Lenques
El poble lenca és un grup ètnic de l'àrea cultural mesoamericana lligat a la cultura maia, però que té el seu propi idioma, considerat llengua amenaçada que va ocupar part del territori d'Hondures i El Salvador des de temps precolombins.
 Julio Victoriano García, representant lenca a la Universitat d'Hondures | |
| Tipus | poble  |
|---|---|
| Població total |  Hondures 279.507 (2001)[1] El Salvador 36.858 (2000)[2] |
| Llengua | Lenca, espanyol |
| Religió | Catolicisme, evangelisme religió tradicional |
| Grups relacionats | pipils |
| Geografia | |
| Estat | Hondures |
| Regions amb poblacions significatives | |
| La Unión, San Miguel, Morazán Lempira, Intibucá, La Paz | |
La seva filiació amb altres idiomes està en disputa entre els lingüistes. Segons Campbell, la llengua lenca està encara sense classificar. Segons el lingüista costa-riqueny Adolfo Costenla Umaña, és un idioma amb arrels del txibtxa, però amb molta influència del nàhuatl, i de les llengües maies com yukatek i chol.
Història modifica
Des de l'època precolombina els lenques van ocupar diverses àrees del que avui dia es coneix com a Hondures i El Salvador. El jaciment arqueològic salvadorenc de Quelepa (que va ser habitat des del període preclàssic fins a inicis del postclàssic) és considerat com un lloc que va ser habitat i governat pels lenca.[3]
Cap a principis del segle xvi cada dialecte tenia la seva pròpia confederació dividit cadascun en diversos senyorius constituïts alhora per diversos pobles.[4] Cada poble era governat per un senyor principal que era assistit per quatre tinents que ho ajudaven en les tasques del govern i era succeït pel seu primogènit.[5] La guerra era habitual entre els diferents senyorius i també amb poblacions parlants d'un altre idioma (com els pipils, maies, etc.) i el seu objectiu era ampliar el territori o capturar esclaus; en certs períodes de l'any feien treva els diferents senyorius lenca (aquestes treves són recordades pels lenca amb la cerimònia del Guancasco).[4] Els lenca plebeus es dedicaven a les milpa i vivien en bordes.[6]
Durant la conquesta espanyola només són nomenats tres lenques en els documents d'aquesta època: Mota, Entepica i Lempira. Mota va liderar als cacics lenca que van defensar dels espanyols el Cap Gracias a Dios; Entepica va ser cacic de Piraera i Senyor de Cerquín; Lempira va organitzar una guerra de resistència que va durar gairebé dotze anys i que va acabar amb la seva mort en 1537.[4] En arribar els espanyols, la seva població amb la dels pipils i poqomams era de 116.000 a 300.000 ànimes.[7] Altres estimacions parlen que els lenques sols eren 300.000 (anys 1520) i uns 25.000 en 1550[8] La rebel·lió de Lempira de 1537-1538 aconseguí armar més de 30.000 guerrers, el que indica una gran població, però alguns esmenten que la població en 1537 era d'amb prou feines 15.000 ànimes i que baixà a 8.000 dos anys després.[9]
La presència identitària lenca més important es redueix a petites comunitats d'El Salvador que intenten preservar viva la seva llengua i cultura a través de diversos programes culturals duts a terme per associacions culturals, universitats i ajuntaments.
