Kirk Douglas

actor, director i productor de cinema estatunidenc

Kirk Douglas, nom amb què es coneixia Issur Daníelovitx Demsky[1] (Amsterdam, Nova York, 9 de desembre de 1916 - Beverly Hills, Califòrnia, 5 de febrer de 2020),[2] fou un actor, director, productor de cinema i empresari estatunidenc,[3] pare del també actor Michael Douglas.

Infotaula de personaKirk Douglas
Kirk douglas photo signed.JPG
modifica
Biografia
Naixement(yi) Issur Danielovitch modifica
9 desembre 1916 modifica
Amsterdam (Nova York) modifica
Mort5 febrer 2020 modifica (103 anys)
Beverly Hills (Califòrnia) modifica
Lloc d'enterramentcementiri Westwood Village Memorial Park modifica
President del jurat del Festival de Canes

← Françoise SaganJacques Deray → modifica
Dades personals
Grup ètnicRussoamericans i jueus modifica
ReligióJudaisme conservador modifica
FormacióAmerican Academy of Dramatic Arts (–1941)
Universitat de St. Lawrence modifica
Activitat
OcupacióDirector de cinema modifica
PeríodeSegle XX modifica
Activitat1946 modifica –  2008 modifica
PartitPartit Demòcrata dels Estats Units modifica
GènereWestern modifica
Carrera militar
Branca militarMarina dels Estats Units d'Amèrica modifica
Rang militartinent modifica
ConflicteSegona Guerra Mundial modifica
VeuBaríton modifica
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeDiana Dill (1943–1951)
Anne Buydens (1954–) modifica
FillsMichael Douglas
Peter Douglas
Joel Douglas
Eric Douglas modifica
Cronologia
persona centenària modifica
Signatura
KirkDouglas.png modifica

Lloc webkirkdouglas.com modifica
IMDB: nm0000018 Allocine: 2657 Allmovie: p88133 TCM: 52463 IBDB: 38399
Musicbrainz: ade1dabe-417f-4d8f-9a1f-33812421c944 Songkick: 3516546 Modifica els identificadors a Wikidata

Va consolidar una sòlida reputació cinematogràfica al llarg d'una vuitantena de pel·lícules:[1] va intervenir tant en comèdies com en drames, i va encarnar personatges durs, però de fons molt vulnerable, com a Champion, de Mark Robson (1949); Ace in the Hole, de Billy Wilder (1951); The Bad and the Beautiful, de Vincente Minnelli (1952); Tough Guys, de Jeff Kanew (1986); Oscar, de John Landis (1991) o Diamants, d'Allan Aaron Katz (1999), tot i que també va participar en nombroses produccions per a la televisió i va codirigir diversos llargmetratges. Amb la força de les seves actuacions, donà a cadascuna de les seves pel·lícules una marca distintiva.

Va mantenir una relació tempestuosa amb Stanley Kubrick en relació a algunes de les obres en què van treballar junts.[4][5]

Fou nominat a l'Oscar al millor actor en tres ocasions, però mai no el va guanyar; en canvi, el 1996, va ser guardonat amb l'Oscar honorífic pels seus cinquanta anys de dedicació al cinema.[2]

Infantesa i joventutModifica

El seu nom real fou Issur Daníelovitx Demsky (en ídix: איסר דניאלאָוויטש; en bielorús: Ісур Данілавіч), fill de Bryna "Bertha" i Herschel "Harry" Danielovitch;[6][7][8] Va tenir sis germanes.[4] Els seus pares eren immigrants jueus de Chavusy, a la província de Mahiliou, (actualment a Bielorússia, però llavors formava part de l'Imperi rus).[9] La família, que parlava ídix,[10][11] havia arribat als Estats Units a principis del segle XX, per "evitar que l'exèrcit reclutés el pare per lluitar a la guerra russojaponesa", segons explica en la seva autobiografia.[4] El germà del seu pare, que ja hi havia emigrat prèviament, utilitzava el cognom Demsky, i la família de Douglas el va adoptar en arribar,[12] i ell va créixer com Izzy Demsky.

