Obre el menú principal

Isosil·làbic és un vers combinat en estrofes amb la mateixa mesura sil·làbica i el mateix repartiment accentual. L’isosil·labisme o isometrisme es produeix en una composició on tots els versos tenen el mateix metre, és a dir, la mateixa quantitat de síl·labes i igual estructuració.[1]

És un recurs per tal de no distreure el lector o l’oient seguint diverses provatures i, així aconseguir la seva atenció en la recurrència discursiva. per tant molt útil per a la poesia narrativa o algunes formes estructurals que volen ser concretes i amb una intencionalitat específica. També el que es fa no és més que intensificar un seguit de relacions idèntiques entre el model de vers i els exemples de vers.

Hi ha una llarga tradició històrica que es pot constatar a la Mètrica Catalana on les tirades, estrofes o composicions preferien de l’habitual metre isomètric. A partir del Renaixement i, sobretot, del barroc es començà a trencar aquesta tendència. Deixen de ser versos isosil·làbics quan presenten diferents metres, aleshores són anisosil·làbics.

Obres literàries amb isosil·labismeModifica

Hi ha composicions que conserven específicament aquesta recurrència de vers isosil·làbic. Especialment en obres de poesia narrativa:

En obres líriques:

ClassificacióModifica

Tal com alguns estudiosos han proposat[3] les estructures isosil·làbiques es poden classificar en versos de:

Art menor
Art major

BibliografiaModifica

  • Bargalló Valls, Josep (1991): Manual de Mètrica i versificació catalanes. Ed. Empúries. Col·lecció Les Naus. Barcelona.
  • Oliva i Llinàs, Salvador (1988): Introducció a la Mètrica. Quaderns Crema. Assaig Minor, núm. 4. Barcelona.

ReferènciesModifica

  1. Bargalló, p.117
  2. Bargalló, 1991 pp. 124-127
  3. Oliva, 1988 p. 54-55