John Surtees

pilot de motociclisme i d'automobilisme anglès

John Norman Surtees CBE, més conegut com a John Surtees (Tatsfield, 11 de febrer de 1934 - St George's Hospital, 10 de març de 2017), va ser un pilot de curses anglès que va competir amb èxit tant al campionat del món de motociclisme com al de Fórmula 1.[1][2] Va guanyar el seu primer títol mundial de motociclisme de 500cc el 1956 i poc després va encadenar tres doblets consecutius entre 1958 i 1960, en què guanyà cada any els campionats de 500 i de 350cc. Un cop havent guanyat set títols mundials de motociclisme, va passar a competir al mundial de Fórmula 1 i el 1964 va fer història dins l'automobilisme en proclamar-se'n campió del món. A data de 2024, Surtees seguia sent l'únic a haver guanyat mai campionats del món en dues i quatre rodes.

Plantilla:Infotaula personaJohn Surtees

Surtees al seu Ferrari (1964) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(en) John Norman Surtees Modifica el valor a Wikidata
11 febrer 1934 Modifica el valor a Wikidata
Tatsfield (Anglaterra) Modifica el valor a Wikidata
Mort10 març 2017 Modifica el valor a Wikidata (83 anys)
St George's Hospital (Anglaterra) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortinsuficiència respiratòria Modifica el valor a Wikidata
Es coneix perÚnic campió del món en dues i quatre rodes
Activitat
Ocupaciópilot de Fórmula 1, director esportiu, pilot de motociclisme, comerciant Modifica el valor a Wikidata
OcupadorSurtees
Racing Steps Foundation Modifica el valor a Wikidata
Esportautomobilisme (1960–1972)
motociclisme (1952–1960) Modifica el valor a Wikidata
Trajectòria
  Equip Vehicle utilitzat
-Team Lotus
-Honda F1
-Reg Parnell Racing
-Surtees
-Scuderia Ferrari
-Cooper Car Company
-British Racing Motors Modifica el valor a Wikidata
FillsHenry Surtees Modifica el valor a Wikidata
Premis

Facebook: In-Memory-of-John-Surtees-CBE-MBE-OBE-1934-2017-170713899655616 Discogs: 2406160 Modifica el valor a Wikidata

Un cop retirat de les competicions, Surtees va fundar l'equip Surtees Racing Organisation, que va competir com a constructor a la Fórmula 1, la Fórmula 2 i la Fórmula 5000 des de 1970 fins a 1978. També va ser ambaixador de la Racing Steps Foundation, una organització que ajudava pilots britànics joves en les categories júnior de Fórmula 3 i altres campionats.

Al llarg de la seva vida, John Surtees va rebre nombroses distincions: va ser nomenat Membre (1961), Comandant (2008) i finalment Oficial de l'Orde de l'Imperi Britànic (OBE, Officer of the Order of the British Empire) el 2016. El 1996 va ser incorporat al Saló de la Fama Internacional dels esports de motor i el 2003, al Saló de la Fama de MotoGP.[3][4]

Carrera esportiva

modifica

Motociclisme

modifica
 
Surtees amb la MV Agusta 500 al Dutch TT de 1960

John Surtees era fill d'un concessionari de motocicletes del sud de Londres,[5] Jack Surtees, que era alhora un consumat pilot de grasstrack (el 1948 va guanyar el Campionat de sidecars del South Eastern Centre).[6] John va córrer la seva primera cursa professional com a passatger al sidecar Vincent del seu pare a 14 anys.[5] Tots dos van guanyar la cursa, però van ser desqualificats quan els comissaris van descobrir l'edat del fill.[5] Poc després, John Surtees va participar en la seva primera cursa de grasstrack a 15 anys. El 1950, als 16, va entrar d'aprenent a la fàbrica Vincent.[5][7] Va obtenir ressò per primer cop el 1951 en presentar una dura oposició a l'estrella de Norton Geoff Duke en una cursa organitzada per l'ACU al circuit de Thruxton.[5]

El 1955, el director esportiu de Norton, Joe Craig, va proporcionar a Surtees el primer suport de fàbrica i motocicletes de curses.[5] Surtees va cloure l'any vencent el vigent campió del món Geoff Duke a Silverstone i després a Brands Hatch.[5] Malgrat tot, amb Norton en problemes financers i la incertesa sobre els seus plans de futur, Surtees va acceptar una oferta de l'equip de curses de fàbrica de MV Agusta, on aviat es va guanyar el sobrenom de figlio del vento (fill del vent).[8]

