Espígol
L'espígol, espígol ver, espic, espígol d'estiu, espigola, barballó o lavanda[2]/llavanda[3] (Lavandula angustifolia, Lavandula officinalis, Lavandula spica) és un arbust de la família de les lamiàcies o labiades, reconeguda com a planta medicinal. També se l'anomena Lavandula angustifolia, que ve de lavo, que significa 'purificar'. Popularment és coneguda com a espígol o lavanda. Aquesta família de labiades, situada en la subclasse Asteridae, és important, ja que comprèn unes 3.000 espècies agrupades en 200 gèneres. És una planta perenne olorosa amb fulles lanceolades i inflorescència amb diverses flors blavoses agrupades formant una mena d'espiga laxa. Les tiges són de secció quadrada. Floreix a principi d'estiu i el fruit és un aqueni.
Lavandula angustifolia  | |
|---|---|
 Parts florals de l'espígol (Lavandula angustifolia) | |
| Dades | |
| Font de | oli essencial d'espígol i lavender flower (en)  |
| Planta | |
| Tipus de fruit | núcula |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 203244 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Lamiales |
| Família | Lamiaceae |
| Gènere | Lavandula |
| Espècie | Lavandula angustifolia Mill.[1] |
| Nomenclatura | |
| Sinònims | |
L'espígol és una planta mediterrània que floreix a l'estiu, a partir del mes de juny. El seu origen és de l'oest de la conca mediterrània i habita terrenys calcaris, secs, pobres i solejats, per poder florir intensament de les muntanyes del Principat català i de la meitat septentrional del País Valencià. També és cultivat a Europa (Croàcia, Itàlia, França i Portugal) i a Amèrica per la seva essència.
MorfologiaModifica
Lavandula spica és un arbust de 0,30 a 1 m d'alçada, de tija molt ramificada i grisenca, la tija de la qual és quadrangular, tret característic de la família. La tija és erecta i d'aquesta surten unes branques herbàcies amb angle ascendent, en les quals hi ha unes fulles. Les fulles, d'uns 2-3 mm d'amplada, són linears, senzilles, amb un nervi central, estretes, aromàtiques, disposades de manera oposada sobre la tija, amb marge sencer, de color verd, amb poc de pèl i amb glàndules d'oli essencial al revers. Les inflorescències, utilitzades per les seves substàncies, són espigues terminals amb un peduncle de 10-15 cm.
Lavandula spica té una fórmula floral de ↓K(5) [C(5) A 4+1º] G(2). Les flors estan reunides amb espigues llargament pedunculades de 10 a 30 cm no ramificades, de color viola i acompanyades de bràctees amplament ovals, escarioses i estèrils, la funció de les quals és atreure els insectes pol·linitzadors. Tenen una fragància aromàtica i una simetria zigomorfa (amb un pla de simetria).
El periant, generalment, consta de sèpals que constitueixen el calze i la corol·la, els pètals. El calze, d'uns 5 a 8 mm, és gamosèpal (sèpals fusionats), tubulós i de color viola. La corol·la, de 10-12 mm, està formada per cinc gamopètals (pètals fusionats) en forma de tub curt i obert per dalt formant dos llavis. Aquesta boca té un llavi superior més o menys pla i generalment bilobulat, i un altre llavi inferior trilobulat. La corol·la de tipus bilabiada, amb pètals petits i agrupats en inflorescència de tipus raïm o espiga, és la característica més important de la lavanda.
L'androceu és format per quatre estams lliures didínams (A 2+2), dos dels quals són curts i dos llargs. Els estams estan inserits al tub de la corol·la, a l'interior de la flor.
D'altra banda, el gineceu, que és l'aparell reproductor femení, és format per un ovari súper i de concrescència tetracarpel·lar. Alhora, conté un estil ginobàsic amb quatre cluses.
Finalment, els fruits són simples, ja que procedeixen d'un gineceu pluricarpel·lar cenocàrpic, i indehiscents. L'anomenen aqueni. Aquest té la característica que conté una sola llavor, brillant i de color marró.
Una espècie semblant n'és el barballó (Lavandula latifolia), anomenat també espígol mascle, que creix en la terra baixa i és més freqüent. Es distingeix de l'espígol perquè el barballó té les fulles més amples (5-8 mm el barballó davant de 2-3 mm de l'espígol) i la inflorescència ramificada (l'espígol sol tenir els peduncles no ramificats). També hi ha híbrids espontanis o artificials entre aquestes dues espècies (Lavandula x burnati).[4]
BiogeografiaModifica
Família àmplia i pràcticament cosmopolita, ja que només falta en àrees molt fredes de l'hemisferi boreal i es troba especialment ben representada a la regió del Mediterrani.
Lavandula spica és una espècie pròpia de la muntanya mitjana, generalment per sobre dels 600 metres d'altitud. Originària de la regió de Catalunya (Pirineus, Catalunya central i serralades Litorals) i al País Valencià (al nord i a les muntanyes de l'interior), en prats sobre substrat calcari, amb la subespècie pyrenaica. A les illes no la trobem.[4]
Algunes varietats de la subespècie angustifolia són conreades.[4] Es cultiva a certa altitud; per tal que l'essència sigui de qualitat ha de reproduir-se vegetativament escollint les plantes amb millor olor. La reproducció per llavor és difícil, ja que la germinació no passa del 30% i no n'assegura la qualitat. Els principals productors en són l'estat espanyol, el francès, Bulgària i l'ex-Iugoslàvia.
UsosModifica
- Medicinal (d'aquí ve el sinònim officinalis, referit a les "oficines" de farmàcia). Tradicionalment, s'usa una infusió de flors com a tranquil·litzant o inductor del son.
- Perfumeria: s'obté l'oli essencial d'espígol i diversos perfums i colònies. També utilitzat per a perfumar la roba fent una pinya amb les fulles agrupades.
- La mel monofloral d'espígol, que és així considerada si la proporció del pol·len dins la mostra de mel que s'analitza és suficient, és molt apreciada i forma part de la mel de L'Alcarria.
- Repel·lent de mosquits, en canvi atrau les papallones.
La Lavandula spica és un arbust que s'ha de sembrar a la primavera, més exactament a la fi del mes de maig. L'adob ha de ser discret i limitat a un sol subministrament a la tardor. S'ha de podar enèrgicament després de la floració de juny i juliol. S'han de regar escassament, aconsellable una vegada per setmana a l'estiu i cada 15 dies a l'hivern.
ImatgesModifica
Plantes conreades florides
Detall de la inflorescència
Esquema de Lavandula angustifolia
Espígol a la serra del Montsià
ReferènciesModifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Lavandula angustifolia information from NPGS/GRIN». www.ars-grin.gov. [Consulta: 12 abril 2008].
- ↑ «lavanda». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ DCVB
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans. Ed. Barcino. Barcelona, 1984. ISBN 9788472265974.
BibliografiaModifica
- Castroviejo et al. «Flora Iberica (1980-2009)». Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. [Consulta: 26 abril 2009].
- Cañigueral S, Vila R, Wichtl M. Plantas medicinales y drigas vegetales para infusiones y tisana; manual de base científica para farmacéuticos y médicos. Oemf International srl.
- World Health Organization. WHO monographs on selected medicinal plants (volume 3) (en anglès). Ginebra: World Health Organization, 2007, p. 390. ISBN 978 92 4 154702 4.
Vegeu tambéModifica
Enllaços externsModifica
- Base de dades.
- Taxonomy for Plants GREEN Arxivat 2012-07-18 at Archive.is.
Plantilla:Lavanda a la gastronomia.