Stanley Kramer (Nova York, 19 de setembre de 1913Los Angeles, 19 de febrer de 2001)[1] va ser un director i productor estatunidenc. La seva feina va ser reconeguda amb el premi Irving G. Thalberg el 1961.[2]

Infotaula de personaStanley Kramer

ca 1955 Modifica el valor a Wikidata
Biografia
NaixementStanley Earl Kramer
29 setembre 1913 Modifica el valor a Wikidata
Brooklyn (Nova York) Modifica el valor a Wikidata
Mort19 febrer 2001 Modifica el valor a Wikidata (87 anys)
Woodland Hills (Califòrnia) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Pneumònia Modifica el valor a Wikidata)
Dades personals
NacionalitatEstats Units
FormacióUniversitat de Nova York
Stern School of Business
DeWitt Clinton High School Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióproductor de cinema, autobiògraf, director de cinema, productor Modifica el valor a Wikidata
Activitat1933 Modifica el valor a Wikidata –  1979 Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius
Família
CònjugeMarilyn Erskine (1945-1945)
Anne P. Kramer (1950-1963)
Karen Sharpe (1966-2001)
FillsKat Kramer (en) Tradueix
 ( Karen Sharpe)
Casey Kramer
 ( ) Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0006452 Allocine: 15586 Allmovie: p98064 TCM: 105309 TMDB.org: 4081
Discogs: 3232223 Find a Grave: 6001431 Modifica el valor a Wikidata

Primers anys modifica

Kramer va néixer el 19 de setembre de 1913 al barri novaiorquès de Brooklyn (els Estats Units) i va viure al costat de son àvia a la zona de Manhattan coneguda com La cuina de l'infern. Des d'una edat molt primerenca, Kramer va tenir contactes amb la indústria del cinema. Son oncle, Earl Kramer, va treballar en la distribució de les pel·lícules de la Universal Pictures i sa mare era secretària de la Paramount Pictures.

Tot i això, Kramer va acabar els estudis en el DeWitt Clinton High School del Bronx i en la Universitat de Nova York. Kramer tenia pensat començar-hi dret quan, en el darrer any de carrera, se li va oferir la possibilitat de treballar en el departament d'elaboració de guions de la 20th Century Fox.

El 1941 va treballar com a ajudant de producció a The Moon and Sixpence i So Ends Our Night. Dos anys després, Kramer s'allista en l'exèrcit i treballa en les unitats de cinema de Nova York. El 1948 Kramer crea una productora independent, Screen Plays Inc. Els seus socis en la companyia són el guionista Herbie Baker, el publicista George Glass i el productor Carl Foreman, al que va conèixer durant la guerra. Encara que el seu primer treball amb la companyia va ser un fracàs, So This Is Nova York (1948), de Richard Fleischer, la següent pel·lícula dirigida per Mark Robson, L'ídol de fang, protagonitzada per Kirk Douglas, va ser tot un èxit. La pel·lícula va rebre sis nominacions als Oscar: Millor Actor, millor actor secundari, millor fotografia en blanc i negre, millor banda sonora i millor guió original i va guanyar l'Oscar en la categoria de millor muntatge.

En els següents anys, Kramer produiria films tan importants com Cyrano de Bergerac (1950), de Michael Gordon, que va suposar un altre èxit rotund com a productor o Homes, de Fred Zinnemann i que suposaria el debut de Marlon Brando.

Època de Columbia Pictures modifica

Una any després, Harry Cohn, president de Columbia Pictures oferiria a Kramer l'oportunitat de fer pel·lícules amb la signatura del seu estudi.[3] Kramer tenia plena llibertat de realitzar projectes sempre que no passessin del milió de dòlars de pressupost. Encara que Kramer va acceptar la feina, es va dedicar el que restava d'any a acabar un projecte independent de gran interès per a ell: Sol davant el perill, un western dirigit per Fred Zinnemann. El projecte, a més de ser un èxit total de públic, va rebre quatre Oscars: el de millor actor principal (Gary Cooper), millor muntatge, millor cançó i millor guió original, a banda d'altres nominacions més: millor director, millor pel·lícula i millor argument.[4]