Religió nativa modifica
La religió nativa dels lenques era una religió politeista que veia la realitat des d'un punt de vista animista, creia en el nahualisme i els déus eren organitzats jeràrquicament.[10]
La parella de déus principals eren Itanipuca (el gran pare) i Ilanguipuca (la gran mare); un altre déu lenca era Icelaca (déu lenca del temps).[11] El xamanisme era reduït i els xamans eren en general dones.[6] La llegenda lenca més coneguda és la llegenda de Comizahual.[4]
Idioma i cultura lenca modifica
Avui és una llengua extinta, però el poble lenca d'Hondures compta amb més de 100.000 persones, i la d'El Salvador amb més de 37.000 persones. La terrisseria lenca d'Hondures es ven als Estats Units i Europa per a decoració domèstica. En tots dos països estan tractant de mantenir la seva cultura. A inicis del segle xx la població d'aquest poble era d'unes 20.000 persones.[12] A Hondures el 1950 eren 58.000 (més 27.000 mestissats) i el 1988 20.000, segons les diverses fonts.[13] El 1993 en aquest país n'hi havia 90.000.[14] L'idioma va passar de ser la principal llengua d'aquest poble a ser reemplaçada totalment per l'espanyol i desaparèixer en el termini d'amb prou feines una a cinc generacions, depenent de la regió,[15] pares i avis es van negar a transmetre-ho per ser menyspreat per la resta de la societat (a les escoles els nens eren castigats fins fa pocs anys per usar aquesta llengua).[16]
Referències modifica
- ↑ Hondures al web del Sistema de Información de los Pueblos Indígenas de América (UNAM)
- ↑ Ethnologue report for language code: Lenca
- ↑ La Prensa Grafica La penumbra de una cultura Arxivat 2009-04-22 a Wayback Machine., consultat el 30 de juliol de 2009
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Google Books Los hijos del Copal y la Candela[Enllaç no actiu], consultat el 30 de juliol de 2009
- ↑ Memoria Chilena Crónica de Antonio de Herrera: Tomo 2 (década cuarta, libro octavo, capítulo quinto), consultat el 30 de juliol de 2009
- ↑ 6,0 6,1 La Prensa Grafica Mercado de piezas arqueológicas Arxivat 2009-03-04 a Wayback Machine., Consultat el 30 de juliol de 2009
- ↑ Robert Armstrong & Janet Shenk (1982). El Salvador: The Face of Revolution. Boston: South End Press, pp. 3. ISBN 0-89608-137-0.
- ↑ James Stuart Olson (1991). The Indians of Central and South America: An Ethnohistorical Dictionary. Westport: Greenwood Publishing Group, pp. 209-210. ISBN 0-313-26387-6.
- ↑ Cindy Kilgore & Alan Moore (2008). Adventure Guide to Copan & Western Honduras. Oxford: Hunter Publishing, Inc. ISBN 978-1-58843-922-2.
- ↑ Ecumenico El universo religioso de los Lencas Arxivat 2009-03-22 a Wayback Machine., consultat el 30 de juliol de 2009
- ↑ Fisdl Conoce a tu municipio Arxivat 2009-03-01 a Wayback Machine., consultat el 30 de juliol de 2009
- ↑ Walter Lehmann, Königliche Museen zu Berlin (1920). Zentral-Amerika. Tomo I. Berlín: D. Reimer, pp. 648.
- ↑ Marvin Barahona & Ramón D. Rivas (1998). Rompiendo el espejo. Visiones de los pueblos indígenas y negros en Honduras. Tegucigalpa: Editorial Guaymuras, pp. 57. ISBN 978-99926-15-13-3.
- ↑ Ramón D. Rivas (1993). Pueblos indígenas y Garífuna de Honduras: (una caracterización). Tegucigalpa: Editorial Guaymuras, pp. 47. ISBN 99926-15-53-2.
- ↑ Wolfgang Küper (1997). Pueblos indígenas y educación. Números 37-38. Quito: Ediciones Abya Yala, pp. 32. ISBN 9978-04-282-2.
- ↑ Atanasio Herranz (2000). Estado, sociedad y lenguaje: La política lingüística en Honduras. Tegucigalpa: Editorial Guaymuras, pp. 199-201. ISBN 99926-15-46-X.
Bibliografia modifica
- Greenberg, Joseph. 1987. Language In The Americas. Stanford: Stanford University Press.
- Campbell, Lyle. 1976. "The last Lenca". International Journal of American Linguistics 42(1): 73-78.
- Campbell, Lyle et al. 1978. "Honduran Lenca". International Journal of American Linguistics 44(4): 330-332.
- Constenla Umaña, A. (1981). Comparative Chibchan Phonology. (Ph.D. dissertation, Department of Linguistics, University of Pennsylvania, Philadelphia).
- Constenla Umaña, Adolfo. (1991). Las lenguas del Área Intermedia: Introducción a su estudio areal. Editorial de la Universidad de Costa Rica, San José.
- Constenla Umaña, Adolfo. (1995). Sobre el estudio diacrónico de las lenguas chibchenses y su contribución al conocimiento del pasado de sus hablantes. Boletín del Museo del Oro 38-39: 13-56.
Enllaços externs modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lenques |
- Gastronomia Lenca Arxivat 2013-10-05 a Wayback Machine.
- Costums i Tradicions dels Lenca Arxivat 2013-10-12 a Wayback Machine.
- Ethnologue