El 1956, Surtees va guanyar el mundial de 500cc,[9] el primer de MV Agusta a la classe reina.[8] Cal dir que va tenir l'ajuda inesperada de la FIM, que va decidir de prohibir durant sis mesos la participació del campió vigent, Geoff Duke, a causa del seu suport a una vaga de pilots per a obtenir més diners com a prima de sortida.[10] A la temporada de 1957, les MV Agusta no van ser rivals per a les Gilera i Surtees va lluitar per a aconseguir un tercer lloc final amb la seva MV Agusta 500 Quattro.[5][9][11]

Quan Gilera i Moto Guzzi es van retirar dels Grans Premis a finals de 1957, Surtees i MV Agusta van dominar la competició en les dues categories de cilindrada superior.[5] Els anys 1958, 1959 i 1960 l'anglès va guanyar sis campionats del món, amb 32 victòries a les 39 curses disputades, i es va convertir en el primer a guanyar el Senior TT al TT de l'Illa de Man tres anys seguits.[9][12]

Automobilisme

modifica
 
Surtees (esquerra) i Mauro Forghieri el 1965
 
Surtees i Yoshio Nakamura al Gran Premi dels Països Baixos de 1968
 
Surtees amb el seu Surtees TS7 el 1970
 
Surtees amb el Ferrari 330 P2 als 1000 km de Nürburgring de 1965
 
Surtees al Gran Premi dels Països Baixos de 1969

Mentre continuava competint en motociclisme a plena dedicació, Surtees va fer una prova de conducció amb el cotxe esportiu DBR1 d'Aston Martin davant del director de l'equip Reg Parnell. Tanmateix, va continuar sobre dues rodes i no va debutar a les curses d'automòbils fins a l'any següent.

El 1960, a 26 anys, Surtees va deixar les motocicletes i es va centrar en els cotxes a temps complet, fent el seu debut a la Fórmula 1 durant el Trofeu Internacional BRDC d'aquell any a Silverstone amb l'equip Lotus.[13][14] Pel que fa al Campionat del Món, hi va debutar a la segona cursa de la temporada de 1960, disputant el 29 de maig el Gran Premi de Mònaco al Circuit de Montecarlo. Va tenir un èxit immediat en acabar segon tot just a la seva segona cursa del campionat, el Gran Premi de Gran Bretanya, i obtenir la pole position a la tercera, el Gran Premi de Portugal.[7]

Després de passar la temporada de 1961 amb el Yeoman Credit Racing Team conduint un Cooper T53 "Lowline" dirigit per Reg Parnell i la temporada de 1962 amb el Bowmaker Racing Team, encara dirigit per Reg Parnell però ara amb el Lola V8 Mk4, va entrar a la Scuderia Ferrari el 1963 i va guanyar el Campionat del Món amb la marca italiana el 1964.[7][15]

El 25 de setembre de 1965, Surtees va tenir un accident que va posar en perill la seva vida al circuit de Mosport (a Ontario, Canadà) mentre practicava amb un cotxe esportiu Lola T70 en trencar-se-li una juntura de fosa vertical frontal.[7] Al seu llibre Go Like Hell, A.J. Baime diu que Surtees va sortir de l'accident amb un costat del cos quatre polzades (10 cm) més curt que l'altre.[16] Els metges van restaurar la major part de les fractures sense cirurgia, en part estirant físicament el seu cos destrossat, fins que la diferència dreta-esquerra va quedar en menys d'una polzada, i el van deixar així.

Durant la temporada de 1966 es van introduir els nous motors més grans, de 3 litres, a la Fórmula 1.[17] El debut de Surtees amb el nou cotxe de F1 de Ferrari aquell any va ser al Trofeu Internacional BRDC de Silverstone, on es va classificar i va acabar a prop del Brabham BT19 de 3 litres de Jack Brabham.[18] Unes setmanes més tard, Surtees va liderar el Gran Premi de Mònaco, allunyant-se del BRM de 2 litres de Jackie Stewart a les rectes, abans que el motor fallés. Dues setmanes després, Surtees va sobreviure a la tempesta de pluja de la primera volta que va eliminar la meitat dels rivals i va guanyar el Gran Premi de Bèlgica.[19]