No es pot dir que la seva infància fos precisament sumptuosa, ja que per ajudar a la família repartia diaris en torns de matí i de nit. Durant la seva joventut va tenir més de 40 feines, com[13] venent refrescos al carrer,[2] fent de cambrer, jardiner, manipulador de l'acer o drapaire, ajudant al seu pare, durant la Gran Depressió.[4]

 
Kirk Douglas en la seva foto de graduació (1939)

Va ser una de les seves professores qui el va animar a introduir-se al món del teatre; per això es va preparar fent recitals de poesia, participant en concursos d'oratòria, etcètera.[14] També va destacar en esports, particularment a la lluita lliure.[4] Es va graduar en lletres a la Universitat de Saint Lawrence el 1939. Després de graduar-se se'n va anar a Nova York, on va aconseguir una beca a l'American Academy of Dramatic Arts del 1939 al 1941.[15] Allà va conèixer Betty Joan Perske (posteriorment coneguda com Lauren Bacall), amb qui va sortir i qui més endavant tindria un paper decisiu en la seva carrera, i a la també aspirant a actriu i amiga de Bacall Diana Dill, amb qui es casaria.

Gràcies a Lauren Bacall, el 1941 va entrar en el món de Broadway, iva canviar el seu nom legalment pel de Kirk Douglas.[16][12] Poc després va enrolar-se a l'armada dels Estats Units per lluitar contra el nazisme.[17] Va servir a la marina com a tècnic de comunicacions[4] del 1942 al 1944, durant la Segona Guerra Mundial i fins que va ser donat de baixa a causa de ferides de guerra.[18] Una vegada acabat el servei militar va tornar a Nova York.

El 2 de novembre de 1943 es va casar amb Diana Dill, i amb qui tindria dos fills, Michael (1944) i Joel (1947).

CarreraModifica

El camí cap a la famaModifica

El 1946, als trenta anys, i ja amb una certa fama aconseguida a Broadway, Lauren Bacall va suggerir al productor Hal Wallis que li efectués una prova, de la qual va sortir més que airós. Lewis Milestone el va proposar com a protagonista de la pel·lícula L'estrany amor de Martha Ivers, en què va fer de personatge secundari[17] i es va revelar com a un actor de caràcter, i que va suposar el seu debut cinematogràfic. Després vindria Mourning Becomes Electra, la gran obra d'O'Neill, que va ser un autèntic desastre comercial en la seva versió cinematogràfica.[14]

Emprenedor i guiat pel seu propi instint, va declinar l'oferta de protagonitzar The Great Sinner (1949), que finalment recauria en Gregory Peck, en benefici d'una oportunitat del productor Stanley Kramer,[14] qui li va donar el paper protagonista en una cinta més modesta, Champion, de Mark Robson, pel·lícula que li suposaria el seu primer reconeixement a la pantalla gran[1] i per la qual fou nominat a l'Oscar al millor actor. Amb Ace in the Hole, de Billy Wilder, accediria a la condició d'indiscutible intèrpret principal. Tres anys després de la filmació a Alburquerque d'aquest film convertit, com tants d'altres del seu protagonista, en un clàssic, Kirk Douglas va posar els fonaments de la seva emblemàtica productora, Bryna Productions, nom escollit en honor a la seva mare.[1]

Kirk Douglas es féu famós pel seu caràcter temperamental i les seves idees d'esquerres, fet que li va generar enemistats. Douglas va ser un descobridor o protector de talents, com ho testifiquen els primers treballs amb Stanley Kubrick, els noms de l'actriu italiana Elsa Martinelli, d'Edward Dmytryk -director d'Homes oblidats- o Dalton Trumbo -guionista d'Espàrtac-.[1]

El 1951 la seva esposa Diana Douglas li demanà el divorci a causa de les incomptables infidelitats, que, a més, eren públiques.[cal citació] No obstant això, sempre van mantenir una excel·lent relació d'amistat.[cal citació]

L'èxitModifica

 
Pòster de Espàrtac (1960)

El 1954 es va casar per segona vegada, amb Anne Buydens, una productora a qui va conèixer durant el rodatge d'Act of Love''[2] i amb qui va tenir dos fills: Peter (1955), productor, i Eric (1958), actor, que moriria de sobredosi el 2004.[19]

