Música disco

gènere musical de ball

La música disco és un gènere de música de ball derivada del R&B (rhythm & blues) que va mesclar elements de gèneres anteriors. Principalment: el funk[1] i el soul,[2] la música psicodèlica[3] amb tocs llatins en molts casos, especialment la música salsa[4][5]
i el Pop rock
Secundàriament: la música afro-cubana (la Soca)[6] la música clàssica, el Gospel[7] el Swing[6] i el Blues[7] i que, originada als Estats Units i el Canadà, es va popularitzar en les sales de ball (discoteques) al final de la dècada dels anys 1970.

Infotaula de gènere musicalMúsica disco
Creació1972 Modifica el valor a Wikidata
Part demúsica dance i rhythm and blues Modifica el valor a Wikidata
Bola de miralls
Imatges estilitzades de balladors de música disco.

Ritme musicalModifica

La música pop dominà l'escena musical fins al començament de la música "disco", a principis dels anys 70. Les cançons disco normalment estaven estructurades sobre un repetitiu compàs de 4/4 seguint el patró rítmic de four-on-the-floor, marcat per una figura del charles, de vuit a setze temps, amb hi hat obert en els temps lliures, i una línia predominant de baix sincopat, amb veus fortament reverberades. Es reconeixen fàcilment pels seus ritmes repetitius (generalment entre 110 i 136 bpm) i enganxants, sovint inspirats per ritmes d'origen llatí com merengue, rumba cubana o samba. L'ús de l’open hi-hat a un ritme 4/4 es percep clarament en temes com "The Love I Lost", de Harold Melvin & The Blue Notes el 1972, una producció de Gamble i Huff.[8]

Harmonies i arranjamentsModifica

 
Saturday night fever

El so orquestral normalment conegut com a so disco es fonamentava en la presència de seccions de corda (violins, violes, cellos...) i metalls, que desenvolupaven frases lineals en uníson, darrere la base instrumental formada pel piano elèctric i la guitarra elèctrica (amb tocs clarament presos del funk). Al contrari que en el rock, la guitarra solista és inusual

El resultat era una mena de mur de so, brillant, amb els grups orquestrals prenent el paper de solistes i amb un background harmònic, fonamentat en una progressió d'acords ben definida (menor/sèptima/menor), amb predomini dels acords de sèptima de dominant.

Àmbit temporalModifica

 
Village People

La música disco té la seva etapa de més gran projecció en un període de 10 anys entre 1972 i 1982 amb un revival en la dècada de 1990.

Cap a la meitat de la dècada de 1970 triomfaren els més característics com MFSB, Donna Summer, The Jackson 5, Gloria Gaynor, Barry White, The Bee Gees, KC and The Sunshine Band, Village People, Boney M o ABBA. Altres artistes enregistraren ocasionalment música disco com Leo Sayer (You Make me feel like dancing), Rod Stewart (Do you think I'm sexy?), Electric Light Orchestra (Last Train To London) y Blondie (Heart Of Glass).

 
ABBA

Diversos films com la “Febre del dissabte nit” o “Gràcies a Déu, ja és divendres” contribuïren a l'alça d'aquest gènere musical. La música disco influí en la música electrònica de la dècada de 1980 i en gèneres com el house o el techno.

 
Cinta de cassette de Boney M

Música disco artistesModifica

 
Discoteca Pachá a Sitges

La música disco a Catalunya[9]Modifica

La música disco i les discoteques van representar un fenomen social i una revolució a Catalunya: uns nous espais on les noies i els nois podien ballar sols, seguir les modes, i relacionar-se lliurement.[10] Enrere quedaven les sales de ball amb música d'orquestra i danses per parelles.

La primera discoteca de Catalunya Tiffany's es va inaugurar a Platja d'Aro el 19 de juny de 1965 promoguda per uns emprenedors suïssos. El 1966, també a Platja d'Aro va obrir Paladium i Pachà a Sitges, i més tard un altre Pachá es va inaugurar a Platja d'Aro. El 1968, Oriol Regàs rellançava amb molt èxit Maddox a Platja d'Aro. Els cronistes de l'època deien que una nit s'hi trobaven més de 20.000 persones ballant a Platja d'Aro.

