Benedetto Croce
Benedetto Croce (Pescasseroli, 25 de febrer del 1866 – 20 de novembre del 1952), escriptor, filòsof i polític italià. Va escriure sobre molts temes —filosofia, història, estètica— i va exercir una gran influència en altres figures del pensament italià, com per exemple Antonio Gramsci.[1]
Biografia modifica
Va nàixer el 25 de febrer del 1866 a Pescasseroli, a la regió italiana dels Abruços, en el si d'una família benestant. Tot i que la seua educació va ser estrictament catòlica, a partir dels 18 va esdevenir ateu, i no tornà a professar cap religió durant la resta de la seua vida. L'any 1883, mentre estava de vacances amb la seua família a la localitat de Casamicciola, a l'illa d'Ischia, un terratrèmol va destruir la casa on s'allotjaven. Sa mare, son pare i la seua única germana van morir, mentre que ell va quedar enterrat sota les runes, i es va salvar per poc.
Després d'aquest accident, va heretar tota la fortuna familiar, la qual cosa li va permetre viure còmodament la resta de la seua vida i dedicar tot el seu temps a la filosofia.
A mesura que augmentava la seua fama, va ser encoratjat a dedicar-se a la política, i fou nomenat senador l'any 1910. Va criticar obertament la participació italiana en la Primera Guerra Mundial per considerar-la una guerra suïcida, la qual cosa, si bé en un principi el va fer molt impopular, va fer que la seua reputació s'afirmara després del final de la guerra, i esdevingué des d'aleshores una figura política molt respectada.
Del 1920 al 1921, va ocupar el càrrec de ministre per a la Instrucció Pública, en el cinquè i últim govern de Giovanni Giolitti. Després de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti el 1924, va trencar amb el moviment feixista. Quan, l'any 1925, Giovanni Gentile va publicar el seu Manifest dels intel·lectuals feixistes, Benedetto Croce va publicar el Manifest dels intel·lectuals antifeixistes, en què denunciava la violència i la falta de llibertat del règim. Després de la seva publicació es va allunyar de la vida política, a la qual no va tornar fins després del final de la Segona Guerra mundial, quan davant la confusió política en què va caure el país, va intentar fer de mitjancer entre els diversos partits antifeixistes.
Va ser ministre sense cartera de diversos governs fins que, l'any 1943, va ser nomenat secretari del Partit Liberal, partit que va abandonar l'any 1946. Aquest mateix any, fundà a Nàpols l'Institut Italià per als Estudis Històrics, i hi destinà com a seu un apartament de la seua propietat. Durant tota la seua vida política fins a la seua mort, l'any 1952, va ser un dels personatges públics més respectats a Itàlia.
Pensament modifica
La filosofia de l'esperit modifica
Croce aprofundeix tant en el marxisme com en l'idealisme hegelià: segons aquest últim, la realitat es dona com a esperit que contínuament es determina i, en cert sentit, es realitza. L'esperit es configura, llavors, com la força que anima la realitat, que s'autoorganitza dinàmicament i es converteix en història segons un procés racional.
De Hegel i d'altres idealistes alemanys com Fichte, Croce empra el caràcter racionalista i dialèctic: el coneixement es produiria amb processos de mediació entre allò particular i allò universal, entre allò concret i allò abstracte, i a partir d'ací crea un sistema propi que va anomenar filosofia de l'esperit. Croce va ser un ardent idealista, i negava una altra realitat a banda dels conceptes purs, que eren per a ell d'una banda les idees de Plató, però per una altra també les categories de Kant. Va arribar a la conclusió que, si tota la realitat podia enquadrar-se en una idea, podia reduir-se a conceptes lògics. Gran part de la seua obra va tractar, per això, de la lògica.
Croce rebutjava totes les religions, perquè considerava que aquestes presentaven una inacceptable falta de lògica, rebuig que va ampliar així mateix a la metafísica, la qual considerava una simple justificació de les idees religioses.
Estètica modifica
L'estètica es configura, en primer lloc, com a activitat teòrica basada en els sentits, en les representacions i les intuïcions que tenim de la realitat. L'objecte fonamental de l'estètica —que és també la ciència de l'expressió— és el llenguatge.