A causa de les habituals vagues a Itàlia, el 1966, Ferrari només es va poder permetre el luxe d'inscriure dos cotxes (Ferrari P3) a les 24 Hores de Le Mans, en comptes de la seva usual participació amb tres prototips. La incertesa i la confusió envolten els esdeveniments posteriors i les seves conseqüències, i durant les dècades posteriors se n'han ofert diverses explicacions. La versió que va explicar Ferrari aleshores deia que sota les regles de Le Mans, el 1966 per a cada cotxe només es permetien dos conductors.[20] Surtees va ser omès de l'alineació de pilots per al Ferrari que fou conduït per Mike Parkes i Ludovico Scarfiotti,[20] mentre que l'altre ho fou per Jean Guichet i Lorenzo Bandini. Quan Surtees va preguntar al director de l'equip Ferrari, Eugenio Dragoni, per què, com a líder de l'equip Ferrari, no se li permetria de competir, Dragoni li va dir que no pensava que estigués en plenes condicions per a conduir en una cursa de resistència de 24 hores a causa del les ferides que havia patit a finals de 1965.[20] Tanmateix, el mateix Surtees va descriure les coses d'una manera una mica diferent. Segons recordava, quan es van anunciar els aparellaments, havia de conduir al costat de Scarfiotti. Com al més ràpid de tots dos, Surtees va argumentar que hauria de fer el primer torn i "intentar trencar" l'oposició de Ford conduint "a tot drap des del començament".[21] Dragoni va negar la petició de Surtees i va insistir que Scarfiotti prengués la sortida, suposadament per complaure al president de FIAT i oncle de Scarfiotti, Gianni Agnelli, que hi assistia com a espectador.[21]

Fos com fos, la decisió i la posterior manca de suport del mateix Enzo Ferrari van ser profundament molestos per a Surtees i l'anglès va abandonar immediatament l'equip.[20] Aquesta decisió probablement li va costar tant a Ferrari com a Surtees el Campionat de Fórmula 1 de 1966. Ferrari va acabar segona darrere de Brabham-Repco al Campionat de constructors i Surtees fou també segon darrere de Jack Brabham al Campionat de pilots.[7][22] Surtees va acabar la temporada amb l'equip Cooper-Maserati, guanyant l'última cursa de la temporada.[23]

Surtees va competir amb un T70 a la inauguració de la temporada de 1966 de la Canadian-American Challenge Cup (Can-Am),[24][25] guanyant-ne tres curses i proclamant-se'n campió[26] davant d'altres guanyadors com ara Dan Gurney (Lola), Mark Donohue (Lola) i Phil Hill (Chaparral), així com Bruce McLaren i Chris Amon (tots dos amb McLaren).[27]

El desembre de 1966, Surtees va signar per Honda.[28] Després d'un prometedor tercer lloc a la primera cursa, a Sud-àfrica, l'Honda RA273 va patir una sèrie de problemes mecànics. El cotxe va ser substituït per l'Honda RA300 per al Gran Premi d'Itàlia, on Surtees va superar Jack Brabham i aconseguir la segona victòria d'Honda a la Fórmula 1 per 0,2 segons. Surtees va acabar quart al Campionat de Pilots de 1967.[15]

El mateix any, Surtees va conduir al Rex Mays 300 de Riverside, a prop de Los Angeles, en una cursa de carretera de final de temporada de l'United States Auto Club (USAC). Aquest esdeveniment enfrontava els millors pilots nord-americans del moment, normalment els que havien destacat com a pilots professionals en pistes de terra ovalades, amb pilots veterans de la Fórmula 1 com ara Jim Clark i Dan Gurney.[29]

El 1970, Surtees va formar el seu propi equip de curses, la Surtees Racing Organisation, i va passar nou temporades competint a la Fórmula 5000, la Fórmula 2 i la Fórmula 1 com a constructor.[7] Es va retirar de la conducció competitiva el 1972, el mateix any que l'equip va tenir el seu èxit principal quan el seu pilot Mike Hailwood va guanyar el Campionat d'Europa de Fórmula 2.[30] L'equip es va dissoldre finalment a finals de 1978.[31]

Com a balanç final, John Surtees va participar en cent tretze proves puntuables pel campionat del món de Fórmula 1, disputades entre la temporada de 1960 i la de 1972,[32] aconseguint 24 podis (amb 6 victòries) i 180 punts per al campionat del món de pilots i guanyant el campionat la Temporada de 1964.

