Joc de tauler

joc que es juga sobre un tauler de joc on s'utilitza algun tipus de fitxa

Els jocs de tauler són jocs de taula que es juguen sobre un tauler de joc i en els quals s'utilitza algun tipus de fitxa. Amb el desenvolupament de la tecnologia, molts jocs de cartes tenen versions online, i n'hi ha jocs que únicament estan presents en l'entorn digital. Segons l'estudiós Alex de Voogt cal que les possibles posicions de les peces al tauler siguin finites i discretes, o sigui, numerables. Així, el carrom no és un joc de tauler i sí que ho és el parxís, per exemple.

Un joc de Senet provinent de la tomba d'Amenhotep III, exhibit al Brooklyn Museum.
Joc de tauler trobat al Palau de Cnossos (1600-1500 aC)

Hi ha diferents maneres de resoldre un joc de tauler, amb la victòria absoluta d'un dels jugadors o un equip de jugadors, amb la derrota absoluta d'algun jugador o equip, o per classificació mitjançant la puntuació en un nombre de jugades o temps determinat.[1]

HistòriaModifica

Els jocs de tauler tenen una història llarga i s'han jugat en la majoria de les cultures i societats. Els jocs de taula clàssics es divideixen en quatre categories de jocs: jocs de carreres com el Pachisi, jocs espacials com el tres en ratlla, jocs de persecució com el tablut i jocs de desplaçament com els escacs.[2]

 
Una versió del joc reial d'Ur gravada en pedra al Museu Britànic

Els artefactes més antics considerats taulers de joc provenen de l'Orient Mitjà durant el neolític, fa entre 6.000 i 10.000 anys, quan la gent de la regió va començar a conrear i residir en assentaments permanents. Durant l'edat del bronze apareixen més proves dels jocs de taula al Pròxim Orient, com el joc reial d'Ur que va excavar Sir Leonard Woolley a les Tombes Reials d'Ur,[3] però els seus escrits documenten poc els jocs. Gran part dels jocs que va excavar es troben ara en el Museu Britànic de Londres, i un dels conservadors d'aquest museu, Irving Finkel n'ha traduït les regles a partir de tauletes cuneïformes. El backgammon es va originar a l'antiga Mesopotàmia fa més de 5.000 anys.[4] L'Ashtapada, els escacs, pachisi i chaupar es van originar a l'Índia, i el Go i el Liubo es van originar a la Xina. Patolli es va originar a Mesoamèrica interpretada pels antics asteques. A la tomba reial de Merknera es troba la primera mostra de l'antic joc egipci senet, trobat als enterraments predinàstics[5] i de la Primera Dinastia d'Egipte, c. 3500 aC i 3100 aC respectivament. Mehen també prové de l'Egipte predinàstic. gossos i xacals, un altre joc de taula egipci antic, va aparèixer cap al 2000 aC.[6]

Els jocs d'estil europeu, que tenen unes regles relativament simples, durada de joc no excessivament llarga, i requereixen una estratègia acurada, tenen una llarga tradició.[7] Els registres més antics sobre jocs de taula d'Europa es remunten a la Ilíada d'Homer del segle VIII aC en la que s'esmenta el joc Petteia, que evolucionaria posteriorment al romà Ludus Latrunculorum.[8] L'antic joc nòrdic d'Hnefatafl es va desenvolupar abans del 400 dC, i a Irlanda, el joc de Fidchell es remunta a almenys al 144 dC. El manuscrit d'Alfons X de Castella Libro de axedrez, dados e tablas, també conegut simplement com a Libro de los juegos, és un text encomanat per Alfons X que tradueix a l'espanyol un gran nombre de documents àrabs sobre jocs. Molts d'aquests documents àrabs originals s'han perdut, així el llibre d'Alfons X és la primera codificació coneguda de molts jocs clàssics.[9]

L'associació de daus i cartes amb el joc va fer que tots els jocs de daus, tret del backgammon fossin d'apostes. Els primers productors de jocs de taula de la segona meitat del segle XVIII eren fabricants de mapes. La popularització mundial dels jocs de taula, amb temes i marques especials, va coincidir amb la formació del domini mundial de l'Imperi Britànic. Kriegsspiel és un gènere de joc de guerra desenvolupat a la Prússia del segle XIX per ensenyar tàctiques de batalla als oficials.

