fichte, Hegel, Schelling).[7] A partir de la seva anàlisi crítica sobre els límits del coneixement assequible per a l'ésser humà, Kant sosté que tot el que es pot saber de les coses és la forma en què es manifesta la seva experiència, no hi ha manera d'esbrinar el que són en essència o en si mateixes. Tanmateix, també considerava que els principis bàsics de la ciència es basen en l'estructura de la ment més que en el món extern.[8][9]

Hegel modifica

El filòsof alemany del segle xix Georg Wilhelm Friedrich Hegel considerava incorrecta la teoria de Kant que presenta com a inevitable la ignorància humana sobre la vertadera naturalesa de les coses. Hegel defensava la “intel·ligibilitat” última de tot el que existeix.[10] També pensava que els majors èxits de l'esperit humà (la cultura, la ciència, la religió i l'estat) no són el resultat de processos mentals determinats per una via natural, sinó que són concebuts i mantinguts per la dialèctica, l'activitat de l'intel·lecte lliure i reflexiu.[11] L'idealisme de Hegel és l'idealisme absolut, on l'absolut és la idea universal i única, que en percebre's a si mateixa en esperit i naturalesa, els determini com a manifestacions seves.[12] La idea segons Hegel és l'absolut originari, activitat dinàmica sempre en transformació, desplegada com a naturalesa i esperit. A Hegel, la lògica és l'estudi de la idea, equival a la metafísica,[13] la totalitat racional concreta, mentre que la lògica formal tracta de les estructures formals del pensament, amb abstracció de contingut que precisament vol eliminar.[12]

Altres pensadors modifica

Altres variants del pensament idealista poden trobar-se a les obres dels alemanys del segle xix Johann Gottlieb Fichte i Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling[14], de l'anglès del segle xix Francis Herbert Bradley, dels nord-americans del segle xix Charles Sanders Peirce i Josiah Royce i del filòsof italià del segle XX Benedetto Croce o de Bernardo Kastrup.

Referències modifica

  1. Ledesma, José Guadalupe de la Mora. Esencia de la filosofía de la educación (en castellà). Editorial Progreso, 1981. ISBN 978-968-436-141-6. 
  2. Turró, Salvio. Fonamentació i facticitat en l'idealisme alemany i la fenomenologia. Institut d'Estudis Catalans, 2007. ISBN 978-84-7283-894-9. 
  3. 3,0 3,1 3,2 Mora, José Ferrater. Diccionario de filosofía abreviado (en castellà). Edhasa, 1976. ISBN 978-84-350-0141-0. 
  4. Plató. Diàlegs (vol. XVII): Fileb. Fundació Bernat Metge, 1997. ISBN 978-84-7225-683-5. 
  5. Bettcher, Talia Mae. Berkeley: A Guide for the Perplexed (en anglès). Bloomsbury Publishing, 2008-11-13. ISBN 978-1-4411-8451-1. 
  6. Iborra, Carlos. «Principios del entendimiento humano». [Consulta: 21 gener 2024].
  7. Mayos, Gonçal; A. Bosch; M.A.Carod; A.Castiñeira; F.J.Fortuny; J. Muñoz i J.Sales. «La maduresa de l'idealisme». A: Breu història de la filosofia (Les grans etapes del pensament filosófic). 2a edició, 1995. Barcelona: Columna, p. 127-146. ISBN 9788486433475. 
  8. Rovira, Rogelio. Teología ética ;sobre la fundamentación y construcción de una teología racional según los principios del idealismo trascendental de Kant (en castellà). Madrid: Encuentro, 1986. 
  9. Velasco, 1986.
  10. Turró, Salvi. Fonamentació i facticitat en l'idealisme alemany i la fenomenologia. Societat Catalana de Filosofia, 2007. ISBN 978-84-7283-894-9. 
  11. Mayos, Gonçal «De l'idealisme a la idealització. El cas Hegel». Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, data, pàg. vol. 3, 1989, pp. 183-187.
  12. 12,0 12,1 García-Borrón, Juan Carlos. Filosofía y ciencia: historia del pensamiento racional (en castellà). cuarta edició renovada. Teide, 1978. ISBN 978-84-307-3147-4. 
  13. Russell, Bertrand. Una història de la filosofia occidental. Filosofia antiga, catòlica i moderna. Traducció: Jordi Solé Tura. Edicions 62, 2010 (La butxaca). ISBN 978-84-9930-167-9. 
  14. Augusto, Roberto «La libertad y el idealismo transcendental de Schelling». Papeles de Filosofía, 2009, pàg. Vol. 27, N. 2 (2008), pp. 63-85. ISSN: 0211-6642.

Bibliografia modifica

Enllaços externs modifica