Mario Camerini (Roma, 6 de febrer de 1895 - Gardone Riviera, 4 de febrer de 1981) va ser un director de cinema italià.

Plantilla:Infotaula personaMario Camerini
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement6 febrer 1895 Modifica el valor a Wikidata
Roma Modifica el valor a Wikidata
Mort4 febrer 1981 Modifica el valor a Wikidata (85 anys)
Gardone Riviera (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, guionista, muntador Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeAssia Noris (1940–1943) Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0131460 Allocine: 15620 Allmovie: p83924 TMDB.org: 70298 Modifica el valor a Wikidata

Biografia

modifica

Nascut a Roma fill de Camillo, conegut socialista, advocat, originari de l'Aquila, i de Laura Genina, d'una família de classe alta, va començar a treballar al cinema l'any 1913 com a guionista. Posteriorment va esdevenir assistent de direcció de Roberto Roberti a qui es va vincular profundament, convertint-se en el futur en el padrí del seu fill Sergio Leone.[1]

Després del seu debut com a director amb Jolly (1923), Camerini va cridar l'atenció del públic i de la crítica, a finals dels anys vint, amb algunes pel·lícules mudes com Kif Tebbi (1928) i sobretot Rotaie (1929), una història d'amor dramàtica presentada una mica més tard també a Alemanya amb notable èxit, que va veure el debut de l'actor Guido Celano i que el 1931 va ser redistribuït en versió sonora.

El 1932 va dirigir un jove i debutant Vittorio De Sica a Gli uomini, che mascalzoni..., una comèdia sentimental educada i captivadora amb un ambient de classe mitjana-baixa que a la que van seguir quatre pel·lícules del mateix gènere, sempre ambientades en el món de la classe mitjana baixa, com ara Darò un milione (1935), Ma non è una cosa seria (1936), Il signor Max (1937) i I grandi magazzini (1939), gairebé totes interpretades per la parella Vittorio De Sica - Assia Noris. Aquesta última, d'origen rus, esdevingué esposa del director en aquells anys (1940-1943).

Camerini es va permetre una digressió cap a la comèdia de farsa amb Il cappello a tre punte (1934), amb Eduardo i Peppino De Filippo i uns de cinema de propaganda feixista amb Il grande appello (1936), amb Camillo Pilotto i Roberto Villa, sobre les conquestes africanes de feixisme, una pel·lícula que després el director va repudiar, declarant que lamentava haver-la fet.

A més de les comèdies romàntiques-burgeses del gènere telefoni bianchi (de les quals va ser el director més representatiu), Camerini també va experimentar admirablement altres gèneres com el melodrama sentimental, amb la pel·lícula T'amerò sempre, rodat en dues versions: la primera del 1933 amb Elsa De Giorgi, Nino Besozzi i Mino Doro, i la segona del 1943 con Alida Valli, Gino Cervi i Antonio Centa, i amb pel·lícules de costums , entre les quals destaquen Una romantica avventura (1940) amb Assia Noris, Gino Cervi i Leonardo Cortese, i sobretot la versió cinematogràfica de de I promessi sposi (1941), amb Gino Cervi i Dina Sassoli, que va ser una de les pel·lícules de més èxit del cinema italià de l’era feixista.

Després de la guerra va continuar dirigint comèdies romàntiques, melodrames sentimentals i pel·lícules mitològiques i d'aventures, com ara La figlia del capitano (1947), basada en la novel·la homònima de Puixkin, amb Amedeo Nazzari i Irasema Dilian, i la superproducció Ulisses (1954), extreta de lOdissea d’ Homer i protagonitzada per Kirk Douglas, Silvana Mangano i Anthony Quinn, que va ser l’èxit de la taquilla a Itàlia de la temporada 1954-1955.

El seu darrer treball és del 1972, un episodi de la sèrie de Don Camillo (Don Camillo e i giovani d'oggi) amb Gastone Moschin, després de la qual cosa es va retirar de la direcció.

Va morir l'any 1981, dos dies abans del seu 86è aniversari,[2] deixant la seva dona Tulli Hruska, es va casar l'any 1946, i les seves dues filles, Laura i Anna Maria.

Filmografia

modifica

Director

modifica
 
Mario Camerini amb Anchise Brizzi durant una presa externa de I promessi sposi del 1941

Guionista

modifica

Ajudant de direcció

modifica

Referències

modifica
  1. Sergio Leone; Noël Simsolo. C'era una volta il cinema. Milano: Il Saggiatore, 1999. 
  2. È morto il regista Camerini, inventò i "telefoni bianchi", La Stampa, 5 febbraio 1981
  3. Thompson, Howard, «Bride for a Night (1952) Italian Import, 'Wife for a Night,' Opens». The New York Times, 12-06-1958 [Consulta: 22 desembre 2010].

Bibliografia

modifica