Un dels molts films èpics que va realitzar va ser Camins de glòria (1957), que protagonitzà sota la batuta de Stanley Kubrick; es tractava d'una pel·lícula antibel·licista, que no s'estrenà a l'estat espanyol fins després de la mort del dictador Franco. Però hi destaca Espàrtac (1960), també de Kubrick, on va compartir pantalla amb Peter Ustinov i Laurence Olivier. Aquesta pel·lícula va marcar el declivi de la Bryna, que va continuar amb The List of Adrian Messenger (1963), tot i que significà un fiasco tant en l'àmbit comercial com en l'artístic.[1]

No obstant això, quan Espàrtac es va estrenar, Douglas va acreditar com a tal el seu guionista, Dalton Trumbo, que es trobava a la llista negra de Hollywood; amb aquest gest va posar-hi fi de manera definitiva.[12] Sobre aquest fet, va dir: "He fet més de 85 pel·lícules, però del que estic més orgullós és de trencar la llista negra".[20] Tot i això, el productor de la pel·lícula Edward Lewis i la família de Dalton Trumbo van disputar públicament la afirmació de Douglas.[21] A la pel·lícula Trumbo (2015), Douglas és interpretat per Dean O'Gorman.[22]

La capacitat de regeneració de Douglas va provenir de dues obres literàries que les quals n'havia adquirit els drets: Algú va volar sobre el niu del cucut, de Ken Kesey i Seven Days in May, de Fletcher Knebel i Charles Bailey III. La primera va adaptar-la com a obra teatral, però Kirk Douglas va veure com fracassava, coincidint amb l'assassinat de John F. Kennedy; dotze anys més tard, Jack Nicholson es faria amb el paper principal en la versió cinematogràfica, coproduïda per Michael Douglas, el més gran dels seus quatre fills. En canvi, va poder dur a terme la pel·lícula Seven Days in May amb un tema que abordava els secrets de la Casa Blanca i del Pentàgon, i que va retornar a Kirk Douglas la caracterització de militar que es planteja un dilema moral, com esdevé a Camins de glòria. A partir d'aquesta cinta, Kirk Douglas va interpretar un seguit de militars de diferent rang a In Harm's Way o Victory at Entebbe, equiparables a les seves representacions de personatges del vell Oest. La relació més estreta amb la seva pròpia persona es troba a Lonely Are the Brave, pel seu caràcter individualista, solitari i errant.[1]

Una altra de les seves famoses actuacions, i per la qual va ser nominat per tercera vegada a l'Oscar al millor actor, fou en la pel·lícula Van Gogh, la passió de viure, dirigida per Vincente Minnelli i George Cukor, en què interpretava el paper del pintor Vincent Van Gogh, al costat d'Anthony Quinn, que representava Paul Gauguin. Aquesta darrera interpretació li va valer la seva tercera nominació a l'Oscar.[3]

El 1971 va rodar al cap de Creus, juntament amb Yul Brynner, The Light at the Edge of the World, dirigida per Kevin Billington i basada en la novel·la de Jules Verne Le Phare du bout du monde.

DarreriaModifica

 
Douglas el 2002 amb el seu llibre My Stroke of Luck

El 1988 va publicar la seva autobiografia, The Ragman's Son ("El fill del drapaire").[23]

El 1991 va sobreviure a un accident d'helicòpter a Santa Paula (Califòrnia) en què dues persones van resultar mortes.[24] Arran d'aquest fet va redescobrir el judaisme i va reconnectar amb les seves arrels.[10]

El 28 de gener de 1996 patí una trombosi que li va provocar seriosos problemes psicomotrius: paràlisi facial i afectacions en la parla,[25][4] tot i que amb una llarga teràpia i la seva perseverància va aconseguit recuperar-la en part.[3] Dos mesos després va rebre l'Oscar honorífic per 50 anys com una força creativa i moral en la comunitat del cinema,[2] i va poder fer l'agraïment al públic.[26][27] Va escriure sobre aquesta experiència en el seu llibre My Stroke of Luck (2002), que confiava que servís a manera de "manual pràctic" per altres persones sobre com tractar una víctima d'apoplexia en la família.[27][28]