Un cop retirat

modifica
 
John Surtees el 2011

Un cop retirat, Surtees va dirigir durant un temps a la dècada del 1970 una botiga de motocicletes a West Wickham i un concessionari d'automòbils Honda a Edenbridge, tots dos a Kent.[33] Va continuar vinculat al motociclisme tot participant en curses de motocicletes clàssiques amb motos de la seva col·lecció de models de competició d'època. També va seguir involucrat en les curses de monoplaces i va ocupar el càrrec de president de l'A1 Team Great Britain dins el campionat A1 Grand Prix de 2005 a 2007.[34]

El seu fill, Henry Surtees, va competir al Campionat de Fórmula 2 de la FIA i els Campionats del Regne Unit de Fórmula Renault i de Fórmula BMW per a Carlin Motorsport.[35] Henry es va morir en un accident mentre corria al campionat de Fórmula 2 a Brands Hatch el 19 de juliol de 2009.[36]

El 2010,[37] John Surtees va fundar la Henry Surtees Foundation en memòria del seu fill, una organització benèfica que ajuda a les víctimes de lesions cerebrals accidentals i que promou la seguretat en la conducció i l'automobilisme.[38][39]

Distincions

modifica

El 1992, John Surtees va ser el protagonista del programa televisiu This Is Your Life en ser sorprès per Michael Aspel.

Vida personal i mort

modifica
 
John Surtees i la seva segona muller Janis Sheara

Surtees es va casar tres vegades: amb Patricia Burke de 1962 a 1979, amb Janis Sheara de 1979 a 1982 i amb Jane Sparrow des de 1987; amb Jane va tenir tres fills, entre ells Henry.[49]

Surtees es va morir d'insuficiència respiratòria el 10 de març de 2017 a l'Hospital St George de Londres, a 83 anys.[34][46] Va ser enterrat al costat del seu fill Henry, a l'església de St Peter and St Paul de Lingfield, Surrey.

El 19 de març de 2017 es va celebrar un homenatge en memòria seva a la clàssica Goodwood Members Meeting del circuit de Goodwood, prop de Chichester (West Sussex).[50]

Resultats al Mundial de motociclisme

modifica

Barem de puntuació de 1950 a 1968:

Posició 1 2 3 4 5 6
Punts 8 6 4 3 2 1

(Ids. Grans Premis | Llegenda) (Curses en negreta indiquen pole; curses en itàlica indiquen volta ràpida)

Any Categoria Equip 1 2 3 4 5 6 7 8 9 Punts Posició Victòries
1952 500cc Norton CH IOM NED BEL GER ULS
6
NAT ESP 1 18è 0
1953 125cc EMC IOM
DNS
NED GER ULS NAT ESP 0 0
350cc Norton IOM
DNS
NED BEL GER FRA ULS CH NAT 0 0
500cc Norton IOM
DNS
NED BEL GER FRA ULS CH NAT ESP 0 0
1954 350cc Norton FRA IOM
11
ULS
Ret
BEL NED GER CH NAT ESP 0 0
500cc Norton FRA IOM
15
ULS
5 †
BEL NED GER CH NAT ESP 0 0
1955 250cc NSU FRA IOM GER
Ret
NED ULS
1
NAT 8 1
350cc Norton IOM
4
GER
3
BEL NED ULS
3
NAT 11 0
500cc Norton ESP FRA IOM
29
BEL NED ULS NAT 0 0
BMW GER
Ret
1956 350cc MV Agusta IOM
DSQ
NED
2
BEL
1
GER
Ret
ULS NAT 14 4t 1
500cc MV Agusta IOM
1
NED
1
BEL
1
GER ULS NAT 24 1r 3
1957 350cc MV Agusta GER
Ret
IOM
4
NED
Ret
BEL
Ret
ULS
Ret
NAT
Ret
3 10è 0
500cc MV Agusta GER
Ret
IOM
2
NED
1
BEL
Ret
ULS
Ret
NAT
4
17 3r 1
1958 350cc MV Agusta IOM
1
NED
1
BEL
1
GER
1
SWE ULS
1
NAT
1
48 1r 6
500cc MV Agusta IOM
1
NED
1
BEL
1
GER
1
SWE ULS
1
NAT
1
48 1r 6
1959 350cc MV Agusta FRA
1
IOM
1
GER
1
SWE
1
ULS
1
NAT
1
48 1r 6
500cc MV Agusta FRA
1
IOM
1
GER
1
NED
1
BEL
1
ULS
1
NAT
1
56 1r 7
1960 350cc MV Agusta FRA
3
IOM
2
NED
1
ULS
1
NAT
Ret
26 1r 2
500cc MV Agusta FRA
1
IOM
1
NED
Ret
BEL
1
GER
1
ULS
2
NAT
1
46 1r 5

† La cursa de 500cc es va aturar per mal temps i la FIM la va excloure del campionat.

