Marcello Mastroianni
Marcello Vincenzo Domenico Mastroianni (Fontana Liri, 28 de setembre de 1924 - París, 19 de desembre de 1996) fou un actor italià.
Biografia modifica
Actor italià per excel·lència, segurament el més cèlebre del món del cinema internacional dels tres decennis que segueixen la Segona Guerra Mundial, conquereix la seva notorietat sense objectius clars, al contrari d'altres actors de la seva generació. De 1938 a 1943, obté papers de figurant o «d'utilitat» en algunes pel·lícules, després, basant-se en l'oposició familiar al feixisme, es veu obligat a amagar-se fins al final de les hostilitats de la Segona Guerra mundial. Des de 1945, s'inscriu al Centre universitari de teatre (Centro Universitario Teatrale ) on coneix Luchino Visconti que li procura un paper en una obra teatral que dirigeix, Un tramvia anomenat desig. En les seves interpretacions al teatre, tindrà ocasió de treballar amb Giulietta Masina i així conèixer el seu marit, Federico Fellini; aquesta trobada té una influència considerable a la seva carrera.
En el cinema, va de papers menors i molt secundaris fins al 1955 on obté el seu primer premi, un Robino d'argento pel seu paper de Pasquale a Giorni d'amore dirigida el 1954 per Giuseppe De Santis i Leopoldo Savona.
Les seves capacitats d'adaptació pels papers que se li proposen li permeten treballar amb realitzadors del període dels Telèfons blancs com Mario Camerini el 1953 i 1955 o Alessandro Blasetti el 1954, 1955, 1956 després 1965, com amb directors del neorealisme com Giuseppe De Santis el 1954, Luchino Visconti el 1957 i 1967 o Vittorio De Sica el 1963, 1964, 1968 i 1970.
Després d'aquest primer robino d'argento (n'obté set durant la seva carrera i un de pòstum), és Luchino Visconti, el seu mentor al teatre, qui li procura una nova fita el 1957 amb el paper principal de Mario a El Notti billengüeta segons la novel·la| homònima de Fiódor Dostoievski.
Després, el 1960, Fellini li proposa el paper de Marcello Rubini a la seva pel·lícula La Dolce Vita que es revelarà ràpidament com una pel·lícula de culte i li permetrà guanyar molts premis, entre els quals la Palma d'Or aquell mateix any. És el començament de la reputació de «latin lover» per a Mastroianni, de la qual es defensa tota la seva vida.
Des d'aleshores, alterna els papers en comèdies a la italiana (commedia all'italiana) com Els Alegres fantasmes d'Antonio Pietrangeli, Divorci a la italiana de Pietro Germi o Matrimonio all'italiana de Vittorio de Sica per les quals obté premis italians i internacionals, i en pel·lícules del corrent anomenat de política d'autors (politica degli autorigut) com La notte de Michelangelo Antonioni, Fellini 8½ de Fellini o Lo straniero de Luchino Visconti.
El seu recorregut d'actor el porta a treballar amb els principals realitzadors italians com Mauro Bolognini, Ettore Scola, Elio Petri o Dino Risi incloent-hi els del corrent cinematogràfic italià del compromís (impegno), Marco Bellocchio i Marco Ferreri.
Fins al 1985, cèlebres realitzadors estrangers, d'estils tan diversos com Jules Dassin, Louis Malle, Terence Young, John Boorman, Nadine Trintignant, Roman Polanski, Jacques Demy, Yves Robert el faran actuar en les seves pel·lícules.
A partir de 1985, sense tanmateix trencar amb el cinema italià, la seva carrera és cada vegada més orientada cap a realitzadors estrangers. Se'l pot veure davant la càmera grega de Theo Angelópulos, russo-italiana de Nikita Mikhalkov per a Dark Eyes (que li valen un Premi a la interpretació masculina al Festival de Canes), francesa de Bertrand Blier o Agnès Varda, estatunidenca de Robert Altman, xilena de Raúl Ruiz, portuguesa de Manoel de Oliveira.
En els dotze últims anys de la seva vida, no passa un any sense que un premi vingui a honorar-lo. És candidat tres vegades als Oscar, el 1963, 1978 i 1988 però no aconsegueix mai l'estatueta.