El 1999, als 83 anys d'edat, va protagonitzar la comèdia Diamants. Malgrat haver patit un atac d'apoplexia i haver perdut un temps la parla[29] feia quatre anys, Douglas conservava una energia envejable i, al marge del seu retorn a les pantalles, també va presentar Young Heroes of the Bible, un nou llibre a sumar als cinc que havia escrit amb anterioritat.[30]

L'any 2003, quan en tenia 83, va rodar Coses de família, de Fred Schepisi, amb el seu fill Michael i el seu nét Cameron, en la qual cadascú representa el seu paper en la vida real. Aquell mateix any va celebrar un segon bar mitsvà, fruit de les seves conviccions religioses,[10] i la seva dona, Anne, es va convertir al judaisme abans que renovéssin els seus vots matrimonials, l'any següent.[31]

L'any 2016, en motiu del seu centenari, la Filmoteca de Catalunya ho va celebrar amb una retrospectiva de la seva obra, que revisava la trajectòria cinematogràfica com actor i productor.[32]

El 2017, Douglas i la seva dona van publicar un llibre, Kirk and Anne: Letters of Love, Laughter and a Lifetime in Hollywood, que revelarva cartes íntimes que van compartir al llarg dels anys. Durant tot el matrimoni, Douglas va tenir relacions amb altres dones, entre les quals hi va haver diverses estrelles de Hollywood;[33] tot i això, mai no va ocultar les seves infidelitats a la seva dona, que les acceptava, i que va explicar: "Com a europea, vaig entendre que no era realista esperar fidelitat total en un matrimoni".[34]

Va morir als 103 anys, segons va informar una nota publicada a la revista People, escrita pel seu fill Michael,[2] per causes naturals i a casa seva.[35][36]

En conèixer la notícia, l'Acadèmia de Cinema de Hollywood va piular una cita de l'actor sobre la primera vegada que va actuar:[2][37]

« He volgut ser un actor des que era petit a segon de primària. Vaig actuar en una obra i la meva mare va fer un davantal negre i jo vaig fer de sabater. Després de la representació, el meu pare em va donar el meu primer Oscar: un cucurutxo de gelat. »

FilmografiaModifica


Premis i nominacionsModifica

 
Van Gogh, la passió de viure (1956)

PremisModifica

NominacionsModifica

Bibliografia pròpiaModifica

 
Douglas i la seva dona, Anne, en una entrega de premis (2003)

