José María de Ezpeleta y Enrile

José María de Ezpeleta y Enrile (l'Havana, 1 de març de 1787 - Banhèras de Luishon, 26 de juliol de 1847) fou un militar espanyol, Capità general d'Aragó durant els primers anys de la minoria d'edat d'Isabel II d'Espanya.[1]

Infotaula de personaJosé María de Ezpeleta y Enrile
Biografia
Naixement1r març 1787 Modifica el valor a Wikidata
l'Havana Modifica el valor a Wikidata
Mort26 juliol 1847 Modifica el valor a Wikidata (60 anys)
Banhèras de Luishon (França) Modifica el valor a Wikidata
Escudo de España 1874-1931.svg  Diputat a les Corts Espanyoles
1 de juliol de 1820 – 14 de febrer de 1822
CircumscripcióNavarra
Royal Greater Coat of Arms of Spain (1761-1868 and 1874-1931) Version with Golden Fleece and Order of Charles III Collars.svg  Capità general d'Aragó
octubre de 1832 – gener de 1835
Escudo del Senado de España.svg  Senador per Navarra i vitalici
4 de gener de 1838 – 26 de juliol de 1847
Activitat
OcupacióOficial Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
Rang militartinent coronel Modifica el valor a Wikidata
ConflicteGuerra del Francès i Primera Guerra Carlina Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeMaría del Pilar Acedo y Sarriá (1817–1847) Modifica el valor a Wikidata
PareJosé de Ezpeleta y Veira de Galdeano Modifica el valor a Wikidata
GermansFermín de Ezpeleta Enrile i Joaquín de Ezpeleta Enrile Modifica el valor a Wikidata
Premis

Era fill del capità general José de Ezpeleta y Veira de Galdeano, comte d'Ezpeleta de Beire, que va ser governador de Cuba (1785-1789), virrei de Nova Granada (1789-1796) i de Navarra (1814-1820), Germà de Joaquín de Ezpeleta Enrile i Fermín de Ezpeleta Enrile i oncle de Pedro Agustín Girón.[2]

En 1799 va ingressar com a cadet al Cos de Reials Guàrdies Espanyoles. L'aixecament del 2 de maig de 1808 el sorprèn a Barcelona, on és capturat pels francesos, però aconseguí fugir i marxà a Madrid, on va ingressar a la guàrdia valona i es va traslladar a Extremadura, on fou agregat a la Guàrdia Reial i en 1809 va participar en les batalles de Medellín. Almonacid i Ocaña. En 1810 es va retirar a Isla de León i en 1811 participà en la batalla de l'Albuera, raó per la qual fou ascendit a brigadier. En 1813 participà en la batalla de Vitòria i a la batalla de San Marcial, per la que va rebre la creu llorejada de Sant Ferran. En 1814 fou ferit en accions a Tarba i Tolosa de Llenguadoc i fou destinat a sufocar la revolta de Francisco Espoz e Ilundain a Pamplona. Fou ascendit a mariscal de camp i comandant militar de Sant Sebastià fins 1815.[3]

El 1816 fou nomenat segon cap de la Capitania General de Navarra fins abril de 1820, quan restà en situació de caserna a causa del triomf del pronunciament de Rafael del Riego. En 1820 fou elegit diputat per Navarra al Congrés dels Diputats, càrrec que va ocupar fins 1822.[4] En 1823 es va enfrontar a les tropes franceses manades pel duc d'Angulema. Per això fou separat del servei fins que l'octubre de 1832 és nomenat capità general d'Aragó. En 1833 és ascendit a tinent general i en els inicis de la primera guerra carlina va capturar i executar nombrosos cabdills carlins navarresos, alhora que s'enfrontava a Tomás de Zumalacárregui. En gener de 1835 deixà Aragó i fou nomenat capità general de Castella la Vella. En 1834 fou escollit membre de l'Estamento de Próceres, en 1837 senador per Navarra i en 1843 senador vitalici.[5] També seria vicepresident segon del Senat d'Espanya i gentilhome de cambra de Sa Majestat.[6]

ReferènciesModifica