Jeroglífic luvi

llenguatge

El jeroglífic luvi és una variant de l'idioma luvi, que s'utilitzava gravat en segells oficials i reials i que s'ha trobat també en un petit nombre d'inscripcions monumentals.[1] Està escrit en una forma jeroglífica dins dels jeroglífics d'Anatòlia.[2]

Infotaula de família lingüísticaJeroglífic luvi
Hattusa reliefs1.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Tipusllengua i llengua antiga Modifica el valor a Wikidata
Classificació lingüística
llengua humana
llengües nostràtiques
llengües euroasiàtiques
llengües indoeuropees
llengües anatòliques
luvi Modifica el valor a Wikidata
Codis
ISO 639-3hlu Modifica el valor a Wikidata
Codi Glottologhier1240 Modifica el valor a Wikidata
Segell amb jeroglífic luvi que envolta el governador hitita Tarkummuwa (també conegut com Tarcondemos). A l'exterior la mateixa inscripció en cuneïforme. Museu Walters
Relleus de jeroglífics luvis a Hattusa

El 1960, Emmanuel Laroche en presentà un desxiframent mateixos basant-se en lectures parcials proposades des de la dècada de 1930. Les correccions a la interpretació de certs signes, així com altres aclariments, els aportaren David Hawkins, Anna Morpurgo Davies i Günther Neumann al 1973, i s'hi referien com "les noves lectures".

InscripcionsModifica

Els primers jeroglífics apareixen als segells oficials i reials, i daten de principis del II mil·lenni ae, però no comencen a funcionar com un sistema ple d'escriptura fins al s. XIV ae. Les primeres inscripcions monumentals confirmades com luvis daten de l'edat del bronze final, entre els s. XIV ae i XIII ae I després d'uns dos segles en què són difícils de trobar tornen a aparéixer en l'edat del ferro, entre els s. X ae i VIII ae. A principis del s. VII ae, l'escriptura jeroglífica luvi, que en aquells dies tenia més de 700 anys, cau en oblit.

Les majors inscripcions en pedra de jeroglífics luvis provenen de ciutadelles síries del I mil·lenni ae. Per a desxifrar-les fou clau, entre altres, l'existència del segell de Tarkummuwa (també conegut com a Tarcondemos), reietó de Mera, que es trobà a Esmirna al voltant de 1850. Es caracteritzava per tenir dos tipus d'escriptures, una de cuneïforme i una altra jeroglífica, la qual cosa facilità les primeres pistes de desxiframent.[3]

EscripturaModifica

L'estil monumental, més elaborat, es distingeix de l'escriptura més abstracta en forma cursiva o lineal. En general, les inscripcions en relleu prefereixen formes monumentals i les incises la forma lineal, encara que els estils són, en principi, intercanviables. Els texts composts de diverses línies s'escriuen normalment en estil bustrofedon. Dins d'una línia, els signes s'escriuen normalment en columnes verticals, però com en els jeroglífics egipcis, les consideracions estètiques tenen prioritat sobre l'ordre de lectura correcte.

L'escriptura conté 500 signes únics, alguns amb diversos valors.[4] Un signe pot funcionar com un logograma, un determinant, un sil·labari, o una combinació d'aquests. Els signes estan numerats d'acord amb la llista de signes de Laroche, amb un prefix de "L." o ''*''. Els logogrames es transcriuen en llatí en majúscules. Per exemple, 90, una imatge d'un peu, es transcriu com a PES quan s'utilitza logogràficament, i amb el seu valor fonètic ti quan s'usa com sil·labari. En els rars casos en què el logograma no pot ser transcrit al llatí, es fa amb el seu equivalent aproximat hitita, gravat en majúscula itàlica, per exemple 216 ARHA. La llista de signes més actualitzada és la de Marazzi (1998).

Hawkins, Morpurgo-Davies i Neumann han corregit alguns errors anteriors en els valors dels signes, en particular, la lectura dels símbols 376 i 377 de i, ī a zi, za.

Llista de CV sil·labaris del tipus CV:

-a -i -o
- 450, 19 209 105
h- 215, 196 413 307
k- 434 446 423
l- 176 278 445
m- 110 391 107
n- 35 411, 214 153, 395
p- 334 66 328
r- 383 412
s- 415 433, 104, 402, 327 - -
t- 100, 29, 41, 319, 172 90 89, 325
w- 439 -
i- 210 - -
z- 377 376 432(?)