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 «Biografia a cinearchivo.com» (en castellà).
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 «Mor l'actor Kirk Douglas als 103 anys». CCMA, 06-02-2020 [Consulta: 6 febrer 2020].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 «Kirk Douglas, l'"etern gladiador", fa 100 anys». CCMA, 09-12-2016 [Consulta: 6 febrer 2020].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Vall, Toni «El segle de Kirk Douglas». Ara, 08-12-2016 [Consulta: 6 febrer 2020].
  5. LoBrutto, Vincent. Stanley Kubrick: A Biography, Da Capo Press (1997), pp. 105, 135 (anglès) [Consulta: desembre de 2016]
  6. Douglas, Kirk. The Ragman's Son (en anglès). Simon & Schuster, 1988, p. 288, 383–84. ISBN 978-0-671-63717-0. 
  7. Kirk Douglas profile, Filmreference.com; accessed July 25, 2016.
  8. Kirk Douglas. The Ragman's Son: An Autobiography (en anglès), 1989. ISBN 9780671637187 [Consulta: 16 novembre 2016]. 
  9. Land of Ancestors: Kirk and Michael Douglas
  10. 10,0 10,1 10,2 Spence, Rebecca «A Legend Looks Back: A Visit With Kirk Douglas» (en anglès). Forward, 18-07-2007 [Consulta: 6 febrer 2020].
  11. Farndale, Nigel «Kirk Douglas: in 'pretty good shape' at 94» (en anglès). The Telegraph, 23-07-2011.
  12. 12,0 12,1 12,2 Douglas, Kirk. Let's Face It, John Wiley & Sons (2007); ISBN 0-470-08469-3
  13. Thomas, Tony. The Films of Kirk Douglas. Citadel Press, New York (1991), p. 12; ISBN 0-8065-1217-2
  14. 14,0 14,1 14,2 «Figures del cinema: Kirk Douglas». La Vanguardia, 07-05-1966.
  15. «Academy of Dramatic Arts honors Kirk Douglas» (en anglès). Kentucky New Era, 08-04-1987. [Consulta: 1r novembre 2011].
  16. Douglas, Kirk. Let's face it: 90 years of living, loving, and learning (en anglès). John Wiley and Sons, 2007, p. 3. ISBN 0-470-08469-3. 
  17. 17,0 17,1 Merino, Imma «Llarga intensitat». El Punt Avui, 09-12-2016 [Consulta: 6 febrer 2020].
  18. Van Osdol, William R.; John W. Lambert Famous Americans in World War II: a pictorial history (en anglès). Phalanx, 1995, p. 31. ISBN 978-1-883809-06-5. «Serving in the Pacific as an ensign, he was seriously injured because of a premature depth charge explosion and returned to San Diego. After five months hospitalization he was granted a medical discharge in 1944» 
  19. «Douglas son 'died accidentally'» (en anglès). BBC, 10-08-2004 [Consulta: 8 desembre 2016].
  20. Paskin, Barbra. "Hollywood gladiator Kirk Douglas has his eyes set on a third barmitzvah", The Jewish Chronicle, September 20, 2012.
  21. «How Kirk Douglas Overstated His Role in Breaking the Hollywood Blacklist» (en anglès). The Atlantic [Consulta: 27 desembre 2016].
  22. "'Trumbo's' Dean O'Gorman plays Kirk Douglas and earns praise from the legend", Los Angeles Times, 30/10/2015 (anglès)
  23. Douglas, Kirk. The ragman's son : an autobiography (en anglès). Nova York: Pocket Books, 1989. ISBN 0671737899. 
  24. Gorman, Gary; O'Donnell, Santiago «2 Die as Plane, Copter Crash; Kirk Douglas, 2 Others Hurt» (en anglès). Los Angeles Times, 14-02-1991 [Consulta: 6 febrer 2020].
  25. «Lust for Life» (en anglès). People, 06-10-1997.
  26. «Kirk Douglas receiving an Honorary Oscar®». YouTube, 24-04-2008. [Consulta: 16 novembre 2016].
  27. 27,0 27,1 «Interview: Kirk Douglas» (en anglès). Ability, 2001 [Consulta: 6 desembre 2014].
  28. Alikhan, Anvar. «Thespian, gambler and time traveller: the remarkable 100-year run of Kirk Douglas» (en anglès).
  29. Lerman, Ganriel «Entrevista a La Vanguardia». La Vanguardia, 01-05-2000.
  30. «Kirk Douglas: "L'humor m'ajuda a viure, si no pogués riure, preferiria estar mort"». La Vanguardia, 27-11-1999.
  31. «Hollywood gladiator Kirk Douglas has his eyes set on a third barmitzvah» (en anglès). [Consulta: 6 desembre 2014].
  32. «La Filmoteca celebra els 100 anys de Kirk Douglas amb una retrospectiva de la seva obra». Govern.cat, 30-11-2016 [Consulta: 6 febrer 2020].
  33. «Kirk Douglas' Six-Decade Love Story With His Wife, Anne Buydens» (en anglès), 09-08-2017. [Consulta: 10 maig 2018].
  34. «Kirk and Anne Douglas Open Up About Their Tumultuous Marriage in New Tell-All Book» (en anglès), 03-05-2017. [Consulta: 10 maig 2018].
  35. McLellan, Dennis «Kirk Douglas dead at 103; 'Spartacus' star helped end Hollywood blacklist» (en anglès). Los Angeles Times, 05-02-2020 [Consulta: 5 febrer 2020].
  36. Berkvist, Robert «Kirk Douglas, a Star of Hollywood's Golden Age, Dies at 103» (en anglès). The New York Times, 05-02-2020 [Consulta: 5 febrer 2020].
  37. Piulada de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques, a Twitter, 6/2/2020 (anglès)

Enllaços externsModifica