La veritaaaà
La veritaaaà és una pel·lícula de televisió italiana del 1982, escrita, dirigida i protagonitzada per Cesare Zavattini.[1]
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Cesare Zavattini  |
| Protagonistes | |
| Producció | Marina Piperno |
| Guió | Cesare Zavattini |
| Fotografia | Arturo Zavattini |
| Productora | Rai |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Itàlia |
| Estrena | 1982 |
| Durada | 65 min |
| Idioma original | italià |
| Color | en color |
| Descripció | |
| Gènere | telefilm |
   | |
Producció
modificaLa gènesi del projecte, que es remunta al 1962, quan Zavattini va dipositar un tema anomenat Assalto alla TV, passa per una llarguíssima sèrie de vicissituds i modificacions. Inicialment el protagonista es diu Enzo, com el cantant Jannacci, que se suposava que l'havia d'interpretar, i se suposava que la història tractava de la infeliç audició del protagonista a Rai, que desencadena la seva rebel·lió. Aquesta trama es converteix llavors en la d'una pel·lícula musical, que havia de ser dirigida per Ugo Gregoretti i la música de Nino Rota, de nou amb Jannacci com a intèrpret.
Als anys setanta va sorgir la idea del boig que va fugir del manicomi (que queda en la versió definitiva) interpretat per Roberto Benigni, per a una pel·lícula produïda per Rai, II rete[2]. Un cop acabada la hipòtesi de Benigni, Zavattini va tornar a revisar el ja molt elaborat guió, decidint interpretar el mateix el paper del boig Antonio, protagonista de la pel·lícula.
Argument
modificaAntonio s'escapa de l'hospital psiquiàtric, viatja en autobús per la ciutat, és perseguit per infermeres i policies, que el convencen perquè el deixin continuar. Aconsegueix parlar amb el públic i també a la televisió, on inaugura el "Canal italià, el Canal de la Veritat". Més tard també coneix Garibaldi, i és colpejat per uns personatges que l'acusen de provocador. Decideix anar a parlar de la seva veritat amb el Papa: durant aquesta conversa fins i tot veu la Mort, que decideix no endur-se'l.
La pel·lícula s'acaba convertint així en l'autèntic testament espiritual de Zavattini, l'últim que va escriure, i alhora el primer dirigit i protagonitzat: això ho tenia tan clar per al mateix Zavattini que, en les darreres seqüències, es presenta al públic sense l'abric d'Antonio. cridant «postdata! postdata!», però com a autor per dir, entre altres coses, que «El pensament necessita els ingredients de tots per manifestar-se, sinó no es manifesta [...] perquè tots som iguals en...grandesa!».[3]
Repartiment
modifica- Cesare Zavattini: Antonio
- Vittorio Amandola: l'infermiere
- Pietro Zardini: il Papa
- Pietro Barreca: il commissario
- Ugo Fangareggi
- Stefano Antonucci
- Carmine Faraco
- Ida Sansone
- Giorgio Gobbi
- Paolo Buglioni
- Sista Bramini
- Ansano Giannarelli
Notes
modifica- ↑ 'BARBERSHOP' AND ITALIAN 'TRUUUUTH', The New York Times, 27 de març de 1983
- ↑ C. Zavattini, Basta coi soggetti, Milano, 1979.
- ↑ I Diari 1980-1987: "Più lirico e riflessivo ma sempre beffardo, Quitidiano Nazionale