Alguns signes són utilitzats com a ajuda a la lectura: marquen el començament d'una paraula, el final o identifiquen un signe com a logograma. Aquests no són obligatoris.

FonologiaModifica

L'escriptura representa tres vocals a, i, u; i dotze consonants, h, k, l, m, n, p, r, s, t, w, i, z. Els sil·labaris tenen l'estructura V o CV, i més rarament CVCV. *383 ra/i, *439 wa/i i *445 la/i/u mostren múltiples vocalitzacions. Alguns sil·labaris són homofònics, desambiguats amb xifres en la transliteració (com en la transliteració cuneïforme), sobretot, hi ha molts (més de sis) sil·labaris per a cada fonema /sa/ i /ta/.

Hi ha una tendència al rotacisme, substituint d intervocàlica per r. Oclusives a final de paraules i, en alguns casos, s'elideix la inicial de mot a-. Els sufixos -iya- i -uwa- poden ser sincopats en -i-, -u-.

MorfologiaModifica

Terminacions de cas gramatical:

singular plural
Nom. c. - -inzi
Acc. c. -(a)n
Nom./Acc. n. -n, - -a(ja)
Gen. -as(i)
Dat. -i(ja), -a(n) -anza
Abl. -ati -ati

Pronoms personals:

1. sg. 2. sg. 1. pl. 2. pl.
Nom. amu, EGO tu anunz(a) unzunz(a), unzuns(a)
Dat. amu el teu
Acc. amu el teu
Abl. tuwati(?) unzati(?)

Terminacions verbals:

present d'indicatiu pretèrit indicatiu
actiu med.-pas. actiu med.-pas.
1. sg. wi -ha
2. -si -ta
3. -tu/-ri -ati/-ari -ta
1. pl. -han(?)
2. -tani -tan
3. -nti -nta

ReferènciesModifica

  1. Ilya Yakubovich (2010: 69-70) argumenta que el terme jeroglífic luvi només pot aplicar-se a un corpus de textos, perquè no defineix un dialecte particular.
  2. También llamados jeroglíficos luvios y en publicaciones antiguas se les denomina jeroglíficos hititas. Los especialistas italianos empezaron a usar Geroglifico Anatolico (Jeroglífico anatólico), un término que está ganando popularidad incluso en inglés Anatolian hieroglyphs y que el lingüista Craig Melchert ha favorecido en sus publicaciones más recientes.
  3. «Seal of Tarkummuwa, King of Mera». Museu Walters. [Consulta: 12 novembre 2015].
  4. Laroche (1960) lista 524, pero varios signos separados por Laroche ahora son considerados idénticos (por ejemplo, *63 y *64 con *69, en sí, posiblemente, una variante de *59 MANUS; *94 con *91 PES.SCALA.ROTAE (el "patín"); *136 con *43 CAPERE, etc.)

BibliografiaModifica

  • Forrer, Emil. Die hethitische Bilderschrift. Chicago: University of Chicago Press, 1932 (Studies in ancient oriental civilization / Oriental Institut of the University of Chicago, no. 3). 
  • Hawkins, J. D. 2000. Corpus of Hieroglyphic Luwian.
  • Laroche, Emil. 1960. Els hiéroglyphes hitites, Première partie, L'écriture. París.
  • Marazzi, M. 1998. Il Geroglifico Anatolico, Sviluppi della ricerca a venti anni dalla "ridecifrazione". Nàpols.
  • Melchert, H. Craig. 1996. "Anatolian Hieroglyphs", en The World's Writing Systems, ed. Peter T. Daniels and William Bright. New York and Oxford: Oxford University Press. ISBN 0-19-507993-0.
  • Melchert, H. Craig. 2004. "Luvian", in The Cambridge Encyclopedia of the World's Ancient Languages, ed. Roger D. Woodard. Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-56256-2.
  • Payne, A. 2004. Hieroglyphic Luwian, Wiesbaden: Harrassowitz.
  • Plöchl, R. 2003. Einführung ins Hieroglyphen-Luwische. Dresden.
  • Woudhuizen, F. C. 2004. Luwian Hieroglyphic Monumental Rock and Stone Inscriptions from the Hittite Empire Period. Innsbruck. ISBN 3-85124-209-2.
  • Woudhuizen, F. C. 2004. Selected Hieroglyphic Texts. Innsbruck. ISBN 3-85124-213-0.
  • Yakubovich, Ilya. 2010. Sociolinguistics of the Luvian Language. Leiden.

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jeroglífic luvi