 
Wikipedia space

A Barcelona hi havia l'antecedent de la sala Bikini des de 1953, i va ser la primera sala amb música gravada. El Sindicat de Músics, que no permetia la reproducció mecànica, els va fer desistir. Fins als anys 70 no va tenir un Dj per convertir-se en discoteca.

La sala Les Enfants Terribles, al Raval, es considera la disco més antiga de Barcelona. Va iniciar la seva activitat el 1965, però no queda clar en quin moment van deixar el format de sala de festes amb orquestra per convertir-se en discoteca.

A partir de 1966 les discoteques es van multiplicar. Al voltant del Turó Parc de Barcelona van obrir el Key Club i el Baccara, famós per la seva col·lecció de vinils. Als 70 apareixen 98 octanos, Don Chufo famós per la seva pista giratòria, Charly Max que després va ser Fibra Optica i Metamorfosis. Als voltants del carrer Tuset, obre Runner (1965) o Coupe 77 (1969) i a dalt del carrer de Muntaner, Oriol Regàs va impulsar Bocaccio (1967), el punt de trobada de la 'gauche divine'.

NotesModifica

  1. (2003) A history of rock music 1951–2000, ISBN 9780595295654, p.152: "Funk music opened the doors to the disco subculture"
  2. (2003) Out of the Revolution, ISBN 9780739105474, p.398 : "Funk, disco, and Rap music are grounded in the same aesthetic concepts that define the soul music tradition."
  3. (2000) Last Night a DJ Saved My Life, ISBN 9780802136886, p.127: "Its disco music grew as much out of the psychedelic experiments ... as from ... Philadelphia orchestrations"
  4. Disco: Encyclopedia II - Disco - Origins. Experiencefestival.com. Retrieved on November 29, 2008
  5. (2001) American Studies in a Moment of Danger, ISBN 9780816639489, p.145: "It has become general knowledge by now that the fusion of Latin rhythms, Anglo-Caribbean instrumentation, North American black "soul" vocals, and Euro-American melodies gave rise to the disco music"
  6. 6,0 6,1 (2003) The Drummer's Bible: How to Play Every Drum Style from Afro-Cuban to Zydeco, ISBN 9781884365324, p.67: "Disco incorporates stylistic elements of Rock, Funk and the Motown sound while also drawing from Swing, Soca, Merengue and Afro-Cuban styles"
  7. 7,0 7,1 (2006) A Change is Gonna Come: Music, Race & the Soul of America, ISBN 9780472031474, p.207: "A looser, explicitly polyrhythmic attack pushes the blues, gospel, and soul heritage into apparently endless cycle where there is no beginning or end, just an ever-present "now"."
  8. «The Disco High Hat Pattern». Arxivat de l'original el 2013-05-16. [Consulta: 31 gener 2012].
  9. «El Periodico». [Consulta: 30 gener 2023].
  10. «Anàlisi social i cultural dels anys 1960 1970. La contracultura i la música.». [Consulta: 31 gener 2023].

Bibliografia de referènciaModifica

  • Michaels, Mark (1990). The Billboard Book of Rock Arranging. ISBN 0-8230-7537-0.
  • Jones, Alan and Kantonen, Jussi (1999). Saturday Night Forever: The Story of Disco. Chicago, Illinois: A Cappella Books. ISBN 1-55652-411-0.
  • Brewster, Bill and Broughton, Frank (1999) Last Night a DJ Saved my Life: the History of the Disc Jockey Headline Book Publishing Ltd. ISBN 0-7472-6230-6.
  • Lawrence, Tim (2004). Love Saves the Day: A History of American Dance Music Culture, 1970-1979. Duke University Press. ISBN 0-8223-3198-5.

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Música disco