Juan Francisco de Bette y Croix
Juan Francisco Nicolás de Bette y Croix, nom castellanitzat de Jean-François-Nicolas Bette[1] (Castell de Lede, Països Baixos Espanyols, 1668 - Madrid, 11 de gener de 1725), també conegut com a marquès de Lede, va ser un noble, polític i militar flamenc-espanyol actiu durant els regnats de Felip V i Lluís I.
.jpg)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 6 desembre 1672 Brussel·les (Bèlgica) |
| Mort | 11 gener 1725 (52 anys) Madrid |
.svg){kind=small} Virrei de Sicília | |
| 1718 – 1719 ← Annibale Maffei – Don Niccolo Pignatelli (en)  → | |
-Common_Version.svg){kind=small} Capità general d'Aragó | |
| 7 maig 1717 – 17 desembre 1717 ← Juan de Acuña y Bejarano – Feliciano de Bracamonte Rodriguez de las Barillas → | |
_Version_with_Golden_Fleece_and_Order_of_Charles_III_Collars.svg){kind=small} Capità general de Mallorca | |
| 3 octubre 1715 – 7 maig 1717 ← François Bidal d'Asfeld – Juan de Acuña y Bejarano → | |
| Activitat | |
| Ocupació | diplomàtic |
| Carrera militar | |
| Branca militar | Exèrcit de Terra espanyol |
| Rang militar | general |
| Conflicte | Guerra de Successió Espanyola Guerra de la Quàdruple Aliança |
| Altres | |
| Títol | Marcgravi Marquess of Lede (en) |
| Família | Bette family (en) |
| Fills | Emmanuel-Ferdinand Bette |
| Premis | |
Germà de Felipe Manuel de Bette, comanador de Biedma en l'Orde de Santiago, la qual abandonà en rebre l'Orde del Toisó d'Or.[2] Va entrar en servei militar de jove i va assolir el rang de general ràpidament, esdevenint inspector general d'infanteria. A més, esdevingué batlle senyorial de les poblacions d'Aalst i de Geraardsbergen.[3]
Favorable a la causa de Felip de Borbó durant la Guerra de Successió, a la mort de Carles II; després de combatre a Eekeren i Ramillies, s'uní a Felip V i lluità contra els anglesos i els holandesos per defensar la causa del rei, distingint-se com un dels millors general de l'època, una reputació guanyada arran de l'expedició a Mallorca el 1715,[3] de fet, després de ser tinent general i primer governador militar borbònic de Barcelona, després de la capitulació de la ciutat el 1714, amb la capitulació de Mallorca n'esdevingué el primer Capità General el 1715.[4][5] Però sobretot destacà per la conquesta de Sardenya i Sicília, on va ser efímerament virrei el 1717 i el 1718, respectivament.; va comandar l'expedició militar a aquestes illes, al capdavant de 30.000 homes, que si bé va acabar en una massacre, perquè la campanya durà dos anys, enfrontant els exèrcits no sols espanyols i austríacs, sinó també els savoià, el marquès de Lede va sobresortir sobre els altres i finalment es signà un tractat el 1720, pel qual Sicília seria propietat de l'emperador Carles VI fins a la seva mort, després tornaria en mans de Felip V. Després de tornar a Espanya, Bette encara participaria en les campanyes sobre la costa africana per expulsar els marroquins de les places espanyoles, en va destacar la seva actuació a Ceuta.[3][5]
En tornar a Madrid, el 1724 va ser honorat amb el càrrec de president del Consell de Guerra, que ocupà fins a la seva mort.[3] El 12 de setembre de 1720 també havia obtingut la Grandesa d'Espanya.[6] També va formar part del Gabinet de Govern assessor de Lluís I, després de l'abdicació de Felip V.[4]
Referències
modifica- ↑ De Vegiano, Jean Charles Joseph. Nobiliaire des Pays-Bas et du comté de 1724-94 Bourgogne: et neuf de ses suppléments, rédigés et classés par familles et d'après un système alphabétique et méthodique (en francès). Gant: Impremiere et Litographie de F. et E. Gyselynck, 1865, p. 191.
- ↑ De Pinedo y Salazar, Julián. Historia de la insigne Orden del Toyson de Oro, dedicada al Rey Nuestro Señor, xefe soberano, y gran maestre de ellà (Tom I) (en castellà). Madrid: Imprenta Real, 1787, p. 456.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Guillaume, Henri. «Bette, Jean-François-Nicolas». A: Biographie Nationale de Belgique (en francès). Tom 2. Brussel·les: Académie Royale de Belgique, 1872.
- ↑ 4,0 4,1 Giménez López, Enrique «Contener con más autoridad y fuerza: la represión del austracismo en los territorios de la Corona de Aragón (1707-1725)» (en castellà). Cuadernos Dieciochistas, 1, 2000, pàg. 136. ISSN: 1576-7914.
- ↑ 5,0 5,1 Di Blasi e Gambacorta, Giovanni Evangelista. Storia cronologica dei vicerè, luogotenenti, e presidenti del regno di Sicilia. Seguita da un'appendice sino al 1842 (en italià). Palerm: Dalla Stamperia Oretea, 1842, p. 495.
- ↑ Paviot, Jacques. Liber Amicorum Raphaël de Smedt. Peeters Publishers, 2001, p. 229.