Resultats a la Fórmula 1

modifica
Carrera esportiva
Nacionalitat  Regne Unit
TemporadesMoto: 1952 - 1960
F1: 1960 - 1972
EquipsMoto: MV Agusta
F1: Lotus, Cooper, Lola, Ferrari, Honda F1, BRM, McLaren, Surtees
Palmarès en velocitat
C. Món 350cc3 (1958 - 1960)
C. Món 500cc4 (1956, 1958 - 1960)
Total: 7 Campionats Mundials

GPs Vict. Podis Poles V.Ràp. Pts.
68 38 45 34 350

Manx TT6
Palmarès en Automobilisme
Fórmula 11 (1964)
113 GPs, 6 Victòries, 24 Podis, 8 Poles, 10 Voltes ràpides, 180 punts
Any Equip Xassís Motor 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 Posició Punts
1960 Team Lotus Lotus Climax ARG
MON
Ret
500
HOL
BEL
FRA
GBR
2
POR
Ret
ITA
USA
Ret
14è 6
1961 Yeoman Credit
Racing Team
Cooper Climax MON
Ret
HOL
7
BEL
5
FRA
Ret
GBR
Ret
ALE
5
ITA
Ret
USA
Ret
12è 4
1962 Bowmaker-Yeoman
Racing Team
Lola Climax HOL
Ret
MON
4
BEL
5
FRA
5
GBR
2
ALE
2
USA
Ret
SUD
Ret
4t 19
Lola ITA
Ret
1963 Scuderia Ferrari Ferrari Ferrari MON
4
BEL
Ret
HOL
3
FRA
Ret
GBR
2
ALE
1
ITA
Ret
USA
Ret
MEX
DSQ
SUD
Ret
4t 22
1964 Scuderia Ferrari Ferrari Ferrari MON
Ret
HOL
2
BEL
Ret
FRA
Ret
GBR
3
ALE
1
AUT
Ret
ITA
1
USA
2
MEX
2
1r 40
1965 Scuderia Ferrari Ferrari Ferrari SUD
2
MON
4
BEL
Ret
FRA
3
17
Ferrari Ferrari GBR
3
HOL
7
ALE
Ret
ITA
Ret
USA
MEX
1966 Scuderia Ferrari Ferrari Ferrari MON
Ret
BEL
1
2n 28
Cooper Cooper Maserati FRA
Ret
GBR
Ret
HOL
Ret
ALE
2
ITA
Ret
USA
3
MEX
1
1967 Honda Racing Honda Honda SUD
3
MON
Ret
HOL
Ret
BEL
Ret
FRA
GBR
6
ALE
4
CAN
20
Honda ITA
1
USA
Ret
MEX
4
1968 Honda Racing Honda Honda SUD
8
12
Honda ESP
Ret
MON
Ret
BEL
Ret
HOL
Ret
FRA
2
GBR
5
ALE
Ret
ITA
Ret
CAN
Ret
USA
3
MEX
Ret
1969 Owen Racing
Organisation
BRM BRM SUD
Ret
ESP
5
MON
Ret
HOL
9
FRA
11è 6
BRM GBR
Ret
ALE
NVS
ITA
NC
CAN
Ret
USA
3
MEX
Ret
1970 Team Surtees McLaren Cosworth SUD
Ret
ESP
Ret
MON
Ret
BEL
HOL
6
FRA
18è 3
Surtees GBR
Ret
ALE
9
AUT
Ret
ITA
Ret
CAN
5
USA
Ret
MEX
8
1971 Brooke Bond -
Oxo / Team Surtees
Surtees Cosworth SUD
Ret
ESP
11
MON
7
HOL
5
FRA
8
GBR
6
ALE
7
AUT
Ret
ITA
Ret
CAN
11
USA
17
19è 3
1972 Team Surtees Surtees Cosworth ARG
SUD
ESP
MON
BEL
FRA
GBR
ALE
AUT
ITA
Ret
CAN
USA
NVS
- 0