Entre 1960 i 1995 es van publicar als Estats Units i la Gran Bretanya una gran quantitat de jocs de tauler, que no es distribuïen en el gran comerç doncs que ho feien a través de les de botigues del mon del hobby, cosa que permetia als dissenyadors empènyer els límits dels jocs, que van de ser de pur conflicte a centrar-se en desenvolupar la temàtica (Ameritrash) o la mecànica (Joc d'estil europeu).[10]

Mecànica de jocModifica

Article principal: Mecànica de joc

La mecànica de joc es construeix de les regles o els mètodes van dissenyar per interacció amb l'estat de joc, per això proporciona jugabilitat.[11] Tota mecànica d'ús dels jocs; tanmateix, les teories i els estils difereixen tan a la seva importància definitiva al joc. En general, el procés i estudi de disseny de joc, o Ludologia, és esforços per venir amunt amb mecànica de joc que permet per les persones que juguen un joc per tenir un comprometent, però no necessàriament diversió, experiència.

Hi ha diversos tipus de mecàniques de joc, per torns, punts d'acció, subhasta o aposta, cartes,[12] captura o eliminació, dificultat creixent, daus, gestió de recursos, risc i recompensa, rol, posicionament de caselles, o gestió de treballadors.

Joc d'estil europeuModifica

Article principal: Joc d'estil europeu
 
Partida de Ticket to Ride

Els jocs d'estil europeu es caracteritzen per unes regles relativament simples, uns components de qualitat i una durada de joc no excessivament llarga (habitualment inferior a les tres hores), però acostumen a ser més complexos i requereixen una estratègia més acurada que els anomenats «jocs de societat» (tipus Monopoly, Trivial Pursuit o Pictionary).[7] A diferència dels jocs d'estratègia tradicionals, on el mecanisme de joc s'adapta a un tema determinat (especialment evident en els anomenats «jocs de guerra» o wargames), en els jocs d'estil europeu és sovint el mateix mecanisme de joc la part més important i sobre aquest mecanisme s'hi adapta un tema; d'aquesta manera un mateix joc (per tant, un mateix mecanisme) pot adaptar-se amb relativa facilitat a temes diferents. Amb una certa simplificació es podria dir que en els jocs d'estratègia tradicionals el tema determina el mecanisme, mentre que en els jocs d'estil europeu el mecanisme determina els possibles temes.[13]

AmeritrashModifica

Article principal: Ameritrash

Els jocs de tipus Ameritrash son els que la temàtica és més important que la mecànica de joc, amb l'objectiu de ser immersius. Acostumen a estar ambientats en històries èpiques, situacions catastròfiques o mons de fantasia, en els què els jugadors han d'aconseguir els seus objectius a qualsevol preu. Alguns dels jocs son Gloomhaven, Descent, Scyte, Zombicide o Blood Rage.[14]

FillersModifica

CooperatiusModifica

MiniaturesModifica

Article principal: joc de miniatures
 
partida de joc de guerra de miniatures

Un joc de miniatures, de vegades anomenat joc de guerra de miniatures, és un tipus de joc de guerra que incorpora miniatures com a components principals del joc, que se solen situar en un tauler amb escenografia, normalment una maqueta o un diorama. Com tants altres jocs de guerra, se'l pot considerar un joc de simulació, generalment sobre combat tàctic.

Els orígens de l'afició començaren al voltant del segle xx, amb la publicació les regles de guerra naval de Fred T. Jane i Little Wars de H. G. Wells el 1913. El 1929 es publicà un llibre similar, titulat Shambattle: How to Play with Toy Soldiers, per Harry Dowdall i Joseph Gleason. La comercialització de productes exclusius pels jugadors de jocs de miniatures es remunta als anys 50 amb els esforços de Jack Scruby.[15] Després, els anys 60 i 70 els jocs de miniatures de fantasia i ciència-ficció cresqueren com a alternativa als jocs que estaven ambientats en conflictes històrics; tot seguit, emergiren companyies que s'hi dedicaven com ara Games Workshop, Spartan Games, Battlefront, Foundry, Warlord Games i Privateer Press.

Rols ocultsModifica

Per a dosModifica

SolitariModifica

Joc de guerraModifica

Article principal: Joc de guerra
 
Típic joc de guerra de tauler de nivell tàctic, amb un mapa de retícula hexagonal i fitxes planes de cartró.

