Lianhuanhua
Lianhuanhua (xinès tradicional: 連環畫, xinès simplificat: 连环画, pinyin: Liánhuánhuà) és un tipus de llibres amb imatges de dibuixos seqüencials, com un còmic, enquadernats en llibrets de la mida d'una palma de la mà.[1][2] Van ser molt populars a la Xina al segle xx, influint en el manhua modern.[3]
 Persones llegint Lianhuanhua, Xangai, 1951.  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | gènere paraula |
| Governança corporativa | |
| Part de | manhua |
Terminologia
modificaEl nom en xinès es tradueix essencialment per imatges enllaçades o imatges en sèrie. Els llibres es deien lianhuanhua o lianhuan tuhua; més tard es va ometre el tu i el terme lianhuanhua es va convertir en estàndard.[4] El terme lianhuanhua no va ser utilitzat fins al 1927.[5] Abans d'això, els lianhuanhua tenien diferents denominacions depenent de la regió.[5]
| Lloc | Significat | Nom xinès |
|---|---|---|
| Shanghai | Llibre Menut | Xiao Shu (小書)[1] |
| Shanghai | Llibre d'imatges | Tuhua Shu (圖畫書)[1] |
| Guangzhou i Hong Kong | Llibre de nines | Gongzai Shu (公仔書)[1] |
| Wuhan | Llibre per a infants | Yaya Shu (伢伢書)[1] |
| Xina del nord | Llibre per a xiquets | Xiaoren Shu (小人書)[2] |
Història
modifica
A la dècada del 1880, revistes xineses com Dianshizhai Pictorial van experimentar amb el potencial d'esta tècnica d'art.[6] El primer exemple de lianhuanhua el trobem el 1884, amb deu il·lustracions que acompanyaven una narració d'una rebel·lió coreana.[7] El 1908, Wenyi, una companyia de Shanghai, va publicar la litografia il·lustrada El romanç dels tres regnes, dibuixada per Zhu Zhixuan.[1] El format es va anomenar huihui tu o imatges de capítols.[4]
El 1916, el diari Caobao va utilitzar les imatges per atraure una major audiència de lectors de classe mitjana i baixa.[6][1] L'augment en la popularitat del lianhuanhua va ser proporcional a l'augment de la impressió litogràfica introduïda a Shanghai des d'Occident.[4][5] Les revistes de còmics de Shanghai dels anys vint contenien més il·lustracions que d'altres, i representaven històries tradicionals inspirades en la mitologia o el folklore xinés i en òperes de Pequín.[8] Les editorials dels anys vint i trenta s'ubicaven principalment en un carrer anomenat Taoyuanli,[9] amb una vintena d'editorials menudes i algunes grans.[9] Les històries il·lustrades tenien com a públic principal els xiquets i els adults poc donats a llegir.[3]
Hi hagueren històries reeixides com Huoshao Hongliansi, que tingueren adaptació cinematogràfica.[10]
Els llibres es podien comprar, i també llogar per una xicoteta quantitat als quioscos del carrer.[11] Com que els lianhuanhua eren considerats un producte menor, les llibreries no els venien,[12] sinó que hi havia venedors que rebien les novetats directament de les editorials, trobant-se la major concentració en un carrer anomenat Beigongyili, al districte de Zhabei.[13][11] Quan una sèrie arribava als vint-i-quatre volums, sovint alguns dels venedors els enquadernaven, venent-los com si d'un llibre es tractara.[11]
Pel que fa als autors, destaca especialment el nom de Zhu Runzhai,[6] així com els de Shen Manyun, Zhao Hongben i Zhou Yunfang,[11] que adaptà l'obra de Ye Qianyu, Wang Xiansheng.[14][15] Hi hagueren lianguanghua amb obres d'art avantguardista, en edicions no molt grans i produïdes per elements esquerrans.[14]
Pels anys vint, els lianhuanhua també es podien trobar a Hong Kong. Les botiguetes de lloguer van ser habituals fins i tot durant els períodes d'ocupació japonesa als anys quaranta.[3]
Durant la Segona Guerra Sinojaponesa, les dos forces del Segon Front Unit en produiran.[14] Les temàtiques varien entre temes patriòtics i propagandístics a educatius, i en el cas del Guomindang, també hi trobem traduccions de produccions estrangeres, majoritàriament de còmic americà.[16] A finals de la dècada del 1940, a Shanghai hi havia unes cent editorials i uns dos-cents establiments,[16] amb distribució en Hong Kong, Singapur i Indonèsia.[16] A la ciutat hi havia uns trenta dibuixants professionals produint material.[17]
Amb la proclamació de la República Popular de la Xina, la indústria del lianhuanhua s'adapta a la línia del Fòrum de Yan'an.[16] A partir d'aquell moment el vessant artístic perd importància enfront del missatge polític, alhora que es prioritza la senzillesa i la facilitat de lectura.[16] Es crea Dazhong Tuhua Chubanshe, editorial que el 1951 es fusionaria amb Renmin Meishu Chubanshe i comença a publicar, aquell mateix any, la primera revista dedicada al mitjà, Lianhuanhua Bao.[16] Durant la dècada del 1950, temàtiques fantàstiques o que representaven a reis, princeses o deïtats comencen a desaparéixer, i se'n produeixen d'altres enaltint la figura de Mao Zedong.[18]
Les xifres de producció augmenten, i el 1952 es produeixen 670 títols diferents amb 21 milions d'exemplars impresos.[18] Entre 1949 i 1963, es produeix un total de 12.700 títols i 560 milions de còpies.[18]