Marcello Mastroianni tenia un germà, Ruggero Mastroianni, cinc anys més jove, mort tres mesos abans d'ell, que exercia l'ofici de cap muntador, i que es trobava molt sovint als mateixos films que el seu germà i que ha treballat molt amb Fellini. El 1948, Mastroianni es casa amb una actriu de teatre, Flora Carabella (morta el 1999) de la qual no es divorcia mai, malgrat la seva separació el 1970. Van tenir junts una filla, Barbara, nascuda el 1951 que fa el seu camí en el cinema fent-se una sastressa reputada. El 1971, en el rodatge de Liza de Marco Ferreri, Mastroianni coneix Catherine Deneuve amb la qual té una filla, Chiara, nascuda el 1972, que es fa actriu i que es veu al costat del seu pare a Dark Eyes i Tre vite e una sola morte. Marcello Mastroianni va morir a París, d'un càncer del pàncrees, cinc dies abans de Nadal.
Filmografia modifica
Premis i nominacions modifica
Premis modifica
- 1955: Nastro d'argento al millor actor principal per Giorni d'amore
- 1958: Nastro d'argento al millor actor principal per Le notti bianche
- 1961: Nastro d'argento al millor actor principal per La dolce vita
- 1962: Nastro d'argento al millor actor principal per Divorci a la italiana
- 1963: Globus d'Or al millor actor musical o còmic per Divorci a la italiana
- 1964: David di Donatello al millor actor italià per Ahir, avui i demà
- 1964: BAFTA al millor actor estranger per Divorci a la italiana
- 1965: David di Donatello al millor actor italià per Matrimonio all'italiana
- 1965: BAFTA al millor actor estranger per Ahir, avui i demà
- 1965: Conquilla de Plata al millor actor per Casanova 70
- 1970: Premi a la interpretació masculina al Festival de Canes per Dramma della gelosia
- 1983: David di Donatello especial per la seva carrera
- 1985: Premi Sant Jordi al millor actor estranger per Storia di Piera
- 1986: Nastro d'argento al millor actor per Ginger i Fred
- 1986: David di Donatello al millor actor principal per Ginger i Fred
- 1986: Medalla d'or de la vila de Roma pel 30è aniversari dels David di Donatello
- 1987: Premi a la interpretació masculina al Festival de Canes per Oci ciornie
- 1987: Premi Sant Jordi al millor actor estranger per Ginger i Fred
- 1988: Nastro d'argento al millor actor per Dark Eyes
- 1988: David di Donatello al millor actor principal per Oci ciornie
- 1988: Premi del cinema europeu per la seva carrera.
- 1989: Copa Volpi per la millor interpretació masculina per Che ora è?
- 1990: Lleó d'Or per la carrera
- 1993: César d'honor
- 1993: Copa Volpi per la millor interpretació masculina per Uno, due, tre, stella!
- 1995: David di Donatello al millor actor principal per Sostiene Pereira
- 1995: Càmera d'Or per la seva carrera.
- 1997: Nastro d'argento especial pel seu paper en el món del cinema.
Nominacions modifica
- 1963: Oscar al millor actor per Divorci a la italiana
- 1965: Globus d'Or al millor actor musical o còmic per Matrimonio all'italiana
- 1978: Oscar al millor actor per Una jornada particular
- 1978: Globus d'Or al millor actor dramàtic per Una jornada particular
- 1988: Oscar al millor actor per Oci ciornie
- 1993: Globus d'Or al millor actor musical o còmic per Used People
Anècdotes modifica
- Des de 1998, al Festival Internacional de Cinema de Venècia, s'atorga un Premi Marcello Mastroianni a un jove actor o actriu emergent.
- El 1997, Anna Maria Tatò dirigeix Marcello Mastroianni, mi ricordo, si io mi ricordo, una pel·lícula «testament» sobre Mastroianni, que evoca les seves amistats i la seva vida.
- El 8 de febrer de 1965, Marcello Mastroianni va ser la 129 celebritat a tenir l'honor de deixar les seves empremtes de mans en el ciment sobre del Grauman's Chinese Theatre, al Hollywood Boulevard a Los Angeles (Estats Units) [1]. Era llavors al cim de la seva glòria americana, ja que acabava de guanyar dos Globus d'Or el 1963 i 1964 i la pel·lícula Fellini 8½, dos Oscars el 1965.
- A l'anunci de la seva mort, les fonts de la Fontana de Trevi, marc de la principal escena de "La Dolce Vita", van ser parades en senyal de dol.
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Marcello Mastroianni |