A l'octubre de 1951, Kramer va acabar la seva relació amb Carl Foreman, que va haver d'atestar pel seu passat comunista davant la Comissió d'Activitats Antiamericanes. Kramer va començar a produir pel·lícules per a Columbia. Una època poc fructífera on cap destacar Mort d'un viatjant (1951), The Sniper (1952), Testimoni de casament (1952), Homes oblidats (1953) o Salvatge! (1953), pel·lícules d'escàs estil, valor i èxit. El 1953 el president de Columbia, Harry Cohn, i Stanley Kramer van acordar rescindir el contracte del productor. De tota manera, Kramer va voler acomiadar-se de la companyia amb l'únic èxit de la seva etapa per la productora. El film, El motí del Caine, va ser una adaptació de la novel·la de Herman Wouk i va ser dirigida per Edward Dmytryk. A pesar de l'èxit, Kramer va haver de resistir les crítiques de la marina nord-americana, ja que el paper irascible i tirà del tinent Philip Francis Queeg, que encarnava Humphrey Bogart, atemptava contra la moral de la marina.

Etapa de director modifica

Després de El motí del Caine, Kramer abandona la Columbia i crea el seu pròpia productora, dirigida per ell mateix. En aquest període, Kramer s'ocupa de dirigir i produir les seves pròpies pel·lícules. Així, sorgeixen productes com No seràs un estrany (1955) i Orgull i passió (1957).

Encara que Kramer era conegut en tot Hollywood per les seves idees liberals, mai va ser inclòs en la llista negra de Hollywood. El 1961, dirigeix Els judicis de Nuremberg, que li val la primera nominació per als Oscar com a director. En contraposició als seus projectes més contestataris i socials, el 1963 Kramer produeix i dirigeix la comèdia multimilionària El món és boig, boig, boig.

Quatre anys després, Kramer realitza Endevina qui ve a sopar, una pel·lícula molt polèmica en la seva època perquè presenta la unió matrimonial entre un home negre i una dona blanca; tanmateix, es creu que el director se'n va sentir profundament orgullós. El film va rebre vuit nominacions als Oscar de 1967: millor actor, millor actor secundari, millor actriu secundària, millor direcció artística, millor director, millor muntatge, millor banda sonora original i millor pel·lícula.[5]

En els següents anys, Kramer va dirigir títols com Beneïx els animals i els nens (1971), Oklahoma Crude (1973) i Més enllà de l'amor (1979). Kramer escriuria la seva pròpia autobiografia sota el títol A Mad Mad Mad Mad World: A Life in Hollywood i moriria el 19 de febrer de 2001 al Motion Picture & Television Hospital a Woodland Hills (Los Angeles).[6] Té una estrella en el Passeig de la Fama de Hollywood situat en el 6100 Hollywood Boulevard.

Filmografia modifica

Com a director modifica

Com a productor modifica

Referències modifica

  1. Roberts, Jerry. Encyclopedia of Television Film Directors (en anglès). Scarecrow Press, 2009-06-05, p. 312. ISBN 978-0-8108-6378-1. 
  2. «Director Stanley Kramer dies» (en anglès). The Seattle Times, 20-02-2001. [Consulta: 6 novembre 2022].
  3. McDonagh, Fintan. Edward Dmytryk: Reassessing His Films and Life (en anglès). McFarland, 2021-07-21, p. 131. ISBN 978-1-4766-4314-4. 
  4. «The 25th Academy Awards - 1953» (en anglès). Academy of Motion Picture Arts and Sciences. [Consulta: 6 novembre 2022].
  5. «THE 40TH ACADEMY AWARDS | 1968» (en anglès). Academy of Motion Picture Arts and Sciences. [Consulta: 6 novembre 2022].
  6. «Film-maker Stanley Kramer dies» (en anglès). BBC News, 20-02-2001.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Stanley Kramer