Referències

modifica
  1. «John Surtees» (en anglès). motogp.com. Arxivat de l'original el 16 de març 2015. [Consulta: 6 juny 2011].
  2. «Motorsport Memorial - John Surtees» (en anglès). Motorsport Memorial. [Consulta: 22 març 2023].
  3. «Legends» (en anglès). motogp.com. MotoGP. Arxivat de l'original el 2021-11-18. [Consulta: 1r juliol 2022].
  4. Hailwood, Mike; Walker, Murray; Smith, Jeff; Currie, Bob; Puig Bultó, Oriol. Motos. Carreras de velocidad. Moto-Cross. Trial (en castellà). Barcelona: Editorial Hispano Europea, 1975, p. 155. ISBN 84-255-0245-4. 
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 5,8 Noyes, Dennis; Scott, Michael. Motocourse: 50 Years of Moto Grand Prix (en anglès). Hazleton Publishing Ltd, 1999. ISBN 1-874557-83-7. 
  6. «History | Lydden Hill» (en anglès). lyddenhill.co.uk. [Consulta: 24 gener 2019].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 «Formula 1 Hall of Fame» (en anglès). formula1.com. [Consulta: 7 octubre 2011].
  8. 8,0 8,1 Smith, Robert «Last of the Breed: MV Agusta 850SS» (en anglès). Motorcycle Classics, 8, 3, gener–febrer 2013 [Consulta: 31 gener 2013].
  9. 9,0 9,1 9,2 «John Surtees career statistics at MotoGP.com» (en anglès). motogp.com. Arxivat de l'original el 5/9/2012. [Consulta: 7 octubre 2011].
  10. «Geoff Duke Must Finish Six Months' Suspension» (en anglès). The Bulletin, 18-08-1956, pàg. 8 [Consulta: 7 octubre 2011].
  11. Cathcart, Alan. «1957 MV Agusta 500 Quattro» (en anglès). Motorcycle Classics, juliol–agost 2007. [Consulta: 12 agost 2009].
  12. «John Surtees Isle of Man TT results at iomtt.com» (en anglès). iomtt.com. [Consulta: 7 octubre 2011].
  13. Cooper, Adam. «Obituary: John Surtees, 1934–2017» (en anglès). motorsport.com. [Consulta: 12 març 2017].
  14. «XII B.R.D.C. Daily Express International Trophy 1960» (en anglès). formula2.net. [Consulta: 12 març 2017].
  15. 15,0 15,1 «John Surtees Formula One statistics» (en anglès). 4mula1.ro. [Consulta: 7 octubre 2011].
  16. Baime, A. J.. Go Like Hell: Ford, Ferrari and their Battle for Speed and Glory at Le Mans (en anglès). Random House, 2011, p. 262. ISBN 9781446497463. 
  17. Buckland, Damien. Collection Editions: Ferrari in Formula One (en anglès). Lulu Press, Inc, 2015, p. 143. ISBN 9781326174880.  Arxivat 2023-03-24 a Wayback Machine.
  18. Masin, Michael. «Of His Own Construction – 1966 Repco Brabham BT19» (en anglès). drivetribe.com. Arxivat de l'original el 12/3/2017. [Consulta: 10 març 2017].
  19. Codling, Stuart. Real Racers (en anglès). MBI Publishing Company, 2011, p. 137. ISBN 9781610597395. 
  20. 20,0 20,1 20,2 20,3 Benson, Andrew. «John Surtees: Former F1 world champion was a 'towering figure'» (en anglès). BBC, 10-03-2017. [Consulta: 11 març 2017].
  21. 21,0 21,1 «Lunch with... John Surtees» (en anglès). Motor Sport, 91, 10, octubre 2015, pàg. 68–76 [Consulta: 18 juny 2017].
  22. Baime, A.J. Go Like Hell: Ford, Ferrari, and Their Battle for Speed and Glory at Le Mans (en anglès). Houghton Mifflin Harcourt, 2009. ISBN 978-0-618-82219-5. 
  23. Complete Encyclopedia of Formula One: Presenting the Drivers, Cars, Circuits and Every (en anglès). Parragon Publishing India, p. 35. ISBN 9781445405353. 
  24. Dowsey, David. Aston Martin: Power, Beauty and Soul (en anglès). Images Publishing, 2010, p. 21. ISBN 9781864704242. 
  25. Davey, Keith. The encyclopaedia of motor racing (en anglès). D. McKay Co., 1969, p. 182. ISBN 9780709107934. 