Un joc de guerra, també anomenat wargame o joc de simulació de conflictes és un tipus de joc, habitualment de tauler o de miniatures, en què dos o més jugadors (anomenats wargamers o també grognards) simulen un conflicte militar, una campanya o una batalla concreta, ja sigui des d'un punt de vista tàctic, operacional, estratègic o gran estratègic.[16]

Els clàssics jocs de guerra de tauler van tenir un gran moment d'expansió a la dècada de 1980 i, després d'un període d'estancament i esgotament, van ressorgir a mitjans de la dècada de 1990 amb jocs en el què els moviments, combat o altres esdeveniments tenen lloc mitjançant cartes, d'estètica i concepte similar als Jocs de Cartes Col·leccionables, i els anomenats eurowargames, a mig camí d'un joc de guerra clàssic i un joc d'estil europeu.[17]

LegacyModifica

AbstractesModifica

Party GamesModifica

Jocs de tauler en catalàModifica

S'han editat nombrosos jocs de taula en català, entre ells els clàssics Carcassonne[18], Codi secret, Catan,[18] Cluedo, Dixit, Intelect, L'illa prohibida, Scrabble,[19] The Red Cathedral o Trivial Pursuit.[18]

Alguns jocs de taulerModifica

ReferènciesModifica

  1. Elias, Garfield i Gutschera, 2020, p. 83.
  2. Woods, 2012, p. 17.
  3. Irving, Finkel. "La tablette des regles du jeu royal d'Ur", Jouer dans l'Antiquité. Marseille: Musée d'Archéologie Méditerranéenne, 1991. 
  4. Meri, Josef W. «Backgammon». A: Medieval Islamic Civilization. An Encyclopedia. New York: Routledge, 2006, p. 88. ISBN 0-415-96690-6. «The use of dice for the game is another indication of its Indic origin, since dice and gambling were a favorite pastime in ancient India. The rules of the game, however, first appeared in the Middle Persian text Wīzārisn ī Catrang ud Nihisn ī Nēw-Ardaxsīr (Explanation of Chess and Invention of Backgammon), composed in the sixth century during the rule of the Sasanian king Khousro I (530–571). The text assigns its invention to the Persian sage Wuzurgmihr (Arabic/Persian) Buzarjumihr/Buzorgmihr»» 
  5. «The Best Board Games of the Ancient World» (en anglès). Smithsonian Magazine, 06-02-2020. [Consulta: 13 octubre 2021].
  6. «Game board in the form of a hippopotamus» (en anglès, francès i japonès). Department of Egyptian Antiquities: Objects from everyday life. Museu del Louvre.
  7. 7,0 7,1 Comas, Oriol. El món en jocs. Barcelona: RBA, 2005. 
  8. Brouwers, Josho. «Ancient Greek heroes at play» (en anglès). Ancient World Magazine. [Consulta: 6 mrç 2020].
  9. «Transcripció correcta del llibre d'Alfons X Llibre dels jocs», (transcripció de Sonja Musser Golladay» (en anglès).
  10. Woods, 2012, p. 32-33.
  11. Sicart, Miguel «Defining Game Mechanics». Game Studies, 8, 2, 01-12-2008. ISSN: 1604-7982 [Consulta: 22 juny 2016].
  12. «carta». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  13. Woods, 2012, p. 79-120.
  14. «¿Sabes cuantos tipos de juegos de mesa existen?» (en castellà). Turol Games, 20-05-2020. [Consulta: 15 octubre 2021].
  15. Gehman, Richard «A Little War Can Be A Lot Of Fun». Sports Illustrated, 04-01-1965.
  16. James F. Dunnigan. The Complete Wargames Handbook Revised Edition (en anglès). William Morrow, 1992, p. 13. ISBN 0-688-10368-5. 
  17. Brown, Douglas; MacCallum-Stewart, Esther. Rerolling Boardgames: Essays on Themes, Systems, Experiences and Ideologies (en anglès). McFarland, 2020, p. 54. ISBN 1476639272. 
  18. 18,0 18,1 18,2 «Recull dels millors jocs de taula en català per a regalar aquest Nadal». Vilaweb, 19-12-2020. [Consulta: 1r octubre 2021].
  19. «"El sabadellenc Carles Cassanyes guanya el Mundial de Scrabble en Català": Diari de Sabadell, 20-11-2018.

BibliografiaModifica

  A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joc de tauler