A Hong Kong, desapareix el format durant la dècada de 1970, per tractar-se d'un producte poc sofisticat.[3] Pel que fa a la Xina continental, la producció decau a partir del 1966,[8] encara que durant i després de la Revolució Cultural, es va utilitzar el mitjà per a difondre propaganda,[19] així com materials educatius.[20]
Tot i que la producció de lianhuanhua va disminuir a la Xina continental durant la Revolució Cultural, encara es van produir molts llibres,[21] sobretot a partir del moment en què la Banda dels Quatre té control total sobre la producció editorial, esdevenint Heilongjiang un centre important.[22] El 1971, Zhou Enlai va reunir als directors de les editorials per tal de garantir la nutrició espiritual de les generacions futures.[23] Des de finals dels anys 1970 fins a principis dels anys 1980, amb la desaparició del control polític,[22] el mitjà va tindre una revifada, fet que portaria a xifres de 8.100 milions de llibrets impresos pels volts del 1985,[24] amb entre 600 i 800 milions exemplars nous cada any.[22] Com en èpoques anteriors de la producció de lianhuanhua, molts dels llibres eren adaptacions d'altres pel·lícules o programes de televisió,[25] còmics europeus, i fins i tot n'hi haurien amb temàtiques eròtiques.[26] També hi hauria una major varietat d'estils de dibuix en els llibrets de l'última etapa.[26] En aquella època la indústria del lianhuanhua va ser molt lucrativa, amb una combinació de baix cost, alta demanda del producte, i mà d'obra disponible, ja que els artistes venien de treballar a fàbriques o al camp durant la Revolució Cultural.[26] També és a partir de la dècada del 1980 que el lianhuanhua comença a rebre reconeixement des de l'àmbit acadèmic.[26]
A partir dels anys 1986 i 1987, la introducció de televisors i videocassettes fa que el lianhuanhua entre en crisi.[27]
Des de finals dels anys huitanta fins als noranta, la demanda de lianhuanhua va disminuir dràsticament,[27] i hui en dia, còmics com el manhua i les traduccions de manga japonés són molt més populars que el lianhuanhua,[8] que ha esdevingut més un objecte col·leccionable ans que un format de lectura.[27] En aquell moment apareix el Nou Manhua, o xinmanhua, fortament inspirat pel manga però amb elements del lianguanhua.[28]
Present
modificaActualment, hi ha un interés renovat pel format. El Museu d'Art de Shanghai va inaugurar una exposició permanent de lianhuanhua com a forma popular d'art popular de base. L'artista Dai Dunbang és el president de l'Associació Nacional de Lian Huan Hua.[8]
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Lent, 2017, p. 17.
- ↑ 2,0 2,1 Lent, 2015, p. 64.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Wong, Wendy Siuyi. Hong Kong Comics: A History of Manhua. Princeton Architectural Press. New York. ISBN 1-56898-269-0
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Lent, John A. Illustrating Asia: Comics, Humor Magazines, and Picture Books. University of Hawaii Press. ISBN 0-8248-2471-7
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Shen, 2001, p. 101.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Shen, 2001, p. 100.
- ↑ Lent, 2015, p. 65.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 «Allure of Illustrated Booklets». East day, 06-02-2002.
- ↑ 9,0 9,1 Lent, 2017, p. 19.
- ↑ Lent, 2017, p. 20.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 Lent, 2015, p. 67.
- ↑ Shen, 2001, p. 103.
- ↑ Shen, 2001, p. 104.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 Lent, 2015, p. 68.
- ↑ Shen, 2001, p. 106.
- ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 16,5 Lent, 2015, p. 69.
- ↑ Shen, 2001, p. 108.
- ↑ 18,0 18,1 18,2 Lent, 2015, p. 70.
- ↑ Lent, 2015, p. 71.
- ↑ «Propaganda and ideology in everyday life: Chinese comic books - Asian and African studies blog» (en anglès). blogs.bl.uk.
- ↑ «Lianhuanhua 连环画 - Picture Storybook». University of Hawaii Digital Collection. [Consulta: 19 abril 2017].
- ↑ 22,0 22,1 22,2 Lent, 2015, p. 73.
- ↑ Lent, 2015, p. 72.
- ↑ «Lianhuanhua: China's Forgotten Comics Empire». Paradise Systems. [Consulta: 5 maig 2020].
- ↑ Stember, Nick. «Chinese Lianhuanhua: A Century of Pirated Movies», 23-05-2014. [Consulta: 19 abril 2017].
- ↑ 26,0 26,1 26,2 26,3 Lent, 2017, p. 124.
- ↑ 27,0 27,1 27,2 Lent, 2015, p. 74.
- ↑ Lent, 2017, p. 127.
Bibliografia
modifica- Lent, John A.; Ying, Xu. Comics Art in China. Univ. Press of Mississippi, 2017-07-20, p. 17-21, 124-130. ISBN 978-1-4968-1177-6.
- Lent, John A. «China». A: Asian Comics. Univ. Press of Mississippi, 2015-01-05. ISBN 978-1-62674-294-9.
- Shen, Kuiyi. «Lianhua and Manhua - Picture books and comics in Old Shanghai». A: John Lent. Illustrating Asia: Comics, Humor Magazines, and Picture Books. University of Hawaii Press, 2001, p. 100-120. ISBN 978-0-8248-2471-6.