Obre el menú principal

L'illa de Buda[1] és una illa maritimofluvial situada a l'extrem oriental del delta de l'Ebre, pertanyent al municipi de Sant Jaume d'Enveja, al Montsià. Bona part de l'illa de Buda, juntament amb el riu Migjorn, formen la zona humida anomenada illa de Buda i riu Migjorn.[2] L'illa de Buda abasta unes 1.100 hectàrees, de les quals unes 250 són arrossars i la resta (més de 800 ha) corresponen a un ampli ventall d'ambients naturals: canyissars, jonqueres, salicornars i els anomenats calaixos o llacunes litorals. Aquesta diversitat d'ambients, alhora força extensos i ben conservats, permet que Buda sigui una de les zones de més interès natural del conjunt del delta, i que allotgi poblacions molt nombroses d'ocells aquàtics, tant nidificants com hivernants. La formació de Buda data del segle XVIII i va assolir la seva màxima extensió a finals del XIX i principis del XX. D'aleshores ençà, ha sofert una regressió considerable, sobretot a la zona del cap de Tortosa.[2]

Infotaula de geografia físicaIlla de Buda i riu Migjorn
Illa de Buda.jpg
L'illa de Buda des de l'embarcador de Deltebre
Tipus Illa
Ubicació
País Catalunya
Regió/prov. Montsià
Localització Sant Jaume d'Enveja
 40° 42′ 17″ N, 0° 50′ 46″ E / 40.70480278°N,0.84623333°E / 40.70480278; 0.84623333
Banyat per Ebre
Conca hidràulica L'Ebre
Característiques
Altitud 0 m
Superfície 752 ha
Modifica les dades a Wikidata

Fauna i floraModifica

Pel que fa a la llacuna (hàbitat d'interès comunitari prioritari, codi 1.150) i referent a la vegetació submergida, al Calaix Gran hi destaca Potamogeton pectinatus, mentre que al Calaix de Mar s'hi fa predominantment Ruppia cirrhosa. La vegetació helofítica està formada per canyissars, bogars, jonqueres de Scirpus maritimus, Scirpus littoralis i Juncus maritimus (hàbitats d'interès comunitari, codi 1.410). Hi ha també bosquets de tamarius (hàbitat d'interès comunitari, codi 92D0), entre els quals destaca Tamarix boveana, una espècie estrictament protegida al delta pel decret 328/1992; i diverses comunitats halòfiles: salicornars subarbustius, salicornars herbacis i comunitats de limòniums (hàbitats d'interès comunitari, codis 1.420, 1.310 i 1.510) així com plans costaners arenosos o llimosos, sovint recoberts de mantells microbians (hàbitat d'interès comunitari, codi 1.140). Una de les espècies més remarcables és la sosa de flor (Zygophillum album), una planta africana extremadament rara a Europa. A més, l'any 1998 es va descriure una nova espècie de limònium: Limonium vigoi, que únicament es coneix al delta de l'Ebre i en un petit punt de la costa de l'Ametlla de Mar.[2]

RestauracióModifica

L'any 1996, el Projecte de restauració i gestió integrada de l'illa de Buda va ser seleccionat per la Comissió Europea com un dels projectes a cofinançar en el marc del l'Instrument Life-natura. Aquest projecte ha permès realitzar un seguit de millores en els ecosistemes naturals i en el paisatge. Les actuacions més destacables són: 1) Remodelació del sistema de desguàs dels arrossars per evitar que l'aigua carregada de nutrients i contaminants vessés als calaixos. 2) Obertura de canals de comunicació entre els lluents i entre aquests i els calaixos per tal de reduir l'alt grau d'anòxia imperant. 3) Protecció dels marges fluvials de l'Ebre, amb tècniques de bioenginyeria i plantació de bosc de ribera. 4) Soterrament d'una línia elèctrica que travessava bona part de l'illa, que permet una millora paisatgística i evita electrocucions d'ocells. 5) Abandonament dels arrossars del Mas de Quartera i conversió d'aquests terrenys en salobrars. 6) Abandonament de més de 30 hectàrees d'arrossars i reconversió en zona de pastura i depuradora verda. 7) Eliminació de flora exòtica i arbrat de jardineria i substitució per arbres de ribera autòctons.[2]

En conjunt, aquestes mesures han permès l'establiment i nidificació a Buda d'espècies com el capó reial (Plegadis falcinellus) o l'agró blanc (Egretta alba), que no es tenia notícia que mai haguessin nidificat enlloc de Catalunya. Altres espècies que també han nidificat a Buda són la perdiu de mar (Glareola pratincola) i el teixidor (Remiz pendulinus), que s'instal·là en l'incipient bosc de ribera. Recentment el parc natural ha endegat un projecte de reintroducció de la tortuga d'estany (Emys orbicularis), a partir d'exemplars nascuts en captivitat al centre de fauna del mateix parc. D'entre els peixos, destaca la bona població de fartet (Aphanius iberus) dels calaixos.[2]

ProteccióModifica

Aquesta zona forma part de l'espai del PEIN "Delta de l'Ebre", del Parc natural i de la Xarxa Natura 2000. El febrer del 1994 va ser declarada Reserva natural de fauna salvatge la part meridional de l'illa de Buda i les llacunes dels Calaixos. L'any 1997, però, de resultes d'un recurs contenciososadministratiu presentat per l'empresa propietària de la part nord de l'illa, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va anul·lar l'Ordre per la qual es declarava aquesta Reserva per deficiències en la tramitació. Tanmateix, el principal repte per a la futura conservació d'aquest espai és la regressió de la platja, força acusada en el sector septentrional, i la subsidència de tot el delta. De fet, les antigues basses de Matarranya, Moixarres i el Pradot ja han desaparegut sota les aigües.[2]

El riu Migjorn, que també forma part d'aquesta zona humida, és un braç de riu de 3,5 km de longitud que havia estat una antiga desembocadura del riu principal. Actualment té les característiques d'un canal llarg i estret, i funciona més com una llacuna que com un riu. Està flanquejat per canyissars que acullen molts passeriformes i anàtids. També forma part de l'espai del PEIN, del Parc natural i de la Xarxa Natura 2000.[2]

ReferènciesModifica

  1. «illa de Buda». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 «Illa de Buda i riu Migjorn». Zones Humides de Catalunya. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 16 febrer 2015].

Enllaços externsModifica