L'art no és, per tant, una producció exclusivament sensible, sinó una reflexió conceptual que, si bé no és un mer fet social (a la manera dels positivistes), té un estatut particular i específic: l'art és l'expressió d'una intuïció lírica que commou emotivament l'intel·lecte, perquè vincula sentiment i sentit.
Lògica modifica
L'activitat teòrica no s'uneix només a la intuïció (a l'àmbit estètic), sinó que participa en l'element racional, apuntant a l'esfera d'allò universal. La meta d'aquesta activitat és l'elaboració del concepte pur, universal i concret.
El concepte pur explica la veritat universal, mentre que els conceptes científics no són sinó pseudoconceptes, instruments pràctics construïts fictíciament. La lògica de Croce és també històrica, en la mesura que ha d'analitzar la gènesi i desenvolupament històric del seu objecte d'estudi.
La filosofia de la pràctica modifica
Croce dona molta importància a la voluntat individual, que no és sinó l'economia, i té un fort sentit de la realitat i de les pulsions que regulen la vida humana. Com que la construcció de la realitat és racional, no té per què coincidir amb la dels altres, i naixen llavors les disciplines socials que organitzen la vida dels individus.
El dret, nascut d'aquesta manera, és en un cert sentit amoral, perquè els seus objectius no coincideixen amb els de la moral. Igualment autònoma és l'esfera política, que és entesa com un lloc d'acord o desacord entre interessos diferents, essencialment conflictiva, perquè el conflicte és el que caracteritza la vida.
Croce critica la idea d'estat de Hegel; considera que l'estat no té cap valor filosòfic ni moral, i és simplement un agregat d'individus que organitzen les seues relacions jurídiques i polítiques.
Concep, així, l'ètica com a expressió de la voluntat universal, pròpia de l'esperit; no hi ha una ètica natural o una ètica formal, i per tant no hi ha continguts eterns propis de l'ètica, que es defineix simplement com l'actuació de l'esperit, que manifesta de manera racional actes i comportaments particulars. Tot això succeeix sempre tenint com a horitzó la millora contínua de l'ésser humà.
L'historicisme modifica
La teoria de Croce és fortament historicista; la història té també un horitzó gnoseològic concret, perquè en primer lloc és coneixement, i coneixement contemporani, per la qual cosa la història no és el passat, sinó que és viva perquè el seu estudi està motivat per un interès que sorgeix en el present.
La historiografia és, en segona instància, útil per a comprendre la racionalitat més profunda del procés de l'esperit; no és un coneixement abstracte, sinó de fets i experiències ben precises. El coneixement històric ens il·lumina sobre la gènesi dels fets.
Croce critica els il·luministes, i en general qualsevol que vulga individualitzar els absoluts que regulen la història i la transcendeixen: la realitat és història, en la seua totalitat, i la història és la vida mateixa, que es desenvolupa autònomament seguint els seus propis ritmes i les seues pròpies raons. És un camí progressiu que no ha de constituir una certesa sobre la qual desanimar-se: aquesta consciència ha de ser confirmada per un interès constant de les persones, i els seus resultats no són previsibles ni mai no han de pressuposar-se.
La història es converteix, llavors, en història de la llibertat, del mode en què l'ésser humà evoluciona i realitza la seua existència. La llibertat es tradueix en el pla polític en el liberalisme: una espècie de religió de la llibertat, que és imprescindible en el progrés historicopolític.
Obra modifica
L'obra de Croce pot ser dividida en tres períodes: el dels estudis històrics i literaris, en el qual realitza un acostament al marxisme; el període de maduresa, en què escriu les seues obres filosòfiques sistemàtiques i un últim període d'aprofundiment teòric i revisió de la filosofia de l'esperit en clau historicista.
- Materialisme històric i economia marxista (1900).
- L'estètica com a ciència de l'expressió i lingüística general (1902).
- La lògica com a ciència del concepte pur (1909).
- Breviari d'estètica (1912).
- Assaig sobre Hegel (1912).
- Teoria i història de la historiografia (1917).
- El conte dels contes (1925).
- Manifest dels intel·lectuals antifeixistes (1 de maig del 1925).
- Últims assajos (1935).
- La poesia (1936).
- La història com a pensament i acció (1938).
- El caràcter de la filosofia moderna (1941).
- Filosofia i historiografia (1949).
Referències modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Benedetto Croce |
- ↑ Diccionario de Arte I. Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.146. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 28 novembre 2014].