La Claca
| Aquest article no és enciclopèdic i s'assembla molt a un currículum. |
La Claca - o Putxinel·lis Claca o Teatre de La Claca - va ser un destacat grup de teatre independent, en català i compromès políticament dels que van sorgir a Catalunya als anys 70 del segle XX.[1][2] Va ser creada amb el nom de Putxinel·lis Claca com a companyia de teatre per a públic en un principi infantil l'any 1968 pels titellaires Teresa Calafell i Joan Baixas.[3]
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | grup de teatre |
| Història | |
| Creació | 1968 |
| Fundador | Teresa Calafell i Joan Baixas i Arias |
| Dissolució | 1989 |
| Organització i govern | |
| Seu | |
|
| |
 | |
Va néixer com a companyia de titelles i ninots, continuadora de la tradició titellaire catalana (els Vilà, els Anglès o Vigués i Mauri) i innovant-la amb l'ús de noves tècniques i materials. Va anar evolucionant a espectacles per a totes les edats i cada vegada de caràcter més pròpiament teatrals. L'any 1978 va presentar Morí el Merma ja amb el nom de Companyia de Teatre La Claca. Va desaparèixer l'any 1988, després de vint anys d'actuacions.[4]
Considerada una de les companyies teatrals d'Espanya amb més prestigi internacional,[5] la Claca ha estat convidada a més de setanta festivals arreu del món i ha actuat en espais com el Gran Teatre del Liceu, els Riverside Studios de Londres, el Centre Georges Pompidou de París, la Sydney Opera House o el Lincoln Center de Nova York.[4] La Claca va actuar als cinc continents, en més de vint països, en molts dels quals en més d'una ocasió.
Publicacions i discografiaModifica
En els primers anys de la seva trajectòria, La Claca va recollir les seves rondalles, contes i cançons i els va publicar en un llibre i un enregistrament sonor. Alhora, amb motiu dels cinc anys de Claca, Joan Baixas va publicar una selecció dels diaris de viatge de la companyia:
- Les rondalles de Putxinel·lis Claca. Hogar del Libro, Barcelona. 1973
- Les cançons de Putxinel·lis Claca. Discos Als 4 Vents, Barcelona. 1973
- De fer i desfer senders de putxinel·li. Diari de Putxinel·lis Claca. Llibres del Mall, Barcelona. 1973
Filmografia i televisióModifica
Durant la seva trajectòria, el Teatre de La Claca col·labora en diverses ocasions amb la televisió estatal, autonòmica i d'altres països tant en programes infantils com en films, programes especials, etc.
Filmografia Modifica
- Caps, mans i manegues. Producció Borràs-Colomer-Fina.
- Miró-Claca, Francesc Català-Roca.
- Mori el Merma, Charles Chabot. Film realitzat per un equip de la BBC, produït per RM Productions (Alemanya). Gravat a Catalunya.
- Mori el Merma, Francesc Català Roca. Gravació de l'espectacle a Saint Paul de Vence (França).
- Goya, Lluís Maria Güell. Producció de RTVE.
Televisió Modifica
Entre altres, algunes col·laboracions de La Claca en l'àmbit de la televisió són:
- 1974-76 Cuentopos (TVE).
- 1974-75 La Comparsa (TVE).
- 1975 Temas 75 (TVE).
- 1975 Quitxalla (TVE).
- 1982 El carro de la farsa (TVE).
- 1983-85 Planeta Imaginari (TVE).
- 1984 Cap d'any a TV3 (TV3).
Honors i homenatgesModifica
La sala gran del Teatre Gaudí de Barcelona es diu "La Claca" en homenatge a aquesta companyia. La sala petita del mateix teatre es diu Teresa Calafell, reconeguda titellaire i cofundadora de la companyia.
A Llançà cada juliol des de 2012 se celebra un festival d'arts escèniques per a tots els públics, a l'aire lliure, amb el nom de Festival Claca.[6]
FonsModifica
El fons documental del Teatre de La Claca es troba comprés dins el Fons Joan Baixas - La Claca, cedit pel cofundador de la companyia, Joan Baixas, l'any 2017 al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de l'Institut del Teatre de Barcelona. Actualment es troba en procés de catalogació.
ReferènciesModifica
- ↑ La representació teatral, Editorial UOC, 2011. ISBN 9788497883115 (català)
- ↑ Mercè Saumell, El teatre contemporani, editorial UOC, 2006. ISBN 9788497884020 (català)
- ↑ Aproximació a una cronologia del teatre català, de la postguerra al segle XXI RACO, Revistes Catalanes amb Accès Obert, coordinat pel Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya i la Biblioteca de Catalunya. Patrocinat per la Generalitat de Catalunya. Document pdf. (català)
- ↑ 4,0 4,1 La Claca INAEM (castellà)
- ↑ 'Taller de Teatro' se dedica al grupo Teatre la Claca, El País, Madrid, 14 de gener de 1984. (castellà)
- ↑ «Festival Claca. Arts escèniques a l'aire lliure» (en català). [Consulta: 18 setembre 2018].
BibliografiaModifica
- Núria Santamaria, Francesc Foguet i Boreu, La revolució teatral dels setanta, editorial Punctum, 2010. ISBN 9788493737153 (català)
- Josep A. Martín, El teatre de titelles a Catalunya, Biblioteca Serra d'Or, 1998. ISBN 9788478269044 (català)
- L'escenografia catalana, Diputació de Barcelona, 1986. (català)
- Mercè Saumell, El teatre contemporani, editorial UOC, 2006. ISBN 9788497884020 (català)
Enllaços externsModifica
| Caldria contextualitzar les obres citades al cos de l'article. |
- La Claca - Breu història i fotografies El teatre independent a Espanya, Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música. Ministerio de Educación, Cultura y Deporte (anglès)(castellà)(català)
- La Claca viaja en carpa al suburbio metropolitano reportatge periodístic, 1985 (castellà)
- Una fuerza natural llamada "Claca" reportatge periodístic, 1984 (castellà)
- Teresa Calafell, actriz y directora escénica El País, 25 de novembre de 2000 (castellà)
- Titelles ninot amb el toc de Joan Miró Reportatge amb imatges sobre La Claca i Mori el Merma. Per Damià Barbany, revista Putxinel·li, 1 de maig de 2012.
- Ninots mironians Centre Miró. Document PDF, dues pàgines