Lloctinent general del Regne de Mallorca
El lloctinent general del Regne de Mallorca va ser la màxima magistratura reial al Regne de Mallorca i les illes adjacents, actuant com a alter ego del rei.[1]
| Jurisdicció | Regne de Mallorca  |
|---|---|
| Estat | Corona d'Aragó |
| Creació | 1230 i 1451 |
| Abolit | 1343 i 1576 |
| Llista | Llista de lloctinents generals del regne de Mallorca (1451-1576) |
Evolució del càrrec
modificaEl càrrec de lloctinent a Mallorca es va instaurar arran de la conquesta de Jaume I, quan el monarca va nomenar Bernat de Santa Eugènia com a primer lloctinent el 1230. Aquest càrrec tenia un caràcter vicari i militar, i la seva funció principal era administrar el regne en absència del rei. Al llarg de la baixa edat mitjana, la denominació i les atribucions d'aquest càrrec van evolucionar, passant de lloctinent a governador durant el regnat de Pere el Cerimoniós i posteriorment a lloctinent general en el segle xv.[2]
A partir de la incorporació del Regne de Mallorca a la Corona d'Aragó el 1343, es va produir un canvi en la denominació del càrrec, passant de lloctinent a governador. A partir d'aquest moment, la monarquia va reforçar el control sobre el municipi i va emprendre una política de subordinació dels òrgans d'autogovern locals. En moments de crisi, com a la fi del segle xiv després de l'assalt al call jueu (1391) i a inicis del segle xvi durant les tensions prèvies a la Germania, la monarquia optava per nomenar aquest càrrec amb poders reforçats.[2]
Després de l'etapa dels governadors, es va recuperar la denominació del càrrec coincidint amb l'esclat de la Revolta Forana (1451), possiblement per reforçar la visualització de la delegació de les funcions reials davant els revoltats. El títol es va mantenir vigent fins al 1576, quan es va substituir pel de virrei de Mallorca, poc després de la creació de la Reial Audiència de Mallorca.[3]
Designació
modificaLa designació dels lloctinents era prerrogativa del rei, però en moments puntuals va ser objecte de negociació amb els poders locals. El 1325, arran de la mort del rei Sanç sense hereus directes, els Jurats i la Universitat de Mallorca van obtenir el dret de nomenar els lloctinents de Mallorca, Menorca i Eivissa, així com altres càrrecs administratius. Malgrat aquest episodi, la monarquia va recuperar el control sobre les designacions i va reforçar la seva presència en l'administració local. El càrrec solia recaure en cavallers del Rosselló, mentre que els mallorquins només cobrien interinitats. A partir del regnat de Sanç, la lloctinència de Menorca i Eivissa fou ocupada per donzells en procés d'aprenentatge administratiu i de comandament.[2]
Funcions
modificaEl lloctinent exercia funcions polítiques, judicials i administratives i es trobava directament subordinat a la monarquia. Era el màxim representant reial a Mallorca i, a partir del segle xiv, també tenia control sobre Menorca i Eivissa, on els oficials locals quedaven sota la seva jurisdicció. Les seves competències incloïen el control de l'administració de justícia, especialment en temes d'apel·lació contra les sentències de tribunals senyorials, la supervisió del sistema tributari i la gestió de la seguretat i la defensa del regne, incloent-hi la convocatòria de les tropes feudals. Així mateix, intervenia en la regulació de l'organització municipal, revisant i aprovant les ordenances elaborades pels jurats de Mallorca.[2]
Els lloctinents van acabar adquirint més poder en detriment dels batlles, que durant el segle xiii havien tingut un paper preponderant en l'administració reial. Aquesta tendència es va consolidar amb la dinastia privativa de Mallorca, en què el càrrec de lloctinent va esdevenir una peça clau en la governabilitat del regne, amb funcions polítiques, militars i econòmiques ben definides.[2]
Lloctinents de Jaume I i de la dinastia privativa (1230-1343)
modifica| Període | Lloctinent(s) i càrrecs destacats |
|---|---|
| Jaume I d'Aragó (1230–1276) |
|
| Jaume II de Mallorca, primera vegada (1276–1285) |
|
| Alfons III d'Aragó (1285–1291) |
|
| Jaume II d'Aragó (1291–1298) [a] |
|
| Jaume II de Mallorca, segona vegada (1298–1311) |
|
| Sanç I de Mallorca (1311–1324) |
|
| Jaume III de Mallorca (1324–1343) |
|
| Seguits pels governadors generals de Pere IV d'Aragó | |
Lloctinents de les corones d'Aragó i de Castella (1451-1576)
modifica| Període | Lloctinent(s) i càrrecs destacats |
|---|---|
| Precedits pels governadors generals d'Alfons V d'Aragó | |
| Alfons V d'Aragó (1416–1458) |
|
| Joan II d'Aragó (1458–1479) |
|
| Ferran II d'Aragó (1479–1516) |
|
| Carles V d'Alemanya (1516-1554) |
|
| Felip II de Castella (1554-1698) |
|
| Seguits pels virreis de Mallorca de Felip II de Castella | |
Vegeu també
modificaNotes
modifica- ↑ Malgrat la Pau d'Anagni, que tornava el Regne de Mallorca a Jaume II de Mallorca, no fou fins al 1298 que es feu efectiu.
Referències
modifica- ↑ «Llei 4/2004 de 2 d'abril de la sindicatura de comptes de les Illes Balears (actualitzada el 29 de desembre del 2012)». Butlletí Oficial de les Illes Balears, num. 50, 10-04-2004.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Cateura Bennàsser, Pau «La Gobernación del Reino de Mallorca» (PDF) (en castellà). Anales de la Universidad de Alicante: Historia medieval, 12, 1999, pàg. 88. ISSN: 0212-2480 [Consulta: 10 gener 2025].
- ↑ Dolç i Dolç, Miquel (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum passim. Palma: Promomallorca, p.. ISBN 84-8661702-2.
Bibliografia
modifica- Burguera-Puigserver, Victòria A. «“Pro vestris meritis et in satisfactione gratuitorum serviciorum”. La participación en la guerra naval como vía de ascenso social en la Mallorca del siglo XV» (PDF) (en castellà). En la España Medieval. Ediciones Complutense, 47, 12-01-2024. DOI: https://dx.doi.org/10.5209/elem.94752. ISSN: 0214-3038 [Consulta: 24 gener 2025].
- Rodríguez Saiz, Jesús; Rodríguez Amador, Javier. «Los reyes de Aragón y de Mallorca». A: La defensa de Mallorca: XXV siglos de historia militar (PDF) (en castellà). Palma: Rapitbook, 2015. ISBN 78-84-943892-3-8 [Consulta: 23 gener 2025].