L'amansiment de la fúria (pel·lícula)

L'amansiment de la fúria
The Taming of the Shrew
Fitxa
Direcció	Franco Zeffirelli
Protagonistes	Elizabeth Taylor; Richard Burton; Natasha Pyne; Michael Hordern; Cyril Cusack; Alan Webb; Michael York; Victor Spinetti; Liana Del Balzo; Alfredo Bianchini; Mark Dignam; Vernon Dobtcheff; Alfred Lynch; Bice Valori; Giancarlo Cobelli; Alberto Bonucci; Milena Vukotic; Valentino Macchi; Salvatore Billa; Lino Capolicchio
Producció	Richard Burton, Elizabeth Taylor i Franco Zeffirelli
Dissenyador de producció	John DeCuir
Guió	Franco Zeffirelli, Suso Cecchi D'Amico i Paul Dehn
Música	Nino Rota
Fotografia	Oswald Morris
Muntatge	Peter Taylor
Vestuari	Danilo Donati
Productora	Columbia Pictures
Distribuïdor	Columbia Pictures i Netflix
Dades i xifres
País d'origen	Estats Units d'Amèrica i Itàlia
Estrena	1r setembre 1967
Durada	122 min
Idioma original	anglès
Versió en català	Sí
Color	en color
Descripció
Basat en	La feréstega domada
Gènere	comèdia romàntica
Lloc de la narració	Vèneto
Premis i nominacions
Nominacions	Oscar al millor vestuari (1968); Oscar a la millor direcció artística (1968) ;
Premis	National Board of Review a les 10 pel·lícules més destacades ;

L'amansiment de la fúria^[1] (títol original en anglès: The Taming of the Shrew) és una pel·lícula estatunidenco-italiana de Franco Zeffirelli estrenada el 1967, adaptació de l'obra homònima de William Shakespeare. Ha estat doblada al català.^[1]

Argument

A Pàdua, el signore Baptista desespera de trobar un marit que pugui resistir al caràcter irascible de la seva filla gran Catharina. Ja que d'altra banda es nega a buscar un marit per a la seva petita Bianca abans d'haver trobat un marit per a la primera de les dues germanes. Un dels pretendents de Bianca, Hortensio, rep aviat la visita de Petruchio, un venedor arruïnat originari de Verona que li confia que ha vingut a Pàdua a buscar riquesa i dona . Hortensio li posa llavors al cap de conquerir el cor de Catharina, cosa que li donaria l'ocasió de posar la mà sobre una dot de 20.000 corones d'or.

Petruchio comença llavors a fer cort a la noia, amb problemes. Després d'un matrimoni estrafolari, porta Catharina a casa seva a Verona. Quan la parella torna a Mantua per anar al matrimoni de Bianca amb el jove Lucentio, Catharina s'ha convertit en una esposa tendra i amorosa.^[2]

Repartiment

Elizabeth Taylor: Catharina
Richard Burton: Petruchio
Cyril Cusack: Grumio, el servent de Petruchio
Michael Hordern: Baptista, el pare de Catarina
Alfred Lynch: Tranio, el servent de Lucentio
Alan Webb: Gremio
Giancarlo Cobelli: el Capellà
Vernon Dobtcapf:
Ken Parry:
Anthony Gardner: Haberdasher
Natasha Pyne: Bianca, la germana de Katarina
Michael York: Lucentio
Victor Spinetti: Hortensio
Roy Holder: Biondello, el page de Lucentio
Mark Dignam: Vincentio, el pare de Lucentio

Premis i nominacions

Nominacions

1968: Oscar a la millor direcció artística per Lorenzo Mongiardino, John DeCuir, Elven Webb, Giuseppe Mariani, Dario Simoni, i Luigi Gervasi
1968: Oscar al millor vestuari per Irene Sharaff i Danilo Donati
1968: Globus d'Or a la millor pel·lícula musical o còmica
1968: Globus d'Or al millor actor musical o còmic per Richard Burton
1968: BAFTA a la millor actriu britànica per Elizabeth Taylor
1968: BAFTA al millor actor britànic per Richard Burton

Al voltant de la pel·lícula

La relació explosiva entre Catharina i Petruchio a la pel·lícula recorda la parella formada per Elizabeth Taylor i Richard Burton, com els protagonistes de qui té por de Virginia Woolf? l'any precedent. El 1929, una altra parella d'actors amb relacions tempestuoses havia aparegut en la primera adaptació filmada de l'obra; es tractava de Mary Pickford i de Douglas Fairbanks.
Franco Zeffirelli havia pensat en principi en Sophia Loren i en Marcello Mastroianni per als papers de Catarina i de Petruchio.
Encara que no surten en els crèdits, Elizabeth Taylor i Richard Burton han coproduït la pel·lícula desembutxacant cadascun 1 milió de dòlars.
El vestit que porta Elizabeth Taylor en el monòleg final de Catarina és inspirat d'una pintura de Lorenzo Lotto, pintada en 1533 i titulada Retrat de senyora Lucrècia . Se la pot veure a la Nacional Gallery de Londres.
El rodatge va tenir lloc en un estudi romà de Dino De Laurentiis del 21 de març al 6 d'agost de 1966.

Referències

↑ ^1,0 ^1,1 esadir.cat. The taming of the shrew. esadir.cat.
↑ «The taming of the shrew». The New York Times.

[català-1] 1,0 ^1,1 esadir.cat. The taming of the shrew. esadir.cat.

[2] «The taming of the shrew». The New York Times.

[1]

[2]