Obre el menú principal

Les invasions mongoles a Geòrgia, van ser un enfrontament bèl·lic efectuat per l'Imperi Mongol que es desenvolupà en tres fases. En la primera fase, els mongols arribaren fent una expedició d'exploració per la zona propera a l'estat que estaven conquerint, la regió persa de Khwarezm i en la segona, l'any següent, van destruir completament l'exèrcit georgià, cosa que indirectament afectà la cinquena croada. En la tercera fase, el 1236, els mongols aconseguiren que Geòrgia es declarés vassall, cosa que comportava el pagament d'una elevada taxa, i la contribució amb homes per a l'exèrcit mongol. Encara que els reis georgians continuaren portant el títol, havien de ser nomenats pel gran khan, i el govern efectiu el tingueren els governadors mongols que dividiren el país en vuit regions o durmans controlades per vuit temens. La cort georgiana es traslladà de Tblisi a Kutaisi i la noblesa es resistí al domini de manera desigual cosa que afavorí la divisió del Regne de Geòrgia desintegració del país en petits estats. Un cop subjugada Geòrgia, els mongols continuaren les seves conquestes cap a l'oest assimilant: l'Imperi de Trebisonda, el Soldanat de Rüm i el Regne d'Armènia Menor; i cap al nord en territori de Durdzukètia i del Rus de Kíev, on van trobar més resistència. El període de domini mongol de Geòrgia va ser del 1238 al 1386, durant el qual formà part del valiat del Gurjistan.

Infotaula de conflicte militarInvasió mongola de Geòrgia
conquestes mongoles i invasió mongola de Khwarezm
Genghis Khan empire-switch.svg
Invasions mongoles
Data 1220-1236
Lloc Caucas, Sud del Caucas:
batalla de Khunan (1220),
batalla de Barda (1221),
batalla de Tiblisi (1236)
Resultat Els mongols redueixen Geòrgia a un estat vassall, part del valiat de Gurjistan, dividit en vuit durmans i els deixen desprotegits obligant-los a enviar soldats a altres conquestes.
Bàndols
Imperi Mongol Regne de Geòrgia
Comandants en cap
Subotai i Djebé ; Txormaghan Giorgi IV Lasha, Iwane Mkhargrdzeli, Ivane I Jaqeli
Modifica les dades a Wikidata

Atacs inicialsModifica

 
En aquest mapa la línia roja marca la primera invasió i l'avanç cap a la batalla de Kunan.

Els mongols van fer la seva primera aparició en territori georgià quan aquest reialme estava en el seu apogeu i dominava la major part del Caucas. El primer contacte esdevingué la tardor de l'any 1220 (batalla del Caucas), quan aproximadament 20.000 mongols comandats per Subotai i Djebé penetraren empaitant el vençut xa Alà-ad-Din Muhàmmad de la dinastia Anuixtigínida, vers la mar Càspia.[1] Amb el consentiment de Genguis Khan, aquests dos generals mongols s'adreçaren cap a occident en una missió de reconeixement. Es van introduir a Armènia, que llavors estava sota govern de Geòrgia, i van derrotar un exèrcit combinat d'uns 60.000 armenis i georgians comandats per Giorgi IV Lasha, que anava acompanyat pel seu atabeg (tutor) i ispahsalar (general en cap) Iwane Mkhargrdzeli, en la batalla de Khunan a la vora del riu Kotman. Giorgi fou greument ferit al pit. Això no obstant, els generals mongols, van ser incapaços d'avançar més enllà, ja que l'Imperi Mongol tenia obert un altre front de guerra amb l'imperi dels Khwarizm, i van girar cap al sud en direcció a Hamadan. Quan la resistència dels Khwarizm fou aixafada, els mongols tornaren amb força el gener del 1221. Tot i que el rei Giorgi era inicialment contrari a presentar batalla pel record de la derrota anterior, Djebé i Subutai van forçar la situació efectuant atacs a la frontera, amb pillatge i assassinat dels camperols de la zona. La següent batalla a Bardav (Pardav; en l'actualitat Barda, a l' Azerbaidjan) fou una altra decisiva victòria mongola. Encara que Georgia era un territori al descobert, els mongols havien arribat com a petit grup d'exploració i pillatge, no com a exèrcit amb intenció de conquerir. Per tant, els mongols, després de la batalla, marxaren cap al nord per fer el mateix en altres territoris, passant pel Xirvan. Aquesta ruta els portà a les terres dels alans i al sud de les estepes russes on els mongols derrotaren les troppes dels kiptxaks i del Rus de Kíev a la batalla del riu Kalka (1223).[2][3]