  26. Orr, Frank. George Eaton: Five Minutes to Green: The Anatomy of a Young Canadian Auto Racer's First Season as a Professional Driver in Competitive Cars (en anglès). Longman Canada, 1970, p. 21. 
  27. Starkey, John. Lola T70: The Racing History and Individual Chassis Record (en anglès). Veloce Publishing Ltd, 2002, p. 46. ISBN 9781903706138. 
  28. «Surtees settles for Honda» (en anglès). Auto News. Motor Cycle News Ltd [Peterborough], 31, 01-12-1966.
  29. Auto Driver (en anglès). 67. Counterpoint, 1967, p. 123. 
  30. «1972 Formula Two results» (en anglès). formula2.net. Arxivat de l'original el 2/2/2017. [Consulta: 7 octubre 2011].
  31. «John Surtees dead: Former F1 and motorbike world champion dies, aged 83» (en anglès). The Independent, 10-03-2017. Arxivat de l'original el 13/6/2022 [Consulta: 10 març 2017].
  32. Egea, Alfonso; Ramos, Javier; Izquierdo, Maria Vanessa; Murillo, Juan José; García, Óscar. «John Surtees (1934)». A: Fraile, Maria José (Directora). Atlas visual de los deportes (en castellà). Vol. 5. L'Eliana: Producciones Editoriales Clannad, 2000, p. 49. ISBN 84-95664-05-4. 
  33. «Surrey racing legend John Surtees who won F1 and world motorcycle championships has died» (en anglès). Surrey Mirror, 10-03-2017. Arxivat de l'original el 2017-03-16. [Consulta: 2 desembre 2017].
  34. 34,0 34,1 «John Surtees: Former F1 world champion dies at 83» (en anglès). BBC, 10-03-2017. [Consulta: 10 març 2017].
  35. «How to become F1 champion» (en anglès). Sarah Holt. BBC, 22-08-2007 [Consulta: 22 agost 2007].
  36. «John Surtees' son Henry killed in Formula Two accident» (en anglès), 19-07-2009. Arxivat de l'original el 12/1/2022. [Consulta: 7 octubre 2011].
  37. «HENRY SURTEES FOUNDATION – Overview (free company information from Companies House)» (en anglès). beta.companieshouse.gov.uk. [Consulta: 28 agost 2018].
  38. «Obituary: John Surtees» (en anglès). Sunday Times Driving, 20-03-2017 [Consulta: 28 agost 2018].
  39. «Henry Surtees Foundation» (en anglès). henrysurteesfoundation.com. [Consulta: 28 agost 2018].
  40. «John Surtees at the International Motorsports Hall of Fame» (en anglès). motorsportshalloffame.com. Arxivat de l'original el 25/5/2011. [Consulta: 7 octubre 2011].
  41. «MotoGP Legends» (en anglès). motogp.com. Arxivat de l'original el 19/1/2017. [Consulta: 7 octubre 2011].
  42. (en anglès) London Gazette, 58729, 14-06-2008, pàg. 13.
  43. «Segrave Trophy awarded to John Surtees OBE» (en anglès). INCheshire Magazine, 08-03-2017 [Consulta: 10 març 2017].
  44. «John Surtees Receives Honorary Degree by Oxford Brookes» (en anglès). johnsurtees.com, 23-06-2015. Arxivat de l'original el 12/3/2017. [Consulta: 10 març 2017].
  45. «Honorary Graduates» (en anglès). Oxford Brookes University. Arxivat de l'original el 16/3/2017.
  46. 46,0 46,1 «John Surtees, former F1 and motorcycle world champion, dies aged 83» (en anglès). The Guardian, 10-03-2017 [Consulta: 10 març 2017].
  47. (en anglès) London Gazette, 61450, 30-12-2015, pàg. N10.
  48. «New Year's Honours 2016» (en anglès). GOV.UK. Her Majesty's Stationery Office, 30-12-2015 [Consulta: 30 desembre 2015].
  49. «John Surtees obituary» (en anglès). The Guardian, 10-03-2017 [Consulta: 10 març 2017].
  50. Goodwood Road & Racing. «Goodwood Members' Meeting #75MM 18-19th/3/2017.» (en anglès). YouTube, 18-03-2017. Arxivat de l'original el 19/3/2017. [Consulta: 20 març 2017].

Enllaços externs

modifica