Lis Hartel
Lis Hartel (Hellerup, 14 de març de 1921 - Copenhaguen, 12 de febrer de 2009) va ser una genet danesa.[1][2] Inicialment va ser entrenada per la seva mare, Else Holst, però quan va començar a destacar a nivell nacional ho va passar a fer el genet professional Gunnar Andersen.[3]
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 14 març 1921  Hellerup (Dinamarca) | ||
| Mort | 12 febrer 2009 (87 anys) Copenhaguen (Dinamarca) | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | geneta de doma | ||
| Nacionalitat esportiva | Dinamarca | ||
| Esport | esports eqüestres | ||
| Disciplina esportiva | doma | ||
| Participà en | |||
| 1956 | Jocs Olímpics d'Estiu de 1956 | ||
| 1952 | equestrian at the 1952 Summer Olympics – individual dressage (en)  (medalla d'argent olímpica) |
||
| |||
| Medaller | |||
|---|---|---|---|
Representa:  Dinamarca
| |||
Jocs Olímpics 
| |||
| Hípica | |||
|
Hèlsinki 1952 | Doma individual | |
|
|
Melbourne 1956 | Doma individual | |
Va ser campiona danesa de doma el 1943 i el 1944.[4] El setembre de 1944, als 23 anys, va contraure la poliomielitis, que la va paralitzar per sempre per sota dels genolls, a més d'afectar-li els braços i les mans.[1][5][4] En aquell moment estava embarassada, però tenia una filla sana.[6] Hartel estava decidida a continuar la seva carrera eqüestre malgrat els consells mèdics contraris, i el 1947 va acabar segona als campionats escandinaus, tot i que havia de ser ajudada a pujar al seu cavall.[5][7]
La doma als Jocs Olímpics d'Estiu no va estar oberta a les dones fins al 1952, i Hartel va ser una de les primeres dones a competir contra els homes en un esport eqüestre als Jocs Olímpics. Va guanyar la medalla de plata en la prova de doma individual, primera d'una dona en qualsevol esport individual en competició directa amb homes als Jocs Olímpics, i també va ser la campiona danesa de doma aquell any. Revalidà la medalla de plata als Jocs de Melbourne de 1956, uns Jocs en què les proves d'hípica es van disputar a Estocolm per les estrictes lleis australianes sobre els cavalls.[8][6][7][9] També guanyà els títols nacionals de doma el 1953, 1954, 1956 i 1959.[8]
Un cop retirada de l'equitació competitiva, Hartel va passar a fer demostracions per recaptar diners pels afectats per la poliomielitis i donant suport a l'equitació terapèutica per a persones amb discapacitat.[5] La Fundació Lis Hartel, amb seu als Països Baixos, treballa en aquests àmbits.[5][8]
El 1992 va ser inclosa al Saló de la Fama de Dinamarca i el 2005 va ser nomenada una de les 10 millors atletes daneses de tots els temps.[1]
Referències
modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 OBITUARIES / PASSINGS / Lis Hartel - Los Angeles Times
- ↑ Lis HARTEL | Olympic Athlete | Helsinki 1952, Melbourne Stockholm 1956
- ↑ «Olympedia – Lis Hartel». [Consulta: 6 juny 2021].
- ↑ 4,0 4,1 «100 greatest Olympic moments: Rider blazes trail for polio victims | The Sunday Times». Arxivat de l'original el 2016-03-04. [Consulta: 6 juny 2021].
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Fields of Courage: The Bravest Chapters in Sport - Max Davidson - Google Books
- ↑ 6,0 6,1 Reflections on Glory
- ↑ 7,0 7,1 Lis Hartel, 87; equestrian won silver medals despite paralysis - The Boston Globe
- ↑ 8,0 8,1 8,2 «Lis Hartel Bio, Stats, and Results | Olympics at Sports-Reference.com». Arxivat de l'original el 2012-01-31. [Consulta: 30 març 2018].
- ↑ 1956 Stockholm Equestrian Games | Olympics at Sports-Reference.com