Aquests atacs ràpids i per sorpresa deixaren els georgians confusos fins al punt de no poder identificar qui eren els enemics, segons es desprèn de les cròniques georgianes d'aquell temps. L'any 1223, quan semblava que els mongols havien abandonat els seus plans respecte a Geòrgia, la successora de Giorgi IV, Rusudan, escrigué en una carta al papa Honori III, segons la qual sembla que els georgians donaven per fet que els mongols eren cristians tenint en compte que lluitaven contra els musulmans. La invasió mongola alterà indirectament el curs de la cinquena croada. Geòrgia tenia previst enviar un gran exèrcit per obrir un segon front al nord, al mateix tmps que els croats atacaven Terra Santa per l'oest, però com que els mongols havien destruït l'exèrcit georgià en les batalles abans esmentades, no pogueren donar suport als europeus els quals van malgastar temps esperant en va que arribessin els seus aliats.[4] Durant la invasió de Transoxiana el 1219 Genghis Khan va fer servir una catapulta xinesa, arma que tornà a emprar el 1220 a Transoxiana. Probablement les feien servir per llançar amb força bombes de pólvora, material que els xinesos coneixien bé. En la invasió mongola del 1239-1240 al nord del Caucas, també s'empraren armes d'aquest tipus.[5]

Invasió final i conquestaModifica

 
Cavalleria georgiana, il·lustració d'un manuscrit sobre la història de Geòrgia trobat al monestir de Djruchi.

La tercera i definitiva invasió en el Caucas succeí l'any 1236. Aquesta ofensiva, que portaria la ruina a Geòrgia, anà precedida pel devastador conflicte amb Jalal-ad-Din Mangubertí, un xa refugiat de Khwarizm, que l'any 1225 havia demanat suport militar a Geòrgia per lluitar contra els mongols. En la subsegüent guerra la ciutat de Tbilisi fou capturada i l'antic esplendor i prosperitat del Regne de Geòrgia quedà reduït al no res i amb un país indefens a mercè de la invasió mongola. A la mort de Mangubertí l'any 1231, els mongols van quedar lliures per efectuar nous atacs i el general Txormaghan menà, el 1236, un nombrós exèrcit contra Geòrgia i el principat d'Armènia. La majoria dels nobles georgians i armenis, que eren senyors dels territoris fronterers se sotmeteren als invasors sense presentar una veritable resistència, que es limità a defensar llurs castells, mentre que altres van preferir fugir cap a zones més segures. La reina Rusudan abandonà Tbilisi i instal·là la cort a Kutaisi, altres persones s'amagaren a les muntanyes i deixaren la Geòrgia oriental, que és plana, en mans de l'atabeg Avag Mkhargrdzeli i d'Egarslan Bakurtsikheli, els quals pactaren la pau amb els mongols a canvi de pagar-los un tribut. L'únic gran noble que resistí fou Ivane I Jaqeli, príncep de Samtskhé.[6] Les seves extenses possessions foren terriblement devastades, i Ivane finalment havé de sotmetre's, amb el consentiment de Rusudan, l'any 1238. Les tropes mongoles triaren no travessar la serralada de Likhi per anar a cercar la reina i aquest element del relleu acabaria separant el regne en dues parts: l'oriental ocupada i l'occidental sotmesa però no ocupada. Rusudan provà de guanyar-se el suport del papa Gregori IX, però no aconseguí la seva atenció.[7] Atabek Avag arranjà la submissió de la reina l'any 1243, i Geòrgia es reconegué oficialment com a territori vassall del gran khan. El país hauria de pagar anualment un tribut de 50.000 peces d'or i aportar homes als seu exèrcit quan ho requerissin.

Govern mongol de GeòrgiaModifica

Els mongols crearen el valiat del Gurjistan, que incloïa Geòrgia més els territoris al sud del Caucas, que governaren indirectament, mantenint un monarca georgià en el tron, el qual havia de ser confirmat pel gran khan en prendre possessió del títol. A la mort de Rusudan el 1245, hi hagué un interregne durant el qual els mongols dividiren el Caucas en vuit dumans o sectors amb un tumen o destacaments militars a cadascun.[8] Aprofitaren en benefi propi la complicada llista de famílies relacionades amb els càrrecs de govern dividint la noblesa georgiana en dues faccions rivals, cadascuna de les quals advocava per situar el seu candidat en el tron. Una facció donà suport a David Ulu, fill il·legítim de Giorgi IV, l'altra facció era favorable al seu cosí David "Narin", fill de Rusudan. Després d'un pla fracassat contra el domini mongol a Geòrgia impulsat per Tsotne Dadiani (1245), el khan Guyuk nomenà reis a tots dos pretendents (1247), de la part occidental i oriental respectivament.[9] El sistema de dumans fou abolit, però els mongols van seguir de prop la tasca administrativa per assegurar una arribada ràpida de les contribucions procedents dels pobles subjugats, i de la captació de soldats per als seus exèrcits. Van haver grans contingents de georgians que lluitaren sota la bandera mongol a Alamut (1256), Bagdad (1258), Ayn Jalut (1260) i en altres llocs on van ser requerits, amb la mort de desenes de milers d'ells, mentre que Geòrgia i la regió del Caucas en general, quedaven sense defensors nadius i mai van tenir efectius per protestar contra l'abús d'unes taxes molt cares.[10] Irònicament, en la batalla de Köse Dağ (1243), en què els mongols aixafaren els seljúcides del soldanat de Rüm, al menys tres-cents soldats auxiliars georgians lluitaren en les files mongoles, alhora que un príncep georgià Shamadavle Akhaltsikhe lluitava en el bàndol contrari.[11] El 1256, Geòrgia quedà inclosa en l'Il-khanat, imperi centrat en Pèrsia (actual Iran). Entre 1259–1260, la noblesa georgiana, liderada per David Narin, s'alçà contra el poder mongol, i aconseguí la segregació d'Imerètia (Georgia occidental), on formaria un reialme independent. David Ulu decidí imitar la rebel·lió del seu cosí , però fou derrotat a prop de Gori i sotmès altre cop als mongols.[12] A començaments del 1261, el Caucas esdevingué l'escenari de diversos conflictes entre l'Ilkhanat i un altre imperi mongol, l'Horda d'Or, que tenia el seu centre a la part baixa del Volga i la capital a Sarai. La unitat de Geòrgia estava destruïda; els nobles havien perdut la fe en la monarquia que havia permès el domini mongol del país. El 1266, el príncep Sargis I Jaqeli del Samtskhé (amb Akhaltsikhé com a capital) rebé protecció i patronatge del kan Abaqa, cosa que el feu guanyar una certa independència de la corona georgiana. El següent rei georgià (de la part oriental) Demetri II "el Devot" (1259–1289), aprofitant les intrigues que hi havien dins la cort de l'Ilkhanat, provà de reunificar el seu país, però en ser sospitós del cop d'estat fallit contra Arghun Khan, preferí protegir Geòrgia de ser envaïda i es rendí als mongols els quals l'executaren. Llavors el regne caigué en l'anarquia. Mentre la Geòrgia occidental mantenia una perillosa independènci de l'Ilkhanat, la Geòrgia oriental patia de pesades càrregues fiscals i d'una situació política inestable. En qüestions religioses els mongols eren generalment tolerants encara que moltes esglésies i monestirs també havien de pagar les taxes. Hi hagué una revolta amb David VIII (1292–1310), encara que de poca durada, que no aconseguí la llibertat per Geòrgia, però que efectuà un segut d'expedicions punitives veritablement devastadores. Els mongols provaren de mantenir el control sobre el país enderrocant els monarques i incitant protestes civils, però el seu poder sobre Geòrgia s'afeblí gradualment amb la desintegració de l'Ilkanat a la regió de Pèrsia.

Desaparició del Regne de GeòrgiaModifica

Hi hagué un breu període de reunificació i prosperitat amb Giorgi V l'Il·lustre (1299–1302, 1314–1346). Amb l'ajut d' Amir Coban, ulug-beg[a] de l'Ilkhanat, Giorgi eliminà els seus oponents que volien seguir independents de la corona georgiana. Conquerí Imerètia i unificà el Regne de Geòrgia abans de la mort del darrer efectiu Ilkhan Abu Sai'd. El 1319 Giorgi i els mongols sufocaren la rebel·lió del governador, Qurumshi.[13][14] Probablement a causa de dissensions internes entre els kanats mongols i els generals de l'Ilkhanat, gairebé totes les tropes que tenien a Geòrgia es retiraren en la dècada del 1320. L'ilkhan Abu Sai'd exemptuà Ani i els distrctes georgians de la rodalia de pagar qualsevol taxa.[13] En una carta del 1321 enviada al papa d'Avinyó s'esmenta el poble cismàtic que formava part de l'imperi tàtar (Ilkhanat), en referència als georgians .[15] L'any 1327 ocorregué a Pèrsia l'esdeveniment més dramàtic del govern d'Abu Sa'id, la caiguda en desgràcia i execució del qui havia estat el poderós ministre Amir Coban. Això suposà un greu cop per a Geòrgia que perdé el seu protector dins la cort mongola. El fill de Coban, Mahmud, que tenia el comandament de la guarnició mongola a Geòrgia, fou arrestat per les seves propies tropes i executat. Després, Iqbalshah, fill de Qutlughshah, fou nomenat governador mongol de Geòrgia (Gurjistan). Els anys 1330-31 Giorgi V l'Il·lustre annexà Imerètia per unificar els territoris de l'antic Regne de Geòrgia. El 1334, Abu Sa'id traspassà el càrrec de governador del que havia estat l'Ilkhanat de Geòrgia a la dinastia jalayírida.[16] Durant el domini dels Timúrides, la major part de Geòrgia encara estava en mans de dues famílies mongoles la Jalayírida i la dels Coban.[17] Els vuit atacs que el conqueridor Timur efectuà entre el 1386 i el 1403 suposaren un gran cop per al regne georgià, que finalment quedà desintegrat vers el 1491, amb l'aparició de petits estats, els quals s'esforçaren durant els segles següents per mantenir llur independència respecte als safàvides i als otomans, que estigueren pressionant per domninat la zona fins que el 1801 foren annexats per l'Imperi Rus.

