Obre el menú principal

Llenguadoc (en occità: Lengadòc, en francès: Languedoc) és una regió històrica d'Occitània, i que actualment es troba a la Regió d'Occitània.

Infotaula de geografia políticaLlenguadoc
Escut de Llenguadoc

Localització
Languedoc.png
43° 40′ 00″ N, 3° 10′ 00″ E / 43.666666666667°N,3.1666666666667°E / 43.666666666667; 3.1666666666667

Capital Tolosa de Llenguadoc i Montpeller
Història
Creació 1271
Dissolució 1790 (Julià)
Modifica les dades a Wikidata

Actualment, el seu territori tradicional està dividit entre quatre regions franceses: Llenguadoc-Rosselló (55,5%), Migdia-Pirineus (24,8%), Roine-Alps (13%) i Alvèrnia (6,7%). Limita al N amb el Lionès, a l'E amb el Delfinat i Provença, al S amb els Països Catalans, al SW amb el País de Foix, a l'W amb Guiena i Gascunya i al NW amb Alvèrnia, i s'estén des del massís de les Corberes, al SW, fins al Roine, a l'E, i des de la mar Mediterrània fins al Massís Central.

Ocupa una superfície d'uns 42.700 km² i té uns 3.650.000 habitants (cens de 1999), dels quals 52% viuen a la regió de Llenguadoc-Rosselló, 35% a Migdia-Pirineus, 8% a Roine-Alps, i 5% a Alvèrnia. Comprèn els departaments d'Aude, Gard, Erau i Losera, i part del de l'Alta Garona (Tolosa). Llevat d'aquest territori forma, amb el Rosselló (departament dels Pirineus Orientals), una regió administrativa francesa.

El Llenguadoc històric

Contingut

OrografiaModifica

El Llenguadoc és format per una plana litoral, llarga (d'uns 200 km) i estreta, que s'eixampla per les valls de l'Aude i el Roine, i per un conjunt de graons calcaris (garrigues) que pugen cap a terres altes (els Causses al centre, les Corberes al SW, les Cevenes a l'E). La costa és formada per platges sorrenques, i hi abunden els cordons litorals que tanquen estanys. Climàticament és un país de transició entre la Mediterrània i l'Aquitània (característiques atlàntiques), amb predomini de clima mediterrani; els estius són molt secs (amb temperatures que arriben a 40°C) i els vents són forts (tramuntana). Els rius principals són l'Aude, l'Orb, l'Erau, el Vidourle, l'Arieja, la Garona, el Gard i el Roine.

Llengua d'ocModifica

Article principal: occità

El nom fa referència a la llengua occitana que es parla en aquesta regió i en altres veïnes. El nom de la llengua ve de la paraula oc que en occità medieval i actual significa , en contrast amb la llengua parlada més al nord o llengua d'oïl (pronunciat , ancestre del francès modern oui). El mot oc prové del llatí hoc (això), mentre que oïl es va derivar del llatí hoc ille.

HistòriaModifica

Des de l'antiguitat la regió fou colonitzada per diversos pobladors (grecs, ibers, lígurs i gals). Els romans hi fundaren la ciutat de Narbo Martius (Narbona), que donà el seu nom a la província narbonesa.

En el segle V els visigots feren de Tolosa una capital importantíssima, i conservaren l'essencial de la cultura antiga. A Arbuna els àrabs provaren d'establir un poder islamicocristià, però la invasió franca de Carles Martell desbaratà aquesta possibilitat. A la fi del s. XII i a l'inici del XIII el comtat de Tolosa fou el centre d'una important renovació social. La croada contra els albigesos fou una guerra heroica i despietada: la civilització occitana fou anihilada, i Catalunya perdé els seus interessos polítics al nord de les Corberes. A partir del 1271, any que les terres de la regió foren annexades a la corona de França, el Llenguadoc visqué una vida provinciana especial i gaudí d'un estatut benèfic. Durant la Guerra dels Cent Anys, la revolta dels tuchins es va alçar contra les guarnicions d'anglesos i gascons que els atacaven.

Després d'haver estat, a l'edat mitjana, la terra del catarisme, fou, durant el segle XVI, un lloc de presència protestant. La revolta del governador de Montmorency (1632) contra el poder central i la guerra religiosa i social dels camisards el 1702 ensangonaren el país fins al s. XVIII. El 1907 també hi hagué una important revolta de viticultors.

Vegeu tambéModifica