Irene Lewy Rodríguez
Irene Lewy Rodríguez, coneguda també com a Irene Falcón (Madrid, 27 de novembre de 1907[1] - El Espinar, Segovia, 19 d'agost de 1999)[2][3] va ser una periodista, secretària personal de Dolores Ibárruri (1895-1989).[4][5]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (es) Irene Carlota Berta Lewy y Rodríguez  27 novembre 1907 Madrid |
| Mort | 19 agost 1999 (91 anys) El Espinar (província de Segòvia) |
| Formació | Deutsche Schule Madrid (en)  (1910–1924)Instituto Cardenal Cisneros |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Unió Soviètica (1939–1977) Londres Espanya Pequín |
| Ocupació | bibliotecària (1922–1925), periodista, periodista radiofònica, política, traductora, editora de diari |
| Ocupador | Santiago Ramón y Cajal (1922–1925) Mundo Obrero El Sol Nosotros (en) Estampa Euskadi Roja (en) La Voz (en) |
| Partit | Partit Comunista d'Espanya (1932–1999) Esquerra Revolucionària |
| Nom de ploma | Irene Falcón |
| Família | |
| Cònjuge | Bedřich Geminder (–1952) César Falcón (1926–1935) |
| Germans | Enriqueta Levi Rodríguez |
Biografia
modificaIrene Lewy Rodríguez era filla de Siegfried Lewy, comerciant polonès de religió jueva i classe mitjana, que la matriculà al Col·legi Alemany de Madrid. Aquesta educació permeté que Irene Lewy parlés diversos idiomes i comptés amb una excel·lent cultura. Als quinze anys, començà a treballar com a bibliotecària del metge i premi Nobel Santiago Ramón y Cajal, per a qui traduí articles de revistes internacionals.[1][3][4][6]
Per guanyar uns diners extra, els seus pares llogaven habitacions a la seva casa de Madrid. Allà, el 1922, amb quinze anys, va conèixer a César Falcón, periodista amb el qual es va casar posteriorment a l'estranger. El 1926 Falcón va ser destinat a Londres i ella decideix acompanyar-lo i junts van a casar-se a Edimburg, ja que ella era menor d'edat i només en aquest país podia casar-se lliurement, adoptant el cognom del seu marit, raó per la qual en molts documents apareix com Irene Falcón. Mentre va viure a Londres va néixer el seu únic fill.[1][6][7][8]
El 1926, i vivint a Londres, va començar a publicar articles en El Sol, La Voz i Mundo Obrero, i els signava amb el seu nom de casada, Irene Falcón.[3][4][6][8] Entre 1933 i 1935 va col·laborar en la revista Cultura integral y femenina, en la qual tenia cabuda tot tipus d'associacionisme feminista actiu, ja fora de dretes com d'extrema esquerra. En ella es defensava l'emancipació de la dona a través de la cultura i el coneixement.[9] Tota aquesta activitat de protesta a través dels mitjans de comunicació van fer que César Falcón acabés a la presó i més tard va ser expulsat del país, i van anar a França.[7] De França van tornar a Espanya, juntament amb Indalecio Prieto, uns dies abans de la proclamació de la II República.[7][8]
En tornar a Espanya, va fundar la revista Nosotros, l'editorial Historia Nuerva, l'organització Mujeres Antifascistas, el partit Izquierda Revolucionaria y Antiimperialista (IRYA) i el Teatro Proletario. El 1932, en dissoldre's el seu partit va entrar en el Partit Comunista d'Espanya (PCE), per al qual va treballar com a corresponsal a Moscou des de 1934.[1][6][7]
L'any 1934, treballant para la revista Mundo Obrero coneix la dirigent comunista Dolores Ibárruri,[4] amb qui va començar a treballar i va arribar a convertir-se a la seva mà dreta. Van compartir militància en la Comissió Femenina del PCE i en la Unión de Mujeres Antifascistas.[1]
En aquest mateix any és enviada com a corresponsal de Mundo Obrero a Moscou, i torna el 1937 per convertir-se en la principal col·laboradora de Dolores Ibárruri durant la guerra civil, i va seguir sent-ho fins a la mort d'aquesta el 1989.[8]
Després de la guerra va estar exiliada; primer a Rússia, on va treballar com a corresponsal per al PCE a Moscou a través de la Ràdio Espanya Independent (REI)[8][10] Mentre va estar exiliada a Rússia va sofrir les purgues estalinistes. Quan l'any 1954 perd el seu treball, es trasllada, al costat de la seva germana Catalina (Kety), a Pequín, on va muntar una ràdio en llengua espanyola, en la qual va treballar com a locutora al costat de la seva germana. Va tornar a Espanya el 1977 amb l'amnistia i va entrar a treballar en la Fundació Dolores Ibárruri.[3][4][6]
L'any 1996 va publicar el llibre Asalto a los cielos: mi vida junto a Pasionaria, escrit amb la col·laboració de Manuel Jiménez i Jesús Montero, que pot considerar-se les seves memòries.[11] Va morir el 1999, uns autors diuen que a Madrid,[3] mentre que uns altres afirmen que va morir en El Espinar (Segòvia).[6][8]
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Las tres Españas del 36. Paul Preston. Debolsillo, 2015. 512 páginas. ISBN 9788497930611
- ↑ Efemérides para mañana, miércoles 19 de agosto. El Confidencial Consulta 21 de març del 2017
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Con voz y voto: La mujer y la política en España (1931-1945) Carmen Domingo. Lumen 2004. Nº de páginas: 432 págs. ISBN 9788426414168
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 COSER Y CANTAR. Carmen Domingo. Lumen. Febrer 2007. Número de Pàgines 352. ISBN 9788426416100
- ↑ «Falcón, Irene» (en castellà). Fundación Pablo Iglesias, 21-09-2023. [Consulta: 4 juliol 2024].
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Falcón, Irene (1908-1999) mcnbiografías.com Consulta 21 de març del 2017
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Noticia sobre la "Guía de Fuentes para la historia de la guerra civil española, exilio, y movimiento obrero". Una base de Datos para acceder a información puntual de fuentes documentales. Carmen Sierra. Olivar. Centro de Teoría y Crítica Literaria, Facultad de Humanidades y Ciencias de la Educación, Universidad Nacional de La Plata. Olivar v.7 n.8 La Plata jul./dic. 2006. Versión On-line ISSN 1852-4478.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 Irene Falcón, secretaria personal de Pasionaria El País 20 de agosto de 1999 Consulta 21 de març del 2017
- ↑ Cultura integral y femenina. Madrid 15 de enero de 1933-25 de febrero de 1935. ISSN 2171-1720 Hemeroteca Digital. Biblioteca Nacional de España Consulta 21 de març del 2017
- ↑ Maquis y Pirineos: La gran invasión (1944-1945) Agustí Ferran Sánchez. Milenio. LLeida 2001. ISBN 9788489790698
- ↑ Núñez Florencio, Rafael. «Asalto a los cielos. Mi vida junto a Pasionaria - ressenya». Revista de Libros, 01-10-1997. [Consulta: 20 febrer 2023].