NotesModifica

  1. ulug-beg és un títol que significa «gran governat» o «gran patriarca»

ReferènciesModifica

  1. Basilevsky, 2016, p. 163.
  2. Gabriel, 2004, p. 92-94.
  3. De Hartog, 1989, p. 117-118.
  4. McLynn, 2015, p. 322-327.
  5. Chase, 2003, p. 58.
  6. Bakhtadze, 2010, p. 19–20.
  7. Rayfield, 2013, p. 125.
  8. Salia, 1983, p. 210.
  9. Gamq’relidze; Jones, 2014, p. 341–342.
  10. R. Bedrosian. The Turco-Mongol Invasions and the Lords of Armenia in the 13-14th Centuries. Columbia University, 1979. 
  11. W. E. D. Allen. «The Cauasian Borderland», 04-05-1942. [Consulta: 7 desembre 2018].
  12. Suny, 1994, p. 41.
  13. 13,0 13,1 Barthold, 1951, p. 246.
  14. Spuler, 1955, p. 121.
  15. Tsitlanadze; Karchava; Kavtaradze, 2009, p. 186-189.
  16. Uwais, 1954, p. 56-58.
  17. Alasania, 2016, p. 964-978.

BibliografiaModifica

  • Alasania, Giuli «Level of Independence in Georgia Throughout the 14th Century». Journal of Literature and Art Studies, 8, 2016. DOI: 10.17265/2159-5836/2016.08.012.
  • Bakhtadze, Mikheil. Història de la dinastia Jaqeli des del segle XI al XV (en georgià), 2010. ISBN  9789994055456. 
  • Basilevsky, Alexander. Early Ukraine: A Military and Social History to the Mid-19th Century. McFarland & Co., 2016. 
  • Barthold, W,. Die persische Inschrift an der Mauer der Manucehr-Moschee zu Ani (en alemany). 101. W. Hinz, ZDMG, 1951. 
  • Chase, Kenneth Warren. Firearms: a global history to 1700 (illustrated ed.). Cambridge University Press, 2003. ISBN  0-521-82274-2. 
  • De Hartog, Leo. Genghis Khan: Conqueror of the World. I.B.Tauris, 1989. ISBN  1-85043-139-6. 
  • Gabriel, Richard. Subotai The Valiant: Genghis Khan's Greatest General. Praeger Publishers, 2004. ISBN  0-275-97582-7. 
  • Gamq’relidze, Dmitri; Jones, Stephen. Kartlis Tskhovreba. A History of Georgia. Tbilisi: Artanuji, 2014. ISBN  978-9941-445-52-1. 
  • Lang, D. M. «Georgia in the Reign of Giorgi the Brilliant (1314-1346)». Bulletin of the School of Oriental and African Studies, 17, 1, 1955. DOI: 10.1017/S0041977X00106354.
  • McLynn, Frank. Genghis Khan. DaCapo Press, 2015. 
  • Rayfield, Donald. Edge of Empires: A History of Georgia. Reaction Books, 2013. 
  • Salia, Kalistrat. History of the Georgian nation. University of Wisconsin, 1983. 
  • Suny, Ronald Grigor. The Making of the Georgian Nation. Indiana University Press, 1994. ISBN 978-0-253-20915-3. 
  • Spuler, Bertold. Die Mongolen in Iran : Politik, Verwaltung und Kultur der Ilchanzeit 1220 - 1350, 1955. 
  • Tsitlanadze, Tea; Karchava, Tea; Kavtaradze, Giorgi «Towards the Clarification of the Identity and Sphere of Activities of the Missionaries who Visited the Orient and Georgia in the 14th century». Bulletin of the Georgian National Academy of Sciences, 3, 3, 2009.
  • Uwais, Ta'rfkh-i Shaikh (trad. J. B. van Loon). History of Shaikh, 1954.