Viquipèdia

La Propagadora del Gas (Gràcia)

antiga fàbrica de Gràcia

La Propagadora del Gas era una instal·lació industrial de Gràcia, actualment desapareguda. Era situada entre els carrers del Torrent de l'Olla i del Pi (actualment Abdó Terradas) i des del carrer del Perill fins aproximadament l'actual carrer de Còrsega, i va arribar a tenir tres gasòmetres.[1]

Infotaula edifici
Infotaula edifici
La Propagadora del Gas
Dades
TipusEdifici industrial Modifica el valor a Wikidata
Construcció1853 Modifica el valor a Wikidata
Data de dissolució o abolició1913 Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estat d'úsenderrocat o destruït Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaVila de Gràcia (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 23′ 58″ N, 2° 09′ 46″ E / 41.39953°N,2.16279°E / 41.39953; 2.16279

Història

modifica

L'octubre del 1852, l'Ajuntament de Gràcia signà un contracte amb Ramon Salvadó i Serra per a l'enllumenat públic per gas de la vila durant una durada de 25 anys.[2] Una comissió formada por membres del consistori, encapçalats per l'alcalde Josep Balasch i Solà, i alguns dels principals contribuents, va elaborar un plec de condicions on s'estipulaven, entre altres coses, el nombre de fanals (inicialment 28), l'horari del servei (desde la posta de sol fins a les 11 de la nit), i el subministrament a particulars als carrers per on passés la canonada.[3]

L'abril del 1853, es constituí la Societat comanditària Ramon Salvadó i Cia amb un capital de 40.000 duros, els socis de la qual eren Ramon Salvadó i Serra, de l'Ametlla (20.000), Josep Martorell i Guitart (4.000), de Calella (4.000), Antoni Rovira i Borrell (4.000), Francesc Font i Romà, de Solsona (2.000), Josep Molas i Vallvé, de Reus (2.000), Josep Jover i Sans, de Copons (4.000), i Jaume Baulenas i Mateu,[4] de Barcelona (10%).[5] El gerent seria Salvadó, i en l'escriptura s'establia que demanarien l’aprovació governamental per a la constitució d'una societat anònima.[2] Aquesta es va constituir el 4 de juny del 1853, amb el nom de La Propagadora del Gas i un capital de 6 milions de rals, repartits en 1.500 accions de 4.000 rals, amb l'objectiu subministrar gas per a l'enllumenat públic i particular a les províncies de Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida, Saragossa, Osca i Terol. Els socis eren Ramon Salvadó (1.400.000), Josep Martorell (800.000), Josep Maria Sirvent, de Reus (600.000), Antoni Rovira i Borrell (400.000), Josep Rodríguez i Caparà (800.000), Josep Rovira i Morera, d'Arenys de Munt (400.000), Josep Jover i Sans (400.000), Ignasi Valentí i Colom, d'Igualada (360.000), i Antoni Gatell i Badia, de Torredembarra (400.000).[6][2] El 1855, en la primera junta general d’accionistes, el nombre n'havia augmentat fins a 34.[7]

Uns dies després, el 14 de juny, Ramon Salvadó va adquirir al fabricant tèxtil Pelegrí Vilaregut i Albafull uns terrenys al costat de la seva fàbrica (coneguda com a Vapor Vell) per 20.000 rals,[8] i un any més tard, els va cedir a la societat.[9] Un any després de la constitució de la societat Ramon Salvadó i Cía, la fàbrica de Gràcia ja era acabada i s'hi havien instal·lat el gasòmetre i les canonades.[10] El primer traçat s'estenia pel carrer Gran de Gràcia des de la seva entrada a la vila fins a la cantonada del carrer de Sant Antoni i els carrers de Bonavista, Llibertat, Beat Oriol, Sant Domènec, Santa Eugènia, plaçes de la Llibertat i de la Constitució, on es trobava l'Ajuntament.[11] El 1856, van signar un nou conveni per a ampliar-lo a les zones més densament poblades de la vila i augmentar el nombre de fanals a 78,[12] i el 1859, Ramon Salvadó deixà el carrèc de gerent en mans d'Antoni Rovira.[13][3]

El 1874, la companyia va acordar amb l'Ajuntament de Gràcia la pròrroga del contracte per 20 anys més, i també va signar un altre contracte amb el del veí poble de Sant Gervasi per a l'enllumenat públic, fent-se de la instal·lació i el manteniment de 150 fanals.[14][15] El 1877, es van signar sengles contractes amb els ajuntaments de Sarrià i Les Corts per una durada de 30 anys.[14][15]

El 1883, la companyia Eugène Lebon i Cia, la segona subministradors de gas de Barcelona, va adquirir les instal·lacions i els contractes de La Propagadora del Gas per 2.000 de les seves accions.[14][16] Els nous propietaris van adquirir uns terrenys contigus, ampliant la superfície de 6.300 m² a 9.800 m².[17] D'aquesta manera, s'inicià la competència amb la Societat Catalana per a l'Enllumenat de Gas, arribant-se finalment el 1893 a un acord semblant al que s'havia produït a Barcelona, de manera que la primera s'encarregaria del consum públic, i la segona del privat.[18]

Tanmateix, el 1889 es van iniciar els tràmits per a obrir el carrer de Còrsega entre els de Girona i el del Torrent de l'Olla, afectant de ple la fàbrica, a la qual cosa la companyia es va oposar.[19][20] Finalment, el 1913, Lebon va ser absorbida per la Catalana de Gas, i la fàbrica va ser tancada i enderrocada, instal·lant-se una estació reguladora al carrer de Còrsega davant del del Bruc per al subministrament de Gràcia, la part baixa de Sant Gervasi, Sarrià i Les Corts.[21]

Intent frustrat a Barcelona

modifica

En els seus inicis, la companyia va tenir un intent frustrat d'establir una fàbrica de gas a la mateixa ciutat de Barcelona.[22] Així, a finals del 1853, Jaume Baulenas va adquirir en emfiteusi al comerciant i terratinent Rafael Sabadell i Permanyer una part de l'anomenat «hort d'en Ferlandina» (que fou propietat dels barons de Peramola) i una altra peça de terreny situada al carrer de Ponent (actualment Joaquín Costa),[23] i el 4 de gener del 1854, el gerent Ramon Salvadó va presentar la sol·licitud per a construir-hi una fàbrica de gas segons el projecte de l'arquitecte Antoni Rovira i Trias.[24] El 18 de gener s'obrí un estudi sobre el perill que suposava, i després de dos dictàmens favorables, foren presentades les protestes de les religioses del veí Convent dels Àngels i diversos propietaris de l'entorn, de la Sociedad de Seguros Mutuos de Incendios de Barcelona, un dictamen desfavorable de l'Acadèmia de Medicina i Cirurgia, i més protestes de la Casa Provincial de Caritat, de la Casa dels Infants Orfes i de la Junta de Sanitat. Finalment, després de tres mesos de deliberacions, Salvadó va retirar la sol·licitud de llicència.[25] Aleshores, Baulenas vengué els terrenys a la companyia per 16.000 rals,[26][27] que els parcel·là i vengué o establí en emfiteusi a diferents particulars per a edificar-hi cases.

Vegeu també

modifica

Referències

modifica
  1. ↑ Arroyo, 1992.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Sudrià i Triay i Aubanell i Jubany, 2017, p. 45.
  3. ↑ 3,0 3,1 Arroyo, 1992, p. 64.
  4. ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1857, p. 125, 286. 
  5. ↑ AHPB, notari Magí Soler i Gelada, manual 1.287/16, f. 297-306, 2-4-1853.
  6. ↑ AHPB, notari Magí Soler i Gelada, manual 1.287/17, f. 76v-88, 4-6-1853.
  7. ↑ Sudrià i Triay i Aubanell i Jubany, 2017, p. 45-46.
  8. ↑ AHPB, notari Magí Soler i Gelada, manual 1.287/17, f. 104-108v, 14-6-1853.
  9. ↑ AHPB, notari Magí Soler i Gelada, manual 1.287/18, f. 634v-639v, 27-6-1854.
  10. ↑ Sudrià i Triay i Aubanell i Jubany, 2017, p. 46.
  11. ↑ Arroyo, 1992, p. 64, 66.
  12. ↑ Arroyo, 1992, p. 65.
  13. ↑ Sudrià i Triay i Aubanell i Jubany, 2017, p. 47.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Sudrià i Triay i Aubanell i Jubany, 2017, p. 49.
  15. ↑ 15,0 15,1 Arroyo, 1992, p. 63.
  16. ↑ Arroyo, 1992, p. 70.
  17. ↑ Arroyo, 1992, p. 71.
  18. ↑ Arroyo, 1992, p. 72.
  19. ↑ «Instruït per a la prolongació dels carrers Còrsega / Roger de Lluria / Bruch /Terrassa / Venus i expropiació de les finques afectades. Indemnització dels terrenys i fàbrica de gas de la Sociedad Lebón y Cia, segons la sentencia del tribunal Contenciós-administratiu, per l'obertura dels carrers esmentats». Planejament i gestió urbanística 1889/302. AMDG.
  20. ↑ Arroyo, 1992, p. 71-72.
  21. ↑ Arroyo, 1992, p. 73.
  22. ↑ Arroyo, 1992, p. 63, 72.
  23. ↑ AHPB, notari Magí Soler i Gelada, manual 1.287/17, f. 469-477, 1-12-1853.
  24. ↑ «Construcció d'un gasòmetre al carrer Poniente (actual Joaquim Costa), propietat de Ramon Salvadó». Q136 Obres públiques 3/1 1444 bis. AMCB, 1854.
  25. ↑ Artigues i Vidal, Jaume; Mas i Palahí, Francesc. El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807/1808-1856, 2019, p. 84. ISBN 978-84-9156-216-0. 
  26. ↑ AHPB, notari Magí Soler i Gelada, manual 1.287/18, f. 640v-644, 27-6-1854.
  27. ↑ Jurisprudencia civil. Colección completa de las sentencias del Tribunal Supremo, vol. 65, 1889, p. 104-107. 

Bibliografia

modifica
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=La_Propagadora_del_Gas_(Gràcia